Mes: marzo 2020

La derrota en les eleccions del 36 va abocar a la dreta al cop d’estat. Al punt de conèixer-se els resultats, destacats polítics i militars van exigir Portela Valladares mesures excepcionals, a les quals es va negar, tot traspassant amb rapidesa el poder a Azaña. Durant la primavera els preparatius del cop es van anar perfilant.

• Tot i que Azaña va apartar de les destinacions clau els generals suposadament més propensos a la insurrecció (Franco, Mola i Goded; Sanjurjo romania a Portugal), no va poder impedir la rebel·lió militar que acabaria amb la República (17 de juliol de 1936), ja que Sanjurjo va ser el cap de la insurrecció i Mola el “director”.
• La trama civil s’estava també preparant activament: Gil-Robles es va negar a acords amb altres forces republicanes i a partir de maig va donar suport moral i econòmic a la insurrecció; Calvo Sotelo va desplegar des de les Corts un discurs guerra-civilista, tot qüestionant la legitimitat de la República; la Comunió Tradicionalista va passar a armar les seues milícies (“requetés”); finalment, Falange Espanyola de las JONS, responsable de generar desordres públics en confrontacions amb sindicalistes (al març la junta política era il·legalitzada i el seu líder empresonat).

La violència política i social (300 víctimes) van copsar l’atenció de l’opinió pública. Aquesta va ser resultat de l’acció de l’extrema dreta, especialment de Falange Espanyola de la Jons, que va desplegar un seguit d’accions terroristes contra polítics i institucions de la República (Jiménez de Asúa, Largo Caballero, E. Ortega y Gasset o el mateix Azaña), tot assassinant el magistrat que va il·legalitzar la Falange i empresonar el seu líder. La major part dels morts van ser obrers (66%) caiguts en enfrontaments amb la policia o assassinats per l’extrema dreta. Dues accions violentes van tindre una significació especial: els assassinats del tinent Castillo per falangistes i el de Calvo Sotelo, dos dies després, per membres de la Guàrdia d’Assalt. Aquesta acció va ser usada per la dreta per a justificar la rebel·lió militar, que s’estava organitzant des de feia mesos.

El fracàs del cop a llocs importants de l’Estat i la incapacitat del govern republicà de reaccionar a temps per a esclafar el moviment van deixar pas a una guerra civil que duraria 32 mesos.

Va ser un període de majoria republicana d’esquerres sense socialistes en el govern. El va liderar inicialment Azaña, substituït per Casares Quiroga quan al maig va ser elegit President de la República. El triomf electoral de febrer de 1936 va permetre a les esquerres recuperar el govern, unides en una gran coalició electoral –el Front Popular– amb la qual van sumar escons front a una dreta desunida que, coneguts els resultats, va impugnar vàries actes. La CEDA no va voler reeditar la coalició de partits de dreta, tot i que va deixar que en algunes províncies es pactara, provocant la pèrdua de molts escons. A Catalunya, eixa coalició sí va ser possible, concretada en el “Front Català d’Ordre”. L’estratègia de crear “fronts populars” va partir de la idea de frenar l’arribada de les dretes al poder, des del qual passaven a governar autoritàriament tal i com estava passant a part important d’Europa (la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler i est europeu). La iniciativa va partir de les directrius de la Internacional Comunista (Komintern). Les diferències ideològiques dels partits i forces col·ligades (burgesos d’esquerra, marxistes i anarquistes) desapareixien en programes de mínims i en el suport a les “democràcies burgeses”.

Les esquerres s’imposaren clarament, tot i que la diferència de vots era escassa (poc més de 500.ooo). El partit més votat va ser el PSOE (99 escons dels 473), seguit d’altres partits compromesos amb la República reformista com el partit d’Azaña –Izquierda Republicana- (87), Unió Republicana (37) o Esquerra Republicana de Catalunya (21). El Partit Comunista d’Espanya va incrementar sensiblement els seus escons (17) el mateix nombre d’escons que el Partit de Centre Democràtic (17). La dreta va estar encapçalada per la CEDA (88 escons), seguida per Renovació Espanyola (12), el Partit Agrari Espanyol (10) i la Comunió Tradicionalista (9). La Lliga Regionalista (10) i el PNV (9). El Partit Republicà Radical pràcticament va desaparèixer (5). Falange Espanyola no va obtindré cap diputat.

Martínez Barrio va ser presidir el Congrés dels Diputats. La insurrecció militar de juliol de 1936 va posar fi a aquest període.

La destitució d’Alcalá-Zamora va ser l’esdeveniment polític-institucional més important, sotmès a una moció de censura, possible per haver dissolt el Congrés dels Diputats en dues ocasions en un mateix mandat. A l’abril de 1936 es van fer les eleccions dels compromissaris que, amb un nombre igual de diputats, van elegir Azaña President de la República. La presidència del Govern va recaure en Casares Quiroga.

La primera decisió del govern del Front Popular va ser decretar una àmplia amnistia política dels represaliats a l’octubre de 1934 per a després desplegar el reformista programa pactat el 15 de gener per les forces frontpopulistes, desmarcant-se explícitament de postulats programàtics socialistes:  

• la defensa de la llibertat i la justícia, tornant a l’imperi de la Constitució,
• la reforma agrària fonamentada en la consolidació de la propietat i en la revisió dels arrendaments,
• restablir la legislació social, salaris mínims al camp i garanties de compliment dels acords,
• la reinstauració de l’organització autonòmica de l’Estat,
• el foment de l’obra pública i
• l’impuls a la política educativa de construcció de centres d’ensenyament.

Socialistes i comunistes van donar suport parlamentari al govern republicà, sense voler participar però en ell, i van encetar un ampli moviment vaguístic de caràcter sindical i no contra el govern, que a Madrid va tindre una gran incidència.

El govern del Front Popular va tornar a instal·lar en el camp a milers de camperols en aplicació d’un Decret de 20 de març –desplegant la llei conservadora de 1935- que permetia la instal·lació temporal de camperols per raó d’ “utilitat social”, validant les ocupacions que els sindicats de treballadors del camp van promoure eixa primavera (gairebé el 80% dels yunteros extremenys –camperols amb animals de tir-) s’hi van poder beneficiar. La reforma agrària es realitzava amb èxit a Extremadura, escassament significativa a l’àrea occidental de la Meseta (Ciudad Real, Toledo o Salamanca) i pràcticament inexistent a Andalusia. El projecte de recomposició del patrimoni municipal (juny, 1936), que recuperava el rescat dels comunals, no va poder-se aprovar.

Els governs radicals i radical-cedistes van trobar oposició en tres instàncies:

• Les masses obreres mobilitzades per la CNT i l’esquerra de l’UGT –contraries a l’aturada de les reformes del primer bienni- i que estaven patint la revenja política per la mobilització sindical del període anterior. Els governs radicals van perseguir i prohibir les convocatòries de vaga que consideraven “generals” i van sotmetre a la reivindicació obrera a la “il·legalitat”:
• Desembre de 1933: Insurrecció armada de la CNT a Aragó (especialment a Zaragoza), La Rioja, Barcelona, Madrid, València i pobles del sud.
• Juny de 1934: Vaga general camperola de dotze dies, promoguda per la UGT, en 500 pobles i gran part de les províncies espanyoles, que va afectar a 300.000 agricultors.

• El PSOE, liderat per Largo Caballero, va radicalitzar el seu discurs polític, contemplant la possibilitat d’efectuar una insurrecció si la dreta en el poder amenaçava la supervivència de la República. Al febrer de 1934 la UGT va passar a estar controlada també per Largo Caballero, apartant els seguidors de Besteiro –partidari de defensar una “república democràtica”- i la idea insurrecció en defensa d’una “república social” es va imposar. Quan la CEDA va accedir al govern (5 d’octubre), els socialistes van declarar una vaga general de protesta, que a Astúries –fruit d’un acord obrer conjunt de socialistes, anarquistes i comunistes- va esdevenir en un moviment revolucionari que, després de dues setmanes de gran radicalitat, va ser esclafat per l’exèrcit i les tropes regulars d’Àfrica.
• La Generalitat de Catalunya, que de la ma de Lluís Companys va proclamar –per segona vegada en la República- “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, en el marc dels esdeveniments d’octubre de 1934, motivada per la suspensió de la llei agrària catalana i l’aturada de les transferències. La insurrecció va ser deturada immediatament, l’autonomia suspesa i els seus promotors empresonats. La repressió duta a terme pel general Batet, tanmateix, va ser considerada suau pel sector dur de la dreta.

La Revolució d’Astúries (5-19 d’octubre) i la proclama de la Generalitat de Catalunya (6 d’octubre) van afectar greument el clima polític de la Segona República, donant arguments polítics a la dreta en contra de les intencions reformistes i d’integritat territorial de la república governada per l’esquerra, alhora que augmentà la desconfiança de l’esquerra a la fidelitat republicana de la CEDA, que va arribar a empresonar Azaña i destituir a l’alcalde radical de Madrid, que no tenien cap responsabilitats en els fets.

Dimitit Lerroux, Alcalá-Zamora va nomenar quatre governs més abans de dissoldre les Corts per segona vegada durant el seu mandat (setembre 1935-febrer 1936), sense atendre l’exigència de Gil-Robles de ser nomenat President del Consell de Ministres. Els dos darrers governs –“centristes”- van recaure en un polític molt pròxim a la seua persona –Portela Valladares– i no hi va haver ministres de la CEDA. Al febrer de 1936 es van celebrar eleccions que van capgirar el Congrés dels Diputats.

Els governs radical-cedistes van desplegar una política rectificadora, centrada en:

• aturar la reforma agrària vigent, que van substituir per una nova (Llei Velayos),
• suspendre l’entrada en vigor a l’octubre de la llei educativa –que prohibia a les congregacions religioses l’ensenyament-,
• retardar l’execució de normes aprovades,
• derogar els jurats mixtes i
• no exigir el compliment de la legislació laboral vigent.

Es va aprovar també una amnistia per delictes polítics que va afectar el general Sanjurjo i els militars del cop d’estat de 1932. Gil-Robles, com a ministre de la guerra en tres governs (maig-desembre de 1935), va destinar a llocs clau de l’exèrcit als militars que després serien protagonistes de la insurrecció de juliol de 1936.

La llei de reforma agrària del primer bienni, tot i ser bastant moderada, va comptar amb el rebuig de la dreta, que veia en ella un qüestionament del dret a la propietat. Quan Lerroux va arribar al poder els assentaments es va alentir i, a partir d’octubre de 1934, paralitzar. La llei de reforma agrària conservadora (Llei Velayos, agost de 1935) es va centrar en la intensificació de cultius –sense tocar la propietat de la terra-. La dreta va tirar endavant una contrareforma agrària que va tornar arrere les mesures legals que havien permès millorar escassament la condició del camperolat: el període de contracte es va reduir de 6 a 4 anys, es van suprimir els límits a la renda, es van facilitar els desnonaments, la llei de termes va desaparèixer, es van reduir les delegacions de treball i van desaparèixer els tribunals d’arbitratge.

Va ser un període de majoria radical o radical-cedista, de dretes. En les eleccions de novembre de 1933 les dretes van obtindré majoria parlamentària, facilitada per la seua concurrència col·ligades en la “Unió de Dretes i Agraris” –coalició electoral CEDA, agraris i partits d’extrema dreta-. La divisió de les forces d’esquerra –negativa del PSOE a reeditar la coalició amb els republicans- i l’abstenció promoguda pels anarquistes va perjudicar la seua representació parlamentària. La CEDA va ser el partit guanyador (115 diputats dels 188 de la coalició), seguit pel Partit Radical (102); el PSOE va ser el partit més votat de l’esquerra (59 diputats); el Partit Comunista va aconseguir el seu primer diputat. Santiago Alba –antic ministre liberal d’Alfons XIII-, del Partit Republicà Radical, va presidir el Congrés dels Diputats.

Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, va ser el polític més significatiu del període –va presidir sis consells de ministres-, tot i que tota la seua acció de govern va estar condicionada per la pressió política de Gil-Robles, que aspirava a presidir el govern. El seu desprestigi polític –va indultar el copista Sanjurjo- i personal –sospitós de corrupció- va debilitar el seu partit, del qual va eixir Martínez Barrio per a formar-ne un de nou i integrar-se en Unió Republicana (setembre 1934). Al setembre de 1935 dos casos de corrupció (“l’Estraperlo”) van acabar amb la seua carrera política. La CEDA va ser la força política més significativa del període. Alcalá-Zamora es va negar a nomenar Gil-Robles –líder d’Acció Popular i de la CEDA, formacions que es declaraven “accidentalistes” quan a la forma de govern i que qüestionaven la forma parlamentària- President del Consell de Ministres. A novembre de 1934 va forçar la incorporació al govern de ministres cedistes, i al maig de 1935 la seua pròpia, en successius governs fins desembre de 1935. El seu discurs va experimentar al llarg de 1934 una progressiva radicalització –marcadament autoritari- més enllà de la reforma constitucional que va abanderar en el moment de la fundació, declarant que el seu objectiu era accedir al poder per mitjans democràtics per acabar amb les formes parlamentàries liberals i substituir-les per altres de corporatives, el que li va barrar encara més les opcions de substituir Lerroux quan aquest va caure el setembre de 1935.

A la dreta de la CEDA hi va haver formacions polítiques que defensaven obertament l’assalt a la República.  

• Renovació Espanyola va passar a estar liderada a partir de 1934 per Calvo Sotelo, l’antic ministre d’Hisenda de la dictadura de Primo de Rivera. Va accentuar el discurs autoritari del seu partit i es va acostar als tradicionalistes promovent la formació del Bloc Nacional (desembre, 1934). Defenia la intervenció de l’exèrcit com a “columna vertebral de la pàtria” i sostenia un concepte unitari de l’interès nacional en línia amb els discursos feixistes del moment (guanyades les eleccions Hitler va cremar el Bundestag el març de 1933). En el Manifest del Bloc Nacional de desembre de 1935 identificava República amb revolució i proposava la creació d’un front contra revolucionari amb un missatge guerra-civilista, tot assenyalant com a enemics d’Espanya el marxisme, el laïcisme, el separatisme i la maçoneria.
• Falange Espanyola de las JONS, liderada per Jose Antonio Primo de Rivera –fill del dictador- era una fusió (novembre, 1934) de formacions d’inspiració feixista; reclamava la intervenció  de l’exèrcit i exaltava la “violència lícita”. Va créixer a partir de les joventuts de les altres forces de la dreta de joves. Enquadrats en grups paramilitars, van protagonitzar recurrents desordres públics.

La política reformista republicana-socialista va trobar una oposició en quatre instàncies:

• L’opinió catòlica –que tenia en el diari “El Debate” i en A. Herrera Oria el seu vehicle d’opinió- va veure com perdia la seua hegemonia ideològica i posició social privilegiada i va manifestar ben prompte la seua oposició a la República. La defensa del catolicisme i del clericalisme va ser l’aglutinador de la dreta política més conservadora i va facilita el sorgiment de la CEDA, la confederació de partits que va mobilitzar a l’opinió catòlica durant el període republicà. El punt de partida va ser Acció Nacional (abril, 1931), partit fundat en defensa d’una societat fonamentada en la religió, la família, l’ordre, el treball i la propietat. En ell van confluir totes les forces i ideologies no republicanes, des de monàrquics i integristes fins “accidentalistes” (indiferents a la forma de govern). A 1932 –abandonat pels més reaccionaris- el partit va canviar de nom (Acció Popular) i va passar a estar liderat per J.M. Gil-Robles, qui va promoure la fundació de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, gener de 1933), que tenia com a punt programàtic fonamental la derogació dels articles de la Constitució que tractaven la qüestió religiosa. A les eleccions municipals d’abril de 1933 van aconseguir uns bons resultats, ratificats en les eleccions generals de novembre de 1933, en convertir-se en el partit amb més escons.
• Una important part de l’exèrcit, liderada pels africanistes, es va negar a assumir el nou paper que exigia la República, mostrant amb el pronunciament fracassat del General Sanjurjo (agost, 1932) –que havia estat destituït per Azaña com a Director de la Guàrdia Civil arran de la repressió salvatge d’una protesta popular pacífica a Arnedo (La Rioja) quan es va disparar indiscriminadament contra civils- la seua hostilitat cap a la República, dolguts per la pèrdua de protagonisme polític, la reestructuració dels cossos militars i la derogació de la Llei de Jurisdiccions. Al desembre de 1933 es va fundar la UME (Unió Militar Espanyola), una clandestina agrupació de militars opositors a les reformes, solidaritzats amb els represaliats pel cop d’estat.
• Els partidaris monàrquics alfonsins i integristes no van acceptar la República democràtica i, després d’un període d’integració en Acció Popular, van abandonar el partit per a reorganitzar-se orgànicament i ideològica. Els alfonsins, partidaris del rei destronat, van fundar Renovació Espanyola (Goicoechea, febrer de 1933), amb una ideologia que oscil·lava entre un conservadorisme autoritari tradicionalista i un corporativisme totalitari de nou encuny. Els carlins, hereus del carlisme històric, van fundar la Comunió Tradicionalista. Els dos grups es van proposar acabar amb el règim per mitjans insurreccionals, ja fora mitjançant intervenció militar, ja per acció miliciana.
• Les masses obreres mobilitzades per la CNT i l’esquerra de l’UGT –insatisfetes per l’abast i la lentitud de les reformes encetades- van provocar constants problemes d’ordre públic. En els principals centres obrers del país –Barcelona, Madrid, València, conca minera asturiana i Sevilla- i al camp andalús i extremeny anarquistes i marxistes van promoure vagues i ocupacions de finques, en un context de crisi econòmica, misèria camperola arrossegada durant dècades, explotació obrera i resistència dels terratinents a l’aplicació de la Llei de reforma agrària. La llarga relació es pot concretar en:

• Gener de 1932: Ocupació de finques i matança de guàrdies civils a Castilblanco (Còrdova); moviment llibertari de dos dies a l’Alt Llobregat.
• Març de 1932: control de la CNT pels líders llibertaris (Durruti i Garcia Oliver).
• Estiu i tardor de 1932: Vaga de telefònica a tota Espanya, diverses vagues anarquistes a Sevilla, onada vaguista d’Astúries (primera província en nombre de vagues), incidents de Villa de don Fadrique (Ciutat Real); recurrents ocupacions de finques, robatoris de collites i destruccions de màquines al sud peninsular.
• Gener de 1933: Insurrecció anarquista de Casas Viejas (Cadis), represaliada salvatgement.

Després de les eleccions municipals de 1933 –que van suposar un gran avanç de la dreta- i Azaña assetjat per l’oposició i sense el suport ferm dels socialistes, Alcalá-Zamora va decidir atorgar la governació de la República Lerroux (Partit Republicà Radical). En les eleccions generals de novembre de 1933 es va consolidar el canvi polític.

Responia a l’acord del Pacte de Sant Sebastià que reconeixia l’autonomia política dels territoris limítrofes que així ho reclamaren en referèndum, reivindicació forta a Catalunya.

El procés de conformació política d’una identitat catalana, que arrencava de finals del segle XIX, es concretava en projectes de diferent vinculació amb l’Estat Espanyol. El 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, dissolta per Primo de Rivera el 1924. La repressió del catalanisme no va impedir que a les portes del canvi de règim sorgiren a Catalunya nous partits que qüestionaven fortament el marc territorial de l’Estat. El triomf aclaparador d’Esquerra Republicana de Catalunya –constituït el 1930– en les eleccions d’abril de 1931 va permetre que Francesc Macià proclamara el 14 d’abril la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

La ruptura política que implicava aquesta declaració va obligar a una negociació del Govern Provisional, que va enviar als dos ministres catalans dels seu govern i a Fernando de los Ríos, amb el govern de Macià, perquè s’atenguere als acords del Pacte de Sant Sebastià. L’acord va conduir al reconeixement d’una Generalitat provisional (17 d’abril) amb un govern i una diputació en representació dels municipis catalans, que elaborà un projecte d’Estatut d’Autonomia (l’Estatut de Núria) que seria sotmès a referèndum el 2 d’agost amb una participació del 75% del cens i uns vots afirmatius del 99%. Les dones, mobilitzades i sense vot aleshores van aconseguir 400.000 signatures de suport. L’Estatut era molt ambiciós, partint de la declaració de Catalunya com un Estat dins de la República Espanyola. La presentació posterior en les Corts de la República va suposar intensos debats i un retall considerable.

La Constitució de 1931 va establir que “La República constitueix un Estat integral, compatible amb l’autonomia dels Municipis i les Regions” (article 1). En articles posteriors es referia als Estatuts i a les competències pròpies de l’Estat, les susceptibles de ser transferides i les que corresponien a les regions. Quan l’Estatut de Catalunya va arribar al Congrés els debats van ser molt intensos i van provocar fortes rèpliques entre les dretes que consideraven que s’atacava la unitat territorial de l’Estat. Lluís Companys, d’Esquerra Republicana, va aconseguir protagonisme en la defensa de l’Estatut de Núria que, finalment va ser molt retallat, abans de ser aprovat el setembre de 1932, després del tancament de files provocat entre els republicans davant l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, setmanes abans.

Les forces tradicionalistes basques triomfants en el País Basc i Navarra van aprovar l’Estatut d’Estella, aprovat per la major part del municipis, que no va ser aprovat per les Corts pel seu caràcter clerical i antirepublicà.