Categoría: Dictadura Primo de Rivera

Al 1929, destacats polítics monàrquics es van adscriure al republicanisme i noves formacions polítiques republicanes, tant d’esquerra com de dreta, van veure la llum. A l’agost de 1930, totes les forces republicanes es van aplegar per a concertar un acord polític, el Pacte de San Sebastián, per a “instaurar i consolidar la República”. Es va constituir un Comité Revolucionari Nacional (CNR) –integrat per personalitats com Alcalà Zamora, Prieto, Azaña, M. Maura o Macià, entre altres– amb els objectius de cercar suports polítics (el PSOE s’hi incorporà a l’octubre) i socials i d’organitzar el dispositiu per a instaurar la República. Al desembre es va organitzar una acció insurreccional mal planificada contra la monarquia, que va acabar amb un fracàs palmari, el processament del Comitè Revolucionari i l’afusellament dels dos capitans (Galán i García Hernández –que es convertirien en màrtirs de la causa republicana-) que es van aixecar.

L’opinió republicana va desplegar una gran campanya a la premsa i al carrer, amb actes multitudinaris com el mitin d’Azaña a la plaça Monumental de Madrid (setembre de 1930). L’article “El error Berenguer”, d’Ortega i Gasset (diari “El Sol”, novembre 1930), va tindre molta influència. En ell declarava el fracàs de l’Estat espanyol de la Restauració i de la Dictadura i concluïa “Espanyols, el vostre Estat no existeix! Reconstruïu-lo! Delenda est Monarchia (la monarquia deu ser enderrocada)”.

El general Berenguer, escollit per Alfons XIII per a tornar a la normalitat constitucional, va desplega una acció política que feia taula rasa dels anys de la dictadura, actitud que va ser rebutjada per un ampli sector de l’opinió pública, que va boicotejar les mesures governamentals. Al febrer va ser substituït per l’almirall J. Bautista Aznar, qui va programar un calendari gradual d’eleccions començant per les municipals. Ortega i altes intel·lectuals (G. Marañon i Pérez de Ayala) va fundar l’“Agrupación al Servicio de la República” (febrer, 1931) per a influir en l’opinió pública en favor d’un nou ordre polític.

El triomf electoral de les candidatures republicanes en la majoria de les capitals de província (45 de 52) en les eleccions d’abril va moure al rei Alfons XIII a “suspendre l’exercici de la potestat reial” i deixar el país. El 14 d’abril de 1931 es proclamava, en un ambient de festa popular, la II República espanyola.

Els anys de la dictadura van coincidir amb un període de desenvolupament econòmic mundial –els “feliços anys 20”-, que van generar una etapa d’expansió econòmica, de transformació social i expressió cultural, que van facilitar l’acció de govern inicialment i va contribuir al seu qüestionament posteriorment:

• Des del govern es va fomentar l’obra pública, la inversió en infraestructures de transport, de comunicació i d’electrificació. L’exposició internacional de Barcelona de 1929, que va construir l’entorn de Montjuïc, en va ser testimoni d’aquest fenomen.
• El creixement de les ciutats, l’èxode rural i l’emigració a Amèrica van ser fenòmens socials molt significatius.
• Culturalment es van produir canvis quant a les formes de sociabilitat, el nou rol de la dona en la societat, el sorgiment de les avantguardes plàstiques i musicals, de la ràdio, el desenvolupament del cartellisme i del cinema. Alfons XIII va inaugurar la Ciudad universitària de Madrid. Una nova generació d’artistes i literats van renovar el panorama cultural espanyol: la Generació de 1927, la literatura en llengua castellana, amb representants com Garcia Lorca, Cernuda o Juan Ramón Jiménez, molts procedents de Residència d’Estudiants; artistes com Picasso, Miró, Dalí, Buñuel, González, Gargallo; músics com Falla, Albéniz o Casals. La literatura en llengua catalana també va conèixer un període d’expansió amb escriptors com Espriu, Foix o Carner. La dona va aconseguir una visibilitat fins aleshores inexistent amb artistes com Maruja Mallo o Margarita Manso, escriptores com Rosa Chacel o Josefina de la Torre i filòsofes com María Zambrano, pertanyents al grup “Las Sinsombrero”. L’arquitectura va trobar en el modernisme una nova forma d’expressió estètica i arquitectes com Gaudí o Sert van reeixir.

La relació de l’estament militar amb la dictadura va ser conflictiva. Els africanistes van ser inicialment un grup hostil al dictador, que s’havia negat a desplegar accions de càstig que eixugaren l’honor de l’exèrcit contra els marroquins, fins al punt que el general Sanjurjo va organitzar una acció en la seua contra. Després serien el seu major suport quan es van produir els èxits militars de 1925 en el Rif. El replegament militar en la “Línia Estella” va donar permetre Abd El-Krim d’atacar les posicions franceses, decisió que va condicionar els esdeveniments posteriors: la planificació d’una campanya conjunta franco-espanyola en el Marroc per acabar amb la resistència marroquí. Amb ella, el règim va aconseguir el més alt nivell de popularitat. Els principals militars africanistes van aconseguir de Primo de Rivera significats ascensos per mèrits.

Per altra banda, les tensions amb el sector juntista, majoritàri a l’exèrcit, es van agreujar, primer pels ascensos als africanistes, després a propòsit dels ascensos als artillers peninsulars, contraris al codi d’honor militar. Destacats generals com Weyler o Aguilera van mostrar oposició pública al dictador i van participar en la “santjoanada” (juny, 1926), un pronunciament organitzat amb destacats líders polítics com M. Àlvarez, Romanones o Lerroux, que va ser castigat benèvolament.

Els republicans van mostrar ben prompte la seua oposició a la Dictadura. Les crítiques de Miguel de Unamuno, prestigiós filòsof i rector de la Universitat de Salamanca, li van costar la seua expulsió de la càtedra (febrer de 1924) i un moviment de protesta que es va estendre pel món universitari, on es va constituir la “Unió Liberal d’Estudiants”, desprestigiant el règim. El tancament de l’Ateneu de Madrid va contribuir a sumar opositors a la Dictadura.

A 1926 els líders de les formacions republicanes històriques (Lerroux, Azaña, M. Domingo i L. Companys) i destacats intel·lectuals (Marañón, Blasco Ibáñez, Unamuno) van crear una Aliança Republicana. Des de la presó, l’exili o la clandestinitat, la crítica a la Dictadura va créixer progressivament.

El 1929, Sánchez Guerra, destacat ministre en els darrers governs conservadors d’Alfons XIII, va encapçalar un nou complot contra la monarquia, en el qual van participar l’Aliança Republicana i significats militars de la “santjoanada”, demanant Corts Constituents. Va fracassar per mala organització, però la seua repressió va mostrar els escassos suports que tenia Primo de Rivera.

La CNT va desplegar també una forta oposició, perseguida implacablement pel general Martínez Anido, produint al seu si una divisió sobre l’estratègia a seguir, que va donar lloc a la formació de la “Federació Anarquista Ibèric” (FAI), facció radical del cenetisme.

El catalanisme va ser un altre element d’oposició a la Dictadura. Els partits republicans catalans van donar el seu suport a les iniciatives insurreccionals de l’Aliança Republicana, realitzant també alguna acció individual, com ara l’intent del partit Estat Català, liderat per F. Macià, de proclamar la República catalana mitjançant una insurrecció procedent de França (Prats de Molló, novembre de 1926).

A 1929, la dictadura estava àmpliament qüestionada i Alfons XIII, temorós de que afectara a la monarquia, va suggerir a Primo de Rivera la seua renúncia, que va aconseguir amb dificultats el gener de 1930. El Dictador es va exiliar a França i el rei va escollir com a relleu al general Dámaso Berenguer.

El referent polític més pròxim de la dictadura de Primo de Rivera va ser el règim de Mussolini, el dictador feixista que havia arribat al poder amb la mobilització de milers de “camises negres” desfilant per Roma, rebent de Victor Manuel III el govern del país, i així va ser presentat per Alfons XIII davant aquest en el viatge que ambdós van realitzar a Itàlia només assumir el govern. Tanmateix, el règim de Primo de Rivera no va ser un règim feixista,  va ser una dictadura inspirada en una amalgama d’antiliberalisme, de principis del tradicionalisme cristià, de paternalisme, de militarisme i de corporativisme.

La Dictadura va evolucionar des d’una etapa de provisionalitat militar a una altra d’institucionalització civil del règim a partir de l’èxit militar del desembarcament d’Alhucemas (setembre de 1925), que va permetre la resolució del problema del Marroc. Entre els polítics més significatius del règim hi eren el general Martínez Anido, responsable del l’ordre públic, J. Calvo Sotelo, procedent del maurisme i responsable d’Hisenda, i el general Sanjurjo, líder dels africanistes.

Va gaudir inicialment del suport explícit de la patronal catalana i de la simpatia o indiferència d’una part de l’opinió pública. Prompte, però, va trobar una oposició latent que, quan el règim es va voler institucionalitzar, va ser més activa.

Es règim es pot caracteritzar per:

• Mancança d’un text constitucional, tot i que a juliol de 1928 va presentar un projecte de “Constitució de la monarquia espanyola”, que no es va concretar en un text legal, rebutjat àmpliament per l’opinió pública.
• Inexistència de drets civils i polítics, restant un terç dels dies de govern sota estat de guerra, limitant els moviments dels ciutadans. El mateix manifest colpista anuncià la creació d’un cos de policia ciutadana, el Somatén –milícia tradicional del món rural català– que es va voler implantar a tot l’Estat, tot i que amb direcció militar.
• Suspensió dels partits polítics de la monarquia, tot creant-se un partit oficial del règim (març de 1924), la “Unió Patriòtica”, que pretenia aglutinar al seu voltant a les forces socials favorables.
• Executiu requeient en un Directori de composició estrictament militar fins desembre de 1925 i de caràcter civil a partir d’eixa data. Inicialment la presa de decisions va recaure exclusivament en el Dictador, com a President del Directori, per a després generalitzar la firma a la resta de ministres (juny de 1924).
• Poder legislatiu suprimit, substituït per una “Assemblea Nacional Consultiva” (setembre de 1927), elegida pel Directori a través d’un complex sistema de representació corporativa dividit en tres classes de diputats: els representats de les distintes corporacions de l’administració, de la societat i de l’Estat. Els primers procedien de les províncies (cada una triava un diputat en representació dels Ajuntaments, un altre de les Diputacions i un tercer de la Unió Patriòtica provincial); els segons eren elegits pel govern entre les corporacions econòmiques, agràries i industrials, de les associacions culturals, de la premsa i de l’educació; el tercer grup de diputats ho eren per dret propi en tant que alts funcionaris de l’Administració, de l’exèrcit, l’església o la justícia.
• Depuració dels tribunals de justícia, renovats profundament, apartant de les seues destinacions a molts jutges, que van ser represaliats.
• Control de l’administració territorial. Primer es va militaritzar amb la designació de 500 militars per a ocupar els governs civils, les diputacions provincials i les alcaldies de molts municipis. Després, quan es van aprovar l’ “Estatut” municipal (1924) i provincial (1925), l’administració va restar sotmesa als Governadors Civils i a la Unió Patriòtica, tot i que es pretenia un ambiciós programa de “regeneració” de la vida local.

La Dictadura va tractar la qüestió social aplicant els principis de l’intervencionisme de l’Estat. Va crear (setembre, 1926) l’Organització  Corporativa Nacional (OCN) que establia “comitès paritaris” per a resoldre les diferències laborals entre patrons i treballadors, en una estructura jeràrquica que arribava fins el Ministeri de Treball. Per a fer-los viables, va intentar acostar-se a l’UGT i perseguir a la CNT, que durant aquest període va experimentar una reducció de la seua influència entre els obrers. El sector obrerista de la UGT, liderat per Largo Caballero i Besteiro, va cooperar tèbiament partint del principi de rebuig a qualsevol “règim burgés”, en oposició al sector polític, liderat per I. Prieto. La fase expansiva mundial de l’economia va beneficiar la Dictadura i la conflictivitat social va minvar. A més a més, l’Estat va contribuir al desenvolupament a través de la construcció de grans obres d’infraestructura, generant ocupació.

La política regional de la Dictadura va provocar l’oposició del catalanisme. Va suspendre (1925) la Mancomunitat de Catalunya i va prohibir l’ús del català en àmbits públics, arraconant la llengua a espais privats. El dirigisme ideològic de la Dictadura va conduir a un “espanyolisme” nou basat en la unió dinàstica del Reis Catòlics i el passat històric imperial.

Al setembre de 1923, el cop d’estat del General Miguel Primo de Ribera va posar fi al règim de la Restauració. Primo de Rivera, marqués d’Estella, era un militar de perfil aristocràtic, actitud paternalista i disciplina castrense, contrari a la intervenció militar al Marroc. En el moment de produir-se el cop d’Estat era el Capità General de Catalunya i, per tant el responsable de l’ordre públic en la regió de major conflictivitat social de l’Estat. El govern conservador de Sánchez Guerra el va nomenar el 1922 en substitució del General Milans del Bosch, que havia desplegat una política de dura repressió del sindicalisme anarquista a través del “pistolerisme”, en contra de les directrius del govern. Primo de Rivera compartia aquesta política i va suggerir al rei, al febrer de 1920, la seua generalització a tot l’Estat per a crear un règim sota tutela militar, desig que tres anys després es va complir.

Durant el 1923 les conspiracions militars de distint signe eren un fet, demostració de una creixent insubordinació de l’estament militar front al govern constitucional, alhora que els partits dinàstics intentaven adaptar-se als nous temps. La percepció de que el règim de la Restauració estava en un carreró sense eixida, incapaç d’atendre les reivindicacions de les classes treballadores obreres i camperoles, els reptes d’una nova organització territorial i institucional de l’estat i els requeriments de les classes mitjanes urbanes, era un fet indiscutible. Tanmateix, va ser un assumpte que afectava a l’estament militar –les responsabilitats per la Desfeta d’Annual– el detonant del cop d’estat que va posar fi al règim liberal. Al novembre de 1922 i al juliol de 1923 es van debatre en el Congrés dels Diputats les conclusions de l’Expedient Picasso, que responsabilitzava de la desfeta a l’Alt comandament i al General Dámaso Berenguer, pròxim al rei. La vespra de l’obertura del Congrés dels Diputats el setembre de 1923, quan anava a produir-se la compareixença militar en el Parlament, va ser l’ocasió triada per Primo de Rivera per executar el cop d’Estat i dissoldre les Corts.

El 13 de setembre de 1923 Primo de Rivera va decretar l’estat de guerra i va publicar a la premsa el manifest “Al País i a l’Exèrcit”, on justificava el seu cop d’Estat. Qualificava “el seu acte” com una necessitat per a la “Pàtria”, atenent al “clamorós requeriment’ d’aquells que “no veuen per a aquella altra salvació que lliurar-la dels professionals de la política”, responsables del “quadre de desgràcies i immoralitats que van començar l’any 1898 i amenacen Espanya amb un proper fi tràgic i deshonrós”. Apel·lava a una demanda exigida pel poble sa i enumerava, a continuació, una relació de problemes de la vida política i social que es proposava esmenar: violència social, corrupteles econòmiques, intrigues polítiques a propòsit del Marroc, indisciplina obrera, propaganda comunista, impietat i incultura i, finalment, propaganda separatista. Per a posar-hi “prompte i radical remei” requeria “el concurs de tots els bons ciutadans”. Després afegia que el país no volia “sentir parlar més de responsabilitats” i anunciava processos contra la corrupció i immoralitat, tot reiterant la “responsabilitat col·lectiva dels partits polítics”, als qual condemnà a un “apartament total” de la vida pública. La retòrica del seu manifest entroncava amb el discurs regeneracionista, però va instaurar una política autoritària i reaccionària. La primera acció política que va adoptar, una vegada reconegut pel rei, va ser la suspensió de la Constitució de 1876.