Categoría: Recursos

I. Article premsa de Quintana (21 setembre de 1810)

“Les vostres Corts no són com les desusades ja per tres segles…”

L’autor, Quintana, poeta i polític liberal, senyala la clara diferència entre les Corts que s’acabaven d’inaugurar a Cadis, al setembre de 1810, i les corts absolutistes. Aquestes eren estamentals, constituïdes per la noblesa, el clergat i els representants de les ciutats o tercer estat, amb representació corporativa i un vot per estament, i aquelles, d’inspiració liberal, constituïdes per diputats amb vot uninominal, amb representació nominal.

A continuació, Quintana es refereix a que les corts estamentals eren pròpies de l’estat de manca de llibertat de l’absolutisme, de “l’estat de cega servitud en què ens trobàvem”, el que contrasta amb les noves Corts que s’acabaven de constituir, resultat de la voluntat de la nació.

“Caprici del monarca […] sense facultat per a fer lleis”

L’autor descriu les característiques de les Corts antigues, tot dient que: la convocatòria depèn del monarca, així com determinar els membres amb dret a assistir-hi; la manca de capacitat de fer lleis, en ser només consultives (“manifestació de desitjos de bé públic”), creades per a concedir recursos econòmics. Critica l’excés de poder del monarca, que és qui fa les lleis sense tindre’n dret (“arrogant-se […] la facultat de promulgar lleis”). En definitiva, critica la forma de governar de la monarquia absoluta des de la filosofia política del liberalisme, basada en el principi de divisió de poder.

“Salvar a la Nació de la tirania…”

Finalment, Quintana qualifica el règim polític de Josep I Bonaparte com de “tirania” i crida a salvar-lo d’ella, ara i en el futur. Es refereix a la cessió efectuada en les abdicacions de Baiona, que tot i ser legals, no van comptar amb l’acceptació dels “patriotes”, entre els qual s’hi trobaven els liberals de Cadis, no així els “afrancesats” que van donar suport a la monarquia bonapartista. Afirma que acabar amb la tirania imposada a la “Nació” és l’objectiu important de les Corts (“és el resum dels nostres deures”). Utilitza el terme “Nació”, típic subjecte col·lectiu del liberalisme, que substitueix a d’altres com el de súbdits, de l’absolutisme.

És un escrit ideològic, propagandístic, que, publicat en la premsa, ressenyava públicament la importància de la inauguració de les Corts de Cadis.

II. Manifest dels perses (març de 1814)

“Era costum en els antics perses…”

El document comença amb una referència a una metàfora, que afirma és una tradició persa, per a referir-se als esdeveniments polítics ocorreguts a Espanya després de les abdicacions de Baiona a maig de 1808. Planteja la relació entre anarquia i desordre, d’una banda, i autoritat i poder reial, per d’altra, tot apostant clarament per la segona opció. Compara, doncs, la situació del país mentre Ferran VII va ser hoste d’honor de Napoleó a Fontainebleau (“en absència de V. M.”), amb l’anarquia, i el seu alliberament, després de la derrota de Napoleó, amb la tornada a la desitjada autoritat i ordre.

“Sis anys de revolució”

Al·ludeix a eixe període com “Sis anys de revolució”, efectivament la revolució derivada de la convocatòria de Corts segons procediments nous de la “nació” esdevinguda sobirana. Rebutja, doncs, els canvis polítics de les Corts de Cadis i afirma, donant pes a la seua postura, que és la postura política general, que és el “sentir general de les nostres províncies”.

“La monarquia absoluta (…) és una obra de la raó”

A continuació, passa a justificar les bondats de la monarquia absoluta, que qualifica de racional i “obra de la intel·ligència”, tot explicant el seu origen legítim: resultat de la “voluntat divina”, del “dret de conquista” i de la “submissió voluntària dels primers homes”, les tres fonts de poder dels teòrics de l’absolutisme. Parla de que el “poder sobirà” ha de ser “absolut” perquè obligue tothom i perquè els “súbdits” obeisquen: aquest terme és el nom que reben els governats en l’estat absolut, mancats de drets, en contraposició al de “ciutadans”, característic del liberalisme, persones amb drets naturals inalienables i drets polítics.

Per altra banda, distingeix entre dos conceptes que a vegades, diu, es confonen: absolut i arbitrari, tot suggerint implícitament que el poder dels monarques absoluts no és arbitrari, cosa que seria negativa. L’absolutisme diu que està subordinat a les regles fonamentals de l’Estat, a les lleis tradicionals en què s’ha sostingut amb el suport de la noblesa i de l’església, estaments privilegiats, i dels quals els redactors del manifest en són representants. A més a més justifica la legitimitat de l’absolutisme en dos principis com “la llei divina” i la “justícia”, que són dos apel·lacions doctrinàries sense base material.

Aquest manifest, presentat al rei pels partidaris de l’absolutisme, va servir per promoure el cop d’Estat que va reinstaurar l’absolutisme a l’abril de 1814. Amb ell s’abolia tota l’obra reformista-revolucionària de Cadis i posava fi al primer període de liberalisme espanyol, intermitent entre 1810 i 1840, abans que en els anys trentes triomfara definitivament.