Categoría: Diapositives

El triomf del Front Popular va moure la dreta a mobilitzar-se contra la república i promoure un cop d’Estat. La conspiració es va iniciar abans de les eleccions de febrer, però va ser al llarg de la primavera quan es van concretar. Tot i que el govern republicà va apartar a destinacions allunyades de Madrid al militars sospitosos de conspiració –Mola, Godet, Queipo, Franco- la conspiració va continuar i en ella participaven també civils, que amb l’aportació econòmica (Alfons XIII, CEDA) i negociacions amb la Itàlia feixista, es van proveir d’armes per a encetar una aixecament violent.

Falange Española de las JONS va desplegar una estratègia violenta contra destacades figures de la República, com ara Jiménez d’Asua, president de la comissió redactora de la Constitució de 1931, diputats d’esquerra, o el jutge que va dirigir el judici que va il·legalitzar la Falange, que va ser assassinat, o el mateix Azaña.

A juliol, l’assassinat de Castillo, un significat tinent de carabiners, va provocar l’assassinat de Calvo Sotelo –la principal figura d’oposició parlamentària a la República– per part de companys del guàrdia, el que va suposar una commoció política i va obligar a suspendre les Corts. Dos dies després l’exèrcit d’Àfrica s’aixecava contra la República.

La impaciència de la massa camperola va provocar a Extremadura l’ocupació de finques que, tanmateix, en virtut de la Llei Velayos del Bienni Conservador, van ser legalitzades segons la clàusula d’urgència que incloïa, i que va permetre que molts camperols pogueren accedir a una explotació.

A Madrid, es va produir una onada de vagues que va provocar una important tensió política, més que social, quan grups de l’extrema dreta van entrar en pugna violenta amb els sindicalistes, saldat amb un elevadíssim nombre d’obrers assassinats). De resultes, Falange de la JONS va ser declarada il·legal.

Les primeres mesures del nou govern van ser l’amnistia del presos, la restitució del Parlament de Catalunya i de la Generalitat i la reposició dels ajuntament en suspens pels governs radicals.

El traspàs de poder es va realitzar en una conjuntura crítica, amb soroll d’aixecament militar que finalment no es va produir, gràcies a la negativa de Portela a actuar en contra de la Constitució.

Amb el triomf de l’esquerra s’iniciava un nou govern d’Azaña i els republicans, ara amb exclusivitat. El pacte del Front Popular contemplava que el programa de govern seria gestionat pels republicans i, tot i que Azaña i Prieto van intentar reeditar, el PSOE es va negar a la cooperació ministerial, motiu pel qual no es va realitzar.

El fet institucional més destacat del període va ser la destitució d’Alcalà-Zamora per un vot de censura dels partits que van guanyar les eleccions per haver usat la prerrogativa presidencial en dues ocasions en el mateix mandat presidencial, el que va suposar que s’elegirà un nou president segons la forma establerta a la Constitució: una elecció entre compromissaris de les Corts i representants elegits per la ciutadania. Al maig, Azaña era nomenat President de la República i Casares assumia la presidència del Consell de Ministres.

El 17 de juliol, un cop d’Estat posaria fi al període.

El període del governs del Front Popular va tenir una molt escassa durada, ja que un cop d’Estat de les forces conservadores va provocar una guerra civil.

Les eleccions van donar el triomf a les esquerres per un reduït nombre de vots (500.000), però la diferència d’escons va ser molt gran, donat el caràcter poc proporcional del sistema electoral. La concurrència a les eleccions en coalició va afavorir l’esquerra. El partit amb més escons va ser la CEDA (97 diputats), seguit de PSOE (88 diputats) i a curta distància Izquierda Republicana, amb personalitats com Domingo i Casares, (80 diputats). La Unión Republicana de Martínez Barrios obtenia un èxit important (36 diputats), mentre que el Partit Radical pràcticament desapareixia (Lerroux no obtenia escó).

El Partit Comunista, a l’extrema esquerra, obtenia un important augment d’escons respecte de les eleccions de 1933 (15 diputats) i l’extrema dreta del Bloque Nacional i de la Comunión Tradicionalista un nombre escassament menor (13 i 12 diputats respectivament). Falange de la JONS no obtenia cap diputat.

En conjunt, el Front Popular obtenia el 61 % dels escons.

La mobilització electoral de l’esquerra es basava en l’amnistia dels represaliats pels esdeveniments d’octubre, la reintegració en els seus treballs dels depurats, a la recuperació de la reforma agrària i la resta de la legislació reformista del Bienni azañista.

Els agraris, la CEDA i els monàrquics són senyalats com els enemics de les esquerres.

A Catalunya la recuperació de la Generalitat va ser un punt programàtic clau.

En la campanya electoral la CEDA va reclamar la majoria absoluta per a poder accedir al govern i efectuar el seu programa de reforma constitucional i catòlica del règim. El seu enemic ideològic era el socialisme, identificat amb la pobresa.

El programa electoral es completava amb referències a la unió de la pàtria en perill pel separatisme. La consigna ultranacionalista identificava excloent Espanya amb la seua ideologia. Les referències a l’autoritarisme es mostraven amb la idea del lideratge de “todo el poder para el jefe”.

Les esquerres van plantejar-se un pacte polític per a tornar al govern. Azaña i Prieto havien defensat el pacte republicà-socialista. Azaña, liderant Izquierda Republicana, i Prieto, una vegada Largo va dimitir de la presidència del partit, van poder imposar la idea de candidatures úniques.

Els comunistes, grups molt minoritari –que en les eleccions de 1933 comptaven amb sols un diputat– van fer campanya per la col·laboració de les esquerres i van aportar l’eslògan de “Front Popular”, renunciant a aplicar un programa marxista per a facilitar el triomf de l’esquerra republicana.

El Pacte del Front Popular es va signar el 15 de gener i constava de diversos punts programàtics per a realitzar un govern republicà. A Catalunya, aquest Front va rebre el nom de “Front d’Esquerres”.