Categoría: La crisi de l’Antic Règim i el triomf de la Revolució Liberal

La revolució liberal, que políticament suposava l’abolició de l’absolutisme, implicava també la transformació de les relacions productives de l’Antic Règim. El règim senyorial i les ordenances gremials van ser substituïdes per noves relacions econòmiques basades en la llibertat econòmica, en la propietat privada exclusiva i la llibertat de contractació. Suposava el triomf dels principis del liberalisme econòmic.

A l’agost de 1811, un decret de les Corts de Cadis dissolia les relacions senyorials al camp: les estructures de propietat agrària senyorial es desintegraven i els privilegis econòmics i monopolis dels feudals desapareixien. Un altre decret de desvinculació dels patrimonis nobiliaris permetia la venda de les terres abans vinculades.

A 1813, un altre decret abolia les ordenances gremials: la normativa que regulava l’establiment de tallers, la producció artesanal i les relacions laborals desapareixia.

Les cambres legislatives, elegides per una minoria de ciutadans benestants, van contemplar una reforma agrària que va possibilitar als capitalistes ampliar el seu patrimoni econòmic i va impedir als petits propietaris agraris i al camperolat desposseït de terres l’accés al gran banc de terres que es van desamortitzar. La desamortització va permetre que les terres dels Ajuntaments –béns “comunals” i “de propis”– i de l’església –béns de les ordes regulars i dels clergat secular– es nacionalitzaren i es tragueren després a pública subhasta per a cobrir el dèficit financer de l’estat i crear una “família de propietaris que defenguera l’ordre liberal”. Les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i d’Espartero (1841) buscaven eixe objectiu. Després, a 1855, Madoz realitzaria la desamortització més important.

La creació de la borsa i d’una legislació societària que afavoria la creació de societats per accions amb responsabilitat limitada va possibilitar l’auge dels negocis i amb ells els fraus i les fallides empresarials.

El treballador, ma d’obra assalariada, serà contractat per temps amb condicions establides unilateralment pels capitalistes, que guiats pels principis del màxim benefici i de la competitivitat, van sotmetre a condicions d’explotació. El nou sistema va permetre així l’acumulació de capital i el sorgiment de grans fortunes, alhora que la proletarització dels treballadors. A la par va aprovar lleis que il·legalitzaven les accions de defensa front abusos laborals, obligant a que l’acció sindical fora clandestina durant moltes dècades.

La Constitució de 1837 va sorgir com una actualització política de l’anterior en el context històric del triomf del liberalisme conservador a França i gran part d’Europa. Els canvis es van concretar en reforçar els poders de la Corona i regular el sufragi de manera censatària, entenent que en els estats hi ha una força del canvi –la voluntat de la nació– i una altra de la contenció –“les permanències històriques”– que s’han d’equilibrar, característica del liberalisme doctrinal triomfant a França i Regne Unit en eixos anys.

• Acceptava en el preàmbul la sobirania nacional, però el sufragi masculí universal deixava d’estar reconegut en la Constitució, establint una regulació posterior pel govern. La llei electoral es va fonamentar en el reconeixement del sufragi sols als barons amb determinada capacitat econòmica i influència social, modalitat denominada sufragi censatari. Excloïa a les dones i als barons de les classes populars i burgeses sense el nivell econòmic requerit. A més a més, s’exigia un nivell econòmic major per a ser diputat i encara major per a ser senador.
• L’ampliació del límit a partir del qual poder exercir el dret a votar va ser una decisió política de primer ordre, que condicionava tot el sistema liberal, ja que a més cos electoral, major èxit dels progressistes, i a menys, major dels moderats. Una participació molt àmplia suposava l’aparició en les Corts dels demòcrates i republicans, que defenien el sufragi masculí universal i una divisió més rigorosa dels poders de l’estat.
• Les Corts passaven a ser bicamerals amb la creació del Senat, una cambra més elitista els membres de la qual eren d’elecció reial a partir d’una terna elegida pels electors.
• La Corona era l’executiu amb plenes capacitats legislatives, concretades en la iniciativa legal i en la possibilitat de vetar durant les iniciatives de les Corts durant tota la legislatura. Elegia als ministres, que validaven amb la seu firma els acords legals sancionats pel rei. Ara tenia potestat per a convocar les reunions de Corts i dissoldre les cambres.
• Parlava per primera vegada de “Poder judicial”, el que implicava un major pes del principi de dret i acceptava la possibilitat de crear jurats populars. 
• El dret d’impremta era garantit pels jurats populars en casos de delicte. També establia el dret a la propietat dels bens legítimament posseïts, i l’ “Habeas Corpus”, que limitava el dret de l’estat a detindre a les persones. Proclamava l’aconfessionalitat de l’estat tot garantint la protecció del culte catòlic.
• La Constitució de 1837 reconeixia també el dret a l’autonomia municipal a través de l’elecció populars dels alcaldes i de les Diputacions provincials. Els intents de regular la llei d’Ajuntaments es va convertir en un dels principals desacords polítics entre els partits Progressista i Moderat (i motiu dels aixecaments populars i dels pronunciaments del període de les Regències) entre un model descentralitzat (elecció popular) i un altre centralista (elecció pel Govern i els seus representants provincials).

La Constitució de 1837 tampoc va tindre gaire vigència, substituïda per la de 1845, que responia a les aspiracions polítiques dels liberals conservadors.

La Constitució de 1812 va sorgir del buit de poder creat per la intervenció de Napoleó en els afers interns de la monarquia de Carles IV, mitjançant l’acció constituent dels liberals espanyols, reunits a Cadis.

• Va establir la unitat jurisdiccional de la monarquia, posant-hi fi a la divisió senyorial de l’Antic Règim. Significava que les lleis aprovades tenien el seu àmbit d’aplicació en tot el territori i a totes les persones, considerades civilment iguals. La igualtat civil, tanmateix, no s’establia entre homes i dones, que restaven subjectes a la tutela masculina.
• Partia del reconeixement de la “sobirania nacional”, que estava representada en les Corts, i  de la divisió de poders. Establia un sistema de sufragi masculí universal de caràcter indirecte mitjançant l’elecció successiva dels representants populars en instàncies cada vegada més elitistes, el que limitava el perfil del polític a un burgès o terratinent. A més a més s’exigien requisits de renda per a ser-ne escollit.
• Les Corts eren unicamerals i tenien el poder legislatiu, encara que no amb exclusivitat. La desconfiança davant la Corona va conduir a que la convocatòria, dissolució i establiment del període de reunions estiguera predeterminat en la Constitució.
• La Corona era l’executiu amb plenes capacitats legislatives, concretades en la iniciativa legal i en la possibilitat de vetar durant dos períodes de sessions les iniciatives de les Corts. Elegia als ministres, que validaven amb la seu firma els acords legals sancionats pel rei.
• L’administració de justícia –encara no es parlava de poder judicial– requeia en Tribunals, els jutges dels quals eren independents i inamovibles, elegits per la Corona.
• La Constitució reconeixia al llarg del text el dret d’impressió, considerat cabdal del sistema liberal. També establia el dret a la propietat dels bens legítimament posseïts, i l’ “Habeas Corpus”, que limitava el dret de l’estat a detindre a les persones. Establia la confessionalitat de l’estat (“la religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica, Romana, única vertadera”) i prohibia qualsevol altra.
• Finalment, establia l’autonomia dels Ajuntaments, que havien de ser elegits pels veïns, i de les Diputacions provincials.

Aquesta constitució no va tindre gaire vigència, donat que Ferran VII la va abolir només arribar a la península des del seu exili de Fontainebleau amb el cop d’estat del General Elío i el suport de la noblesa i el clergat absolutistes. Després el breu període del Trienni Liberal (1820-23) es va tornar a aprovar el 1836, per a ser-ne reformada de seguida.

El liberalisme espanyol instaurat en els anys trentes responia a un model oligàrquic, que el constitucionalisme posterior va reforçar:

• El sufragi restringit apartava a les classes populars de les decisions polítiques i reservava els beneficis polítics, econòmics i socials que se’n derivaven a una minoria oligàrquica del país, terratinents, burgesos benestants i dignitats.
• Els drets polítics eren limitats. Tot i que es reconeixia el dret d’impressió, sense censura prèvia, es restringia el seu exercici mitjançant lleis que el limitaven. La llibertat d’associació estava també restringida a determinades organitzacions polítiques, prohibint-se l’associacionisme obrer. La llibertat ideològica restava també minvada, en concedir privilegis a l’església catòlica –recolzada institucionalment i reconeguda com la religió oficial de la nació espanyola–: l’expressió pública de qualsevol altre culte estava prohibida.
• La Corona, institució hereditària i vitalícia, era el poder hegemònic: aplegava funcions executives (elegia al president de Consell de ministres) i funcions legislatives plenes, amb capacitat total de vetar les lleis de les Corts.
• Escassa significació de les Corts, comparsa de l’executiu: la seua capacitat legislativa podia ser vetada per l’executiu i mancava de competències en l’elecció del govern.

L’aposta pel republicanisme, règim que implicava l’elecció del president de la república, responia a la voluntat de superar aquest model oligàrquic i gens democràtic, que excloïa a la majoria del país.

La desaparició de Ferran VII va deixar pas a un conflicte per la successió. La llei Sàlica borbònica impedia la transmissió de la corona via femenina, motiu pel qual Carles Maria Isidre, germà del rei, es va considerar legítim hereu. Ferran VII, que havia aconseguit finalment descendència en la futura Isabel II, va abolir la llei per a garantir els drets de la seu filla Isabel, obrint una disputa dinàstica entre Maria Cristina, convertida en Reina Regent defensora dels drets d’Isabel –que tenia sols tres anys d’edat a la mort del rei– i l’infant Carles, Carles VI per als seus seguidors.

En aquesta etapa la revolució liberal triomfà definitivament en un context europeu de triomf del liberalisme a França, Grècia, Bèlgica i Regne Unit.

Tres factors hi van contribuir a l’èxit:

1. La necessitat de la Regent Mª Cristina de Borbó de trobar suports per a defensar els drets successoris d’Isabel II –menor d’edat– quan Carles Mª Isidre, germà del rei, va reclamar el tron i va iniciar una guerra civil (la Guerra Carlina) que es va allargar de 1833 a 1840.
2. La situació de fallida financera de la Corona, que va dur a la confluència d’interessos amb els liberals, als quals estaven adscrits els burgesos, únic grup que podia comprar el deute de la corona i actuar de prestatari.
3. Les mobilitzacions ciutadanes i el pronunciaments militars en contra de l’absolutisme i a favor del liberalisme, sobre els principis polítics i socials de la Il·lustració.

El pacte de la Corona amb els liberals més conservadors es va concretar en l’Estatut Reial (1834), una carta legal atorgada per la Corona. L’Estatut Reial creava dues cambres molt restrictives en la seua composició i funcions, de caràcter sols consultiu: l’Estament dels Pròcers i l’Estament dels Procuradors. El líder liberal moderat, Martínez de la Rosa, va ser superat políticament amb el pronunciament de la Granja (1836), que va obligar a la reina a jurar la Constitució de 1812, que, una vegada reformada per adaptar-la als nous temps, va donar lloc a la Constitució de 1837.

La divisió entre els moderats i progressistes, constituïts com dos partits clarament diferenciats que pugnaven per governar, va guanyar protagonisme conforme la guerra civil finalitzava. Mendizábal, com a ministre d’hisenda, va ser el catalitzador del progressisme, responsable del moviment desamortitzador de 1836, mitjançant el qual eixien a pública subhasta terres del clergat regular –nacionalitzades prèviament–, que ven ser comprades àvidament pels nous burgesos. Aquests, amb les classes populars ciutadanes que sumaven les seues forces a la causa liberal, van ser els responsables de la defensa del règim contra els carlins a través de la “milícia nacional”, el cos armat de ciutadans creat per actuar de força de xoc contra l’absolutisme carlí.

Els moderats, liderats per Istúriz, s’aplegaven al voltant de la Regent Mª Cristina de Borbó, oposada a desamortitzar béns eclesiàstics i interessada a conservar el màxim de les prerrogatives reials, que el liberalisme erosionava. Tanmateix, la necessitat de defensa del règim va obligar a recolzar l’aprovació de la Constitució de 1837 proposada pel progressisme. Una vegada va acabar la guerra, els moderats van reforçar la seua posició i, després d’una etapa de progressisme, van aconseguir monopolitzar el poder amb Isabel com a reina. L’epidèmia de còlera de 1835 lligada amb una crisi de subsistències va agitar el descontent de les classes populars de les ciutats –partidàries de canvis polítics i socials que transcendien els principis liberals més conservadors de la burgesia sota formes republicanes- donant lloc a accions d’anticlericalisme contra esglésies i eclesiàstics, partidaris del carlisme i dels privilegis tradicionals.

La guerra carlina va tindre, doncs, una gran repercussió en els esdeveniments i les decisions polítiques del període. Es va localitzar especialment en tres àrees del país: el País Basc, la Catalunya interior i el Maestrat ibèric de Castelló i Terol.

• Al País Basc va estar lligada a la defensa de la “Llei vella” –els furs–, front a l’uniformisme jurídic que el liberalisme imposava i la supressió de privilegis fiscals de les terres basques. Zumalacàrregui va ser el gran líder militar del carlisme basc. Les accions militars d’Espartero (setge a Bilbao) i el pacte amb Maroto (“Abraçada de Bergara”, 1839), líder carlí que es va avindre a la pau, van posar fi a la guerra en el nord peninsular, malgrat que una part del carlisme no la va acceptar.  
• A la resta del territori, el carlisme va estar lligat a la defensa de les estructures rurals tradicionals, transformades per la legislació liberal, que precaritzaven les condicions laborals del camperolat i transformava la propietat de la terra de forma lesiva per a molts. En el Maestrat ibèric el líder carlí va ser Cabrera, que va assetjar el litoral valencià en defensa de les pretensions de Carles VI. Els generals O’Donnell (Llucena, 1839) i especialment Espartero (Morella, 1840) van derrotar el carlisme a l’est peninsular, creant les condicions perquè pogueren nàixer i consolidar-se les institucions liberals. A 1840 el carlisme estava derrotat i Espartero, com a Duc de la Victòria, es va convertir en el gran líder del progressisme.

La llei d’Ajuntaments va ser l’altre gran assumpte que va dirigir la vida política del moment. Els progressistes i les forces a la seua esquerra –demòcrates i republicans– eren partidaris d’una àmplia descentralització del poder local, el que pretenien mitjançant una llei d’ajuntaments que establira l’elecció dels alcaldes pels veïns, principi inacceptable per als moderats, partidaris del major centralisme. La victòria sobre el carlisme va ser l’oportunitat dels conservadors de presentar una llei centralitzadora i de parar la desamortització, el que a provocar una crisi política. Els progressistes van obtenir una majoria en les noves eleccions que es van convocar i van aprovar una llei descentralitzadora, que la regent Mª Cristina de Borbó es va negar a sancionar, provocant un aixecament generalitzat de les ciutats a l’estiu de 1840 i la demanda de que Espartero –heroi de la derrota del carlisme- formara govern. Mª Cristina de Borbó va renunciar a la Regència i es va exiliar a França, passant aquesta a Espartero.

Durant la regència d’Espartero la tensió entre les forces liberals es va palesar tant en els pronunciaments moderats que es van produir (O’Donnell, Dulce i Leon, que va ser executat) com en la pugna política entre Espartero i el seu propi partit. Es va ampliar la desamortització als béns dels clergat secular (1841), acotentant el progressisme, tot i que l’intent d’aprovació d’un aranzel lliurecanvista amb el Regne Unit li va provocar una gran oposició i l’erosió de la seua popularitat: Barcelona—on tant la burgesia industrial com les classes obreres es van aixecar contra l’aranzel que consideraven ruïnós- va ser bombardejada des de Montjuïc (1842). A 1843, un aixecament ciutadà progressista en contra d’Espartero – a qui l’acusaven d’autoritari– secundat pels moderats, va provocar la seua destitució i l’exili.

El cop d’Estat i les maniobres del general Narváez (1843), que va proclamar la majoria d’edat de la reina Isabel, amb 13 anys, va posar fi al període progressista. Convertit en el nou president de l’executiu, s’iniciava un nou període polític, caracteritzat pel monopoli del poder per part dels moderats.

Restituïts els drets absolutistes a Ferran VII, es va obrir una segona etapa absolutista, en la qual es va mostrar la inviabilitat del sistema. La greu situació econòmica de la monarquia implicava reformes per aconseguir finançament, una vegada posat fi el conflicte colonial amb la derrota d’Ayacucho (Perú, 1824), la corona perdia els ingressos procedents d’Amèrica. El sector més tradicionalista del país va apostar per l’infant Carles Mª Isidre com a garantia d’immobilisme, sorgint en diversos llocs van sorgir partides absolutistes que s’oposaven a qualsevol transacció amb els liberals.

La repressió absolutista es va caracteritzar per la brutalitat, sent incapaços els liberals de portar a bon port un canvi de ordre. L’ajusticiament de Mariana Pineda, a Granada, i del general Torrijos i els liberals que l’acompanyaren, a Màlaga, el 1831, van ser dues fites significatives que van passar amb Riego, –humiliat i penjat públicament el 1824– al repertori de màrtirs de la causa liberal. La marxa que porta el seu nom seria l’himne del progressisme polític espanyol fins a la fi de II República (1939).

El triomf del liberalisme a gran part d’Europa (les “revolucions de 1830”) i la mort del rei van deixar pas a una altra etapa.

El pronunciament exitós del coronel Rafael Riego al 1820 va deixar pas a un període de tres anys de liberalisme. Va comptar amb la tropa que estava aplegant per embarcar-se a Amèrica, on s’estava lliurant una guerra per la independència de la metròpoli. Tot i que el seu triomf va trigar a completar-se, finalment es va re instaurar la Constitució de Cadis i es van desplegar lleis de construcció del nou estat (divisió provincial, ajuntaments) i de foment econòmic (desamortització de terres). Ferran VII es va veure obligat a desdir-se i fer declaració institucional d’acceptació del nou règim, tot i que posteriorment va conspirar contra d’ell i es va exiliar.

Els liberals es van dividir en dues tendències, una més moderada (“dotzeanyistes”), i una altra més reformista (“exaltats”), el que va dificultar la consolidació de l’ordre liberal que volien implantar. Per altra banda, al camp van sorgir “partides realistes”, formades per camperols i membres de la petita noblesa, que veient que les transformacions socioeconòmiques liberals perjudicaven la seua posició, van apostar pel manteniment de l’antic règim.

La intervenció de les tropes internacionals de la Santa Aliança, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandades pel duc d’Angulema, va posar fi al període, restituint el poder absolut a Ferran VII.

La derrota militar dels francesos, a juny de 1813, el Tractat de Valençay (pel qual es renunciava a la corona d’Espanya) i la tornada de Ferran VII van suposar també la fi del primer liberalisme espanyol, a març de 1814. El sector més tradicionalista del país –la noblesa absolutista i el clergat–, liderat pel general Elío, van presentar al rei –fins eixe moment conegut com “el desitjat”-, quan va desembarcar a València, el Manifest dels Perses, un escrit que resumia des del punt de vista absolutista els esdeveniments revolucionaris de Cadis i invitava el rei a encapçalar un cop d’Estat per a recuperar els seus poders absoluts. Amb el suport de la facció absolutista Ferran VII va declarar la nul·litat de l’obra revolucionària de Cadis i va tornar a l’Antic Règim.

Va ser una etapa de repressió dels “col·laboradors” amb els francesos i dels liberals, que van ser obligats a marxar a l’exili o conspirar des de la clandestinitat en forma de “pronunciaments”, una acció militar que tindria al llarg del segle XIX una important presència en la vida política. Consistia en l’aixecament d’un militar en contra del govern, cercant el seguici d’altres membres de l’exèrcit o de les classes ciutadanes. Porlier, Lacy, Vidal o Espoz y Mina, es van alçar contra el govern absolutista, pagant amb la mort el seu fracàs. Una generació d’intel·lectuals i de reformistes va abandonar el país marxant al Regne Unit o a França, entre ells Goya.

La descomposició econòmica i social, el desgoverni, la crisi fiscal i la guerra contra les colònies americanes –que lluitaven per la seua independència– van caracteritzar l’etapa. Els intents de reforma fiscal per a fer front a les necessitats econòmiques de la monarquia van fracassar davant la negativa dels privilegiats a contribuir econòmicament al sosteniment de la monarquia, en un context polític de desgoverni, dirigida la política per un grup d’afins a Ferran VII –“la camarilla”–, sense cap preparació ni sentit polític.

La Península Ibèrica es va convertir en camp de batalla contra els francesos durant cinc anys, donant lloc a episodis bèl·lics i accions de resistència molt significatives, de les quals Goya, entre d’altres, en va deixar constància en les seues pintures i gravats.

Inicialment les accions militars van recaure en les tropes espanyoles, que van aconseguir una victòria en la batalla de Bailén, on el general Castaños derrotava per primera vegada a un exèrcit napoleònic. Tanmateix els següents enfrontaments en camp obert es van saldar amb derrotes (batalla de Talavera). La Junta Central, unint els interessos espanyols amb els britànics, va realitzar accions conjuntes que van proporcionar les victòries finals i l’expulsió de la península dels francesos (juny de 1813). Des de Portugal, les tropes hispano-britàniques, comandades per Wellesley, el duc de Wellington, va aconseguir victòries importants en Arapiles, Talavera i Vitòria. 

Amb la lluita en camp de batalla, l’oposició als francesos es va manifestar de dues formes més: la resistència a l’ocupació en moltes ciutats peninsulars, que van ser sotmeses després de llargues setmanes de setge, com ara Zaragoza o Girona, i les guerrilles. La guerra de guerrilles va consistir en l’assetjament a les tropes franceses per part de grups de reduït de resistents que, coneixent el terreny, atacaven per sorpresa i desgastaven els esforços francesos. Espoz y Mina i El Empecinado (Juan Martín) van liderar dues de les principals guerrilles. El “cura Merino”, per altra banda, va liderar una guerrilla que defensava postures integristes .

Dècades després, quan el liberalisme havia triomfat definitivament, els episodis bèl·lics van formar part d’un relat històric com a “Guerra de la Independència”, simplificant la complexitat del període de la Constitució de Baiona i les Corts de Cadis.

Una part molt important del país va rebutjar la intervenció de Bonaparte, assumint el nom de “patriotes”, tot i que internament tenien aspiracions molt diferents. Al front de cadascuna de les 23 províncies existents es van constituir una Junta Suprema, compostes per personalitats destacades del món local, que van assumir la legítima representació del país en absència del rei. Aquestes van cedir el seu poder a la Junta Central Governativa del Regne (setembre de 1808), creada a Aranjuez i presidida per Floridablanca –destacat ministre il·lustrat del passat-, i que es va desplaçar cap al sud quan Josep I s’hi va instal·lar a la capital. Amb la intenció d’institucionalitzar el règim, es va crear el Consell de Regència (gener de 1810), que després es denominaria Regència del Regne, presidit per l’absolutista bisbe d’Ourense. La primera decisió d’aquestes juntes va ser expulsar el francès, declarada la guerra a Napoleó l’1 de juny de 1808 .

Els representants més progressistes de la Junta Central van aconseguir, abans de la seua dissolució, que es convocaren –setembre de 1810– unes Corts unitàries per a “conèixer la voluntat de la nació”. Reunides a la ciutat de Cadis, els diputats van ser designats de molts diverses maneres, sense elecció directa en comicis. Hi va haver representades tres opcions polítiques diferents, sense existir clars partits individualitzats. Per una banda hi havia els partidaris de mantindré les estructures polítiques i socials de l’Antic Règim, els absolutistes, representats per nobles i eclesiàstics; els partidaris de reformes il·lustrades –jovellanistes–, aglutinats al voltant de Jovellanos, polític il·lustrat represaliat per Godoy: eren minoria i aspiraven a una versió autòctona de les reformes bonapartistes; finalment, els liberals, que constituïen el grup més homogeni i políticament més decidit i combatiu: van liderar els debats i les votacions que, al capdavall, van aprovar els decrets i la Constitució de 1812 que van posar fi a l’Antic Règim. Entre ells hi van destacar Agustín Argüelles, el rector Muñoz Torrero, Quintana o el comte de Toreno .

Les diferències polítiques i estratègiques de cada grup van ser molt marcades. Aprovada la Constitució de 1812, la negativa del president de la Regència (bisbe d’Ourense) a jurar-la va provocar el repudi per les Corts i l’expulsió del país, passant la presidència a Saavedra, ministre il·lustrat de Carles IV. Blanco “White”, periodista que es va exiliar a Londres al 1810, decebut per la marxa de la revolució espanyola, va ser un cronista clarivident dels avatars polítics de moment.