La derrota militar dels francesos, a juny de 1813, el Tractat de Valençay (pel qual es renunciava a la corona d’Espanya) i la tornada de Ferran VII van suposar també la fi del primer liberalisme espanyol, a març de 1814. El sector més tradicionalista del país –la noblesa absolutista i el clergat–, liderat pel general Elío, van presentar al rei –fins eixe moment conegut com “el desitjat”-, quan va desembarcar a València, el Manifest dels Perses, un escrit que resumia des del punt de vista absolutista els esdeveniments revolucionaris de Cadis i invitava el rei a encapçalar un cop d’Estat per a recuperar els seus poders absoluts. Amb el suport de la facció absolutista Ferran VII va declarar la nul·litat de l’obra revolucionària de Cadis i va tornar a l’Antic Règim.
Va ser una etapa de repressió dels “col·laboradors” amb els francesos i dels liberals, que van ser obligats a marxar a l’exili o conspirar des de la clandestinitat en forma de “pronunciaments”, una acció militar que tindria al llarg del segle XIX una important presència en la vida política. Consistia en l’aixecament d’un militar en contra del govern, cercant el seguici d’altres membres de l’exèrcit o de les classes ciutadanes. Porlier, Lacy, Vidal o Espoz y Mina, es van alçar contra el govern absolutista, pagant amb la mort el seu fracàs. Una generació d’intel·lectuals i de reformistes va abandonar el país marxant al Regne Unit o a França, entre ells Goya.
La descomposició econòmica i social, el desgoverni, la crisi fiscal i la guerra contra les colònies americanes –que lluitaven per la seua independència– van caracteritzar l’etapa. Els intents de reforma fiscal per a fer front a les necessitats econòmiques de la monarquia van fracassar davant la negativa dels privilegiats a contribuir econòmicament al sosteniment de la monarquia, en un context polític de desgoverni, dirigida la política per un grup d’afins a Ferran VII –“la camarilla”–, sense cap preparació ni sentit polític.