Aquesta primavera de 2019 es commemorava el 80é aniversari de la fi de la Guerra Civil i l’inici de la llarga marxa d’exiliats cap a França i el Magreb, milers de persones compromeses amb la causa republicana que fugien de la repressió franquista.
L’1 d’abril de 1939 el general Franco declarava finalitzada la guerra -després de 32 mesos de conflicte- amb el darrer bando militar de la contesa: “Vencido y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han conseguido sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Era el triomf final del cop d’Estat de juliol de 1936 contra el règim republicà de 1931 i el principi d’una llarga dictadura que va concloure el 1976.
La Guerra Civil va ser una dura fractura -amb milers de morts i destrucció material- en l’evolució històrica d’Espanya i l’inici del desfasament cívic i moral a què la dictadura franquista -construïda sobre uns valors polítics contraris a la tradició europea de parlamentarisme i llibertats polítiques- va sumir Espanya i els espanyols durant gairebé quaranta anys.
Aquesta anormalitat històrica encara és present i ocupa un lloc important en el debat polític actual, especialment a partir de la Llei de Memòria Històric (2007), quan la dreta ideològica ha recuperat els discursos neofranquistes que el règim va imposar durant dècades als espanyols des dels aparells propagandístics del Movimiento: premsa, radio, TVE, NO-DO o les institucions del règim, incapaç de desmarcar-se netament d’un període anti-democràtic del que se senten hereus ideològics.
