L’Hèl·lade (Prova)

El paso se extiende desde Lócrida, en Tesalia, entre el monte Eta y el mar (Golfo Maliaco). Es un paso ineludible en el trayecto entre el norte y el sur de Grecia, y por sus características geográficas fue elegido como escenario de varias batallas en la historia de Grecia. La contienda de mayor renombre en la antigüedad es la batalla de las Termópilas, del año 480 a. C., en la que la salvaguardia griega, formada por 1000 hoplitas griegos (300 espartanos y 700 tespios), contuvo el avance netamente superior del ejército persa al mando de Jerjes Irey del Imperio aqueménida. Aunque finalmente Jerjes I derrotó a los espartanos, su ejército se vio derrotado a su vez en la llanura de Platea (Véase Batalla de Platea).

Curs PLE: Reflexió Final

Aquest curs del CEFIRE sobre les TIC i els seu aprofitament per a l’ensenyament i l’aprenentatge ha sigut molt interessant. En un món en constant canvi, el professorat tenim el repte d’adaptar-nos i facilitar les millores en la nostra pràctica docent. Per això, investigar en aquest àmbit educatiu és una tasca que tot professor compromès ha de dur a terme.

El curs m’ha servit per a efectuar una nova reflexió sobre les eines presentades, que ja utilitzava amb aquests propòsits, encara que de manera bastant inconstant.

Els blogs els utilitze des de fa anys amb el meu alumnat, amb gran satisfacció per la meua banda, i també per la d’ells, tot i que sembla que en menor grau. Els he usat tant com a lloc on publique com a professor, una espècie de pissarra digital, com a quadern de l’alumnat, un blog d’aula, on l’alumnat pot publicar en privat o en obert i compartir. La idea que m’ha guiat ha sigut familiaritzar-los en les noves tecnologies i possibilitar una altra manera de treballar no tan repetitiva i memorística. L’experiència ha sigut molt positiva, tot i que el treball emprat en tirar endavant aquesta manera de treballar ha sigut a vegades titànica. Malauradament, els espais educatius no han canviat gaire, més enllà de que les aules ja disposen de projector i ordinador, el que permet millorar de manera notable la part de l’ensenyament (allò que fa el professorat), mentre que l’aprenentatge (allò que realitza l’alumnat) no ha experimentat un canvi similar, perquè l’alumnat es veu obligat a treballar de manera “tradicional”.

Aquest curs he fet servir un xat que unira professor i alumnat, amb una gran satisfacció per la meua banda, llevat de que això m’ha suposat problemes amb la directiva de l’institut, completament refractària a l’ús del recurs, actuant de manera coercitiva per tal de fer fracassar el projecte.

Els entorns personals d’aprenentatge, objectiu del curs sobre el qual ara en faig la valoració, són una eina que podem utilitzar els professionals de l’ensenyament per a formar-nos i compartir en entorns oberts i a distància, formant part de comunitats virtuals d’interessos similars, molt enriquidores. És una etiqueta, aquesta, que permet empaquetar un conjunt de recursos, tal vegada per a obrir-se pas en aquest mont tant canviant i competitiu, cada vegada més plural i innovador. Per això, una de les característiques més significativa que ressenyaria és la quasi inabastable gestió de tota la informació existent, que les eines que hem treballat, Twitter i Feedly, ajuden a gestionar.

Tanmateix, si bé Twitter considere que és una eina molt útil, que posa a l’abast dels usuaris una gran quantitat d’enllaços disponibles, Feedly i els RSS semblen ser d’una altra època i cada vegada és més dificil trobar blogs o webs que els facen servir, inclús en els entorns educatius de molts dels blogs dels assidus a Twitter. Per altra banda, l’aplicació Feedly no té una interfície amigable ni pràctica, en apuntar-se a la presentació en forma de mosaic, i no segons la forma tradicional dels lectors de feeds. En el passat vaig utilitzar per a llegir-los, amb gran delit, Thunderbird, el client de correu de Mozilla, que permetia una forma fàcil d’organitzar els enllaços.

Twitter, per contra és una eina fantàstica, tot i que el retuiteig, les citacions, els enllaços, els comentaris, etc, generen una redundància en molts casos molesta. L’accés a articles de blogs, periòdics, Youtube, Slideshares i altres gaddgets d’internet, com els reculls de publicacions personals de persones que volen compartir articles d’interès, resulta imprescindible.

Per a posar fi a aquesta breu valoració, he de mostrar la meua satisfacció pel curs i expressar el meu desig de què l’ús de la tecnologia deixe d’estar polaritzada entre uns apocaliptics i uns prosèlits sense meta, i comence a valorar-se de manera seriosa, utilitzant-se de manera professional en la nostra pràctica docent.

TICs y TACs

No me resisto a publicar está contundente defensa de las tecnologías en la educación, léase enseñanza-aprendizaje, de M. Fernández Enguita.

“[…] las tecnologías de la información y la comunicación, las redes sociales virtuales, las comunidades de trabajo y aprendizaje en línea o los nuevos medios digitales no son simplemente unos instrumentos entre otros para perseguir los fines de siempre, sino el reflejo y el anticipo necesario del nuevo entorno digital que los alumnos viven hoy como niños, adolescentes y jóvenes y en el que vivirán mañana como adultos, por lo que su incorporación no puede esperar”.

(De M. Fernández Enguita: “¿Una generación escolar echada a perder por la informática?”)

El Tesoro (Manuel Vicent)

“Está amaneciendo. Es la hora de los pájaros. A los colegios e institutos llegan en bandadas niños y chavales cargados con sus mochilas. Ellos no lo saben, pero todos se dirigen a la isla del tesoro […]. El patio del colegio se transforma, de repente, en un ruidoso embarcadero […]. En el aula hay una pizarra encerada donde cada profesor, que es el timonel de esta aventura, trazará todos los días el mapa de esa isla de la fortuna. Ciencias, matemáticas, historia, lengua, geografía: cada asignatura tiene un rumbo distinto y cada rumbo un enigma que habrá que descifrar. La travesía va a ser larga, azarosa, llena de escollos. Muchos de esos niños y chavales tripulantes nunca avistarán las palmeras, unos por escasez de medios, otros por falta de esfuerzo o mala suerte, pero nadie les puede negar el derecho a arribar al final de la isla que señalaron los mapas como final de la travesía […]. De aquellos pequeños expedicionarios que embarcaron hacia la isla del tesoro solo los más afortunados llegarán a buen término. Algunos soñarán con cambiar el mundo, otros se conformarán con llevar una vida a ras de la existencia. Cuando recién desembarcados pregunten dónde se halla el cofre del tesoro, el timonel les dirá: estaba ya en la mochila que cargabais al llegar por primera vez al colegio. El tesoro es todo lo que habéis aprendido, los libros que habéis leído, la cultura que habéis adquirido. Ese tesoro, que lleváis con vosotros, no será detectado por ningún escáner, cruzará libremente todas las aduanas y fronteras, y tampoco ningún pirata os lo podrá nunca arrebatar”.

(De Manuel VICENT, Radical libre; Editorial Círculo de Tiza, Madrid, 2014).