La Història contemporània d’Espanya es pot estudiar en vuit processos històrics que s’han succeït entre finals del segle XVIII i principis del segle XXI, al llarg de poc més de dos-cents anys. Són els següents:
- La crisi de l’Antic Règim i el triomf del liberalisme (1796-1843).
- La construcció de l’Estat liberal: el liberalisme insurreccional (1843-1874).
- La consolidació del liberalisme oligàrquic i la seua crisi (1875-1923).
- Reacció al liberalisme versus democratització (1923-1939).
- La dictadura franquista (1939-1975).
- La democratització (1976-1996).
- El desenvolupament econòmic i la transformació social d’Espanya entre 1799 i 1939.
- El desenvolupament econòmic i la transformació social d’Espanya entre 1939 i 2002
Espanya ha experimentat una evolució polític, social i econòmica similar a la resta d’Europa, tot i que amb algun desfasament significatiu: durant el segle XIX -fins 1914- va ser precursora en el conjunt europeu; entre 1914 i 1945 va divergir de l’evolució general en declarar-se neutral en no participar en les dues guerres mundials que van assolar el continent, tot i que va veure com es destruïa en una guerra civil provocada per la reacció conservadora. A partir de 1939 va desplegar una dictadura durant quasi quaranta anys, quan Europa havia apostat per la democratització. A partir de 1976 es va produir una convergència sancionada amb la democratització de l’Estat i la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea.
