Categoría: El liberalisme insurreccional

La crisi econòmica amb què es va obrir el sexenni va posar en primera plana de la vida política i social les reivindicacions populars. Intermitentment expressades i escassament tingudes en compte al passat, abastava ara a àmplies masses socials de camperols, obrers industrials i classes urbanes de menestrals, comerciants i botiguers. Els canvis socioeconòmics provocats per la revolució liberal no van beneficiar a les classes populars, que no havien pogut accedir a la compra de terres desamortitzades i que tampoc van veure’s afectats pels beneficis que el nou dinamisme econòmic capitalista estava produint. Ser marginats del dret a sufragi va servir també per a establir un sistema impositiu perjudicial i un servei militar injust.

La revolució de setembre va ser l’ocasió que aquestes classes populars van trobar per fer valdre les seues reivindicacions. Els manifestos publicats per les Juntes Revolucionàries els arreplegaven indefectiblement: amb el sufragi «universal» es demanava l’abolició de les quintes, l’abolició dels drets de portes i la contribució única.

• La reducció de la pressió fiscal. El sistema impositiu creat pels liberals a 1845 estava basat en els impostos indirectes sobre els productes de primera necessitat, la qual cosa encaria la vida de les classes populars: drets de portes, consums i estancs. La seua abolició i substitució per contribucions directes –contribució única– era una reivindicació general, perquè repercutia més càrrega a les classes benestants. Les Juntes els van abolir però el nou govern sorgit de les urnes el va haver de restiutir amb modificacions. El dèficit públic recurrent de l’estat liberal espanyol i el caràcter burgès dels diferents govern impediren una més efectiva reforma impositiva.
• L’abolició del sistema de quintes. La prestació del servei militar obligatori en base al sistema de quintes, creat a 1851, era una pesada càrrega per a les classes populars, tant per la durada del servei –que obligava a una llarga absència (4 anys)– com pel sistema implantat que permetia un pagament en metàl·lic per a veure’s exempt, que impossibilitava a les classes humils beneficiar-se. La seua abolició es va plantejar constantment, però la necessitat de posar fi als problemes d’ordre públic i guerra ho ajornava. La República les va substituir per un servei voluntari remunerat.
• La reclamació de terres. La despossessió de gran part del camperolat espanyol –en especial a àmplies zones del sud peninsular– i el nul benefici que van obtenir dels transvasament de terres que la política liberal havia efectuat amb les desamortitzacions (1836-37, 1841 i 1855) va dur a que l’accés a la terra fora una reivindicació recurrent.  L’establiment de procediments financer òptims perquè els jornalers pogueren accedir a la compra de les terres desamortitzades va continuar els debats oberts temps enrere, sense que poguera arribar-se a lleis compensatòries. Així, malgrat les ocupacions il·legals de finques que es van produir en alguns llocs, la desequilibrada estructura de la propietat agrària no es va modificar.
• La reivindicació de millores salarials i laborals (drets laborals) davant els patrons es va obrir en el Sexenni a una nova etapa, quan va arribar a Espanya els enviats de la I Internacional i la classe obrera i camperola espanyola va participar dels debats ideològics marxista i anarquista. Reconegut el dret a associar-se, la vaga va ser un instrument per defensar millores laborals i socials i la insurrecció va tindre una presència pública important. 

La frustració de les aspiracions de reforma social va dur a que la protesta s’expressarà violentament en forma d’insurrecció popular adscrita al republicanisme, i que estiguera present de manera persistent durant tot el Sexenni.

• Oposició armada i ocupació de finques en el desarmament dels «Voluntaris de la Llibertat» a l’octubre de 1868 en molts llocs de Cadis i Màlaga.
• Motins contra les quintes brotaren a març de 1869 per Andalusia, Barcelona (repetits a 1872), Alcoi i Mallorca.
• Ocupació de terres per Extremadura, La Mancha i Múrcia a l’estiu de 1869, repetits a 1871 i 1873.
• Vagues fabrils a Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Alcoi.
• Insurrecció internacionalista d’Alcoi (juliol 1873), que va posar el poder en mans d’un Comitè de Salut Pública obrer durant dues setmanes.

En el context de la lluita política, les forces republicanes també van fer ús de la insurrecció en dues ocasions, per a proclamar la República, reprimides per l’estat:

• A setembre i octubre de 1869 va esclatar una insurrecció republicana generalitzada, que fou reprimida i rebutjada pels mateixos líders republicans.
• A juliol de 1873 va sorgir la insurrecció cantonal, iniciada a Múrcia i estesa al País Valencià, Andalusia i a llocs d’Extremadura, Salamanca i Àvila. Moltes ciutats, dominades pels “republicans intransigents”, es van declarar sobiranes i van proclamar la república federal. A Màlaga i Cartagena la tornada a la legalitat es va allargar durant moltes setmanes. Cartagena era sotmesa a gener de 1874.

Els cops d’Estat de 1874 van posar fi a l’experiència democràtica del sexenni, que pel seu caràcter convuls i insurreccional ha sigut denominat també com Sexenni Revolucionari.

3. La I República
Va ser l’eixida política a la deserció de la major part de les forces polítiques del país i el resultat del pacte entre radicals i republicans. El nou govern creat va estar presidit per Figueras i en ell hi havia ministres radicals i les personalitats que després també serien presidents del Govern de la República –Pi i Margall, Salmerón i Castelar–. Tanmateix, els radicals de seguida van abandonar el projecte promovent dos cops d’estat, esclafats per la milícia dels «Voluntaris de la República», per abandonar finalment l’Assemblea Nacional.

La principal preocupació política de la nova República va ser el manteniment de l’ordre i el respecte a la legalitat. En aquesta situació es varen convocar eleccions a Corts Constituents. El dret a sufragi s’avançava als 21 anys (va votar el 27% de la població). Davant l’abstencionisme de tots els grups polítics, els republicans federals van aconseguir el 91% dels vots. Les Corts s’obriren l’1 de juny i el 8 el règim era definit com una República Federal. El nou President del Poder Executiu va ser el líder federal Pi i Margall. La tasca de crear l’estat federal va ser complicada, donada la disparitat de postures entre l’ala dreta unitària dels republicans (Castelar) i l’ala esquerra (Orense), que presidia el Congrés.

Es va presentar un projecte de Constitució, elaborat per Pi i Margall, que mai s’aprovà:

• Proposava acabar amb la centralisme de l’Estat.
• Aprofundia en la laïcitat de l’Estat i en la regulació democràtica de les associacions.
• Reforçava la divisió i independència dels poders de l’Estat, tot establint la primacia del Congrés i el caràcter territorial del Senat.
• Creava un President de la República, elegit indirectament, que elegia el Govern, però no tenia funció executiva; vetllava per mantenir l’equilibri entre els estats de la federació, integrada per 17 estats, que constituïen la «nació espanyola».

La insurrecció internacionalista d’Alcoi, la insurrecció cantonal –iniciada a Cartagena– i el reviscolament de la guerra carlina provocaren la caiguda de Pi i Margall, el 18 de juliol. Va ser substituït per Salmerón, que va dirigir tots els esforços a mantenir l’ordre, sense aconseguir-ho. El 8 de setembre accedia Castelar a la Presidència de l’Executiu i aprofundia en la tasca de recuperar la legalitat republicana: «ordre, autoritat i govern».

Castelar va governar per decret, obtenint per part de les Corts poders especials per a governar sense elles durant tres mesos. El gir a la dreta suposà oblidar el projectes de reforma social del Pi i Margall, dissoldre el cos armat «Voluntaris de la República» i donar protagonisme als militars per a garantir l’ordre. L’opinió pública republicana va repudiar Castelar i en l’obertura de les Corts, prevista per al 4 de gener de 1874, el general Pavía, d’adscripció radical, va entrar al Congrés dels Diputats i va dissoldre les Corts.

Serrano es va convertir en el nou «President de l’executiu», governant sense constitució, suspesa indefinidament, i amb l’ajuda de l’exèrcit, institució que per primera vegada es presentava com a garant de l’ordre, per damunt de partidismes. Sense projecte polític definit, el Manifest que va presentar a l’opinió pública apel·lava a «partits liberals», «exèrcit» i «elits». El nou govern, amb ministres com Sagasta o Topete, estava constituït sobretot per radicals. La preocupació política principal va ser concloure la guerra carlina (setge de Bilbao).

4. La Presidència de Serrano
Serrano es va convertir al gener de 1874 en el nou «President de l’executiu«, governant sense constitució, suspesa indefinidament, i amb l’ajuda de l’exèrcit, institució que per primera vegada es presentava com a garant de l’ordre, per damunt de partidismes. Sense projecte polític definit, el Manifest que va presentar a l’opinió pública apel·lava a «partits liberals», «exèrcit» i «elits». Els governs van estar presidits pel mateix Serrano, per Zavala i per Sagasta, i constituïts per ministres constitucionalistes (i alguns radicals en els primers mesos). La preocupació política principal va ser concloure la guerra carlina (setge de Bilbao).

El projecte de restauració borbònica promogut per Cánovas des dels inicis del Sexenni –i cada vegada amb més seguidors entre les minories aristocràtiques i econòmiques– va trobar el moment d’obrir-se pas. L’1 de desembre de 1874, el Manifest de Sandhurts presentava la restauració la monarquia en la persona d’Alfons de Borbó com a una opció viable. El 31 de desembre, el general Martínez-Campos, amb el prestigi guanyat en la guerra carlina, es va pronunciar a Sagunt i va proclamar la «Restauració», en oposició a l’aspiració de Cánovas d’instaurar cívicament una monarquia borbònica renovada.

Per primera vegada en la història espanyola s’efectuaven eleccions per sufragi masculí universal directe, el que va obrir la participació política a una ampli col·lectiu al qual s’havia d’atraure, lluny del model de sufragi restringit a una minoria propietària o aristocràtica de moderats i progressistes.

Les llibertats d’associació, reunió i impremta van crear un ambient polític dinàmic que va socialitzar la cultura política. La premsa va conèixer una gran difusió: van sorgir periòdics de totes les tendències –El Siglo o El Estandarte (moderats), La Iberia o El Imparcial  (monàrquics), La Discusión o La Igualdad (republicans), o El Pensamiento Español o La Esperanza (carlins)– i es va estendre una nova forma de fer política amb mitins i discursos. Els «catecismes electorals» i les auques van ser una manera d’acostar a les classes populars els missatges polítics, en un context d’elevat analfabetisme.

La conseqüència de tot això va ser la concurrència d’una gran varietat d’opcions polítiques i ideològiques en el debat públic i una pugna política per imposar-se. Aquesta es va palesar cruament en la successió de formes de govern, quatre en sis anys: una regència, una monarquia parlamentària, una república i un règim d’excepció.

1. La Regència de Serrano.

El general Serrano va aparèixer com la personalitat política més institucional del règim i va presidir la regència, a l’espera de trobar un nou monarca, una vegada aprovada la Constitució al juny de 1869. El general Prim va patrocinar la candidatura d’Amadeu de Savoia, que va ser aprovada pel 65% dels diputats, i va presidir el govern amb una tasca legislativa molt intensa. El seu assassinat (desembre de 1870), tres dies abans de l’arribada del nou monarca, va deixar el país sense el principal valedor polític i va ser l’inici de la descomposició de la coalició progressista, unionista i demòcrata.

2. La Monarquia d’Amadeu de Savoia.

Amb Amadeu I com a rei, Serrano va presidir el primer govern de la monarquia i va convocar noves eleccions al març de 1871. Les divisions dels partits sobre estratègies i pactes polítics va abocar al bloqueig del Parlament i a la successió de dèbils governs, ja presidits per Ruiz Zorrilla, Sagasta o Serrano.

A partir de juny de 1871 el partit progressista es va dividir en dues faccions i es van reconfigurar les forces polítiques: l’ala dreta es va fusionar amb part dels unionistes per a fundar el Partit Constitucionalista, liderat per Sagasta i Serrano; l’ala esquerra ho va fer amb els demòcrates per a fundar el Partit P. Radical, liderat per Ruiz Zorrilla i C. Martos. Els republicans i els carlins van constituir l’oposició. En les eleccions d’abril de 1872, el bloc constitucionalista de Serrano i Sagasta va repetir triomf electoral, després de canviar les demarcacions electorals unipersonal dels partits judicials per les províncies, el que facilitava el seu triomf. Els radicals es van sumar a l’ oposició.

A l’agost de 1872, unes noves eleccions, van donar el triomf electoral als radicals de Ruiz Zorrilla i C. Martos (van obtindre el 70% dels escons), una vegada els constitucionalistes, carlins i republicans «intransigents» –els moderats ho havien renunciat des dels inicis del Sexenni– hagueren renunciat a participar-hi, en un intent de deslegitimar els resultats. Els republicans van obtindre el 20% dels escons. Ruiz Zorrilla va intentar recuperar l’esperit democràtic de la setembrina, amb un programa que incloïa l’abolició de les quintes, la separació església-estat, la regulació de les relacions capital-treball i l’abolició de l’esclavitud, qüestions que es varen abordar en projectes de llei i debats parlamentaris. L’11 de febrer de 1873 Amadeu I abdicava del tron –aïllat políticament– aprofitant el rebuig de l’exèrcit a un nomenament militar, després d’haver patit un atemptat. El buit de poder deixat va conduir a una sessió conjunta de les cambres, convertides en Assemblea Nacional, que van proclamar la República.

Les eleccions generals celebrades a gener de 1869 van donar el triomf a un bloc monàrquic, constituït pels progressistes, unionistes i demòcrates, al voltant de Prim, Serrano i Rivero, respectivament, que van obtindre el 69% dels escons. Dos minories de republicans –85 diputats– i de carlins –20 diputats– van constituir l’oposició. Les eleccions municipals, per la seua banda, van suposar el triomf dels republicans a les ciutats més importants del país i que des dels municipis s’exercira una mobilització política i contrapès al govern monàrquic.

La Constitució de 1869 va establir les bases polítiques d’un Estat liberal democràtic, acceptant el principi del sufragi masculí universal, aprofundint en el reconeixement dels drets ciutadans i en una divisió clara dels poders de l’Estat. Trencava així amb la tradició constitucional encetada a 1837, continuada a 1845 i que, després del parèntesi del sexenni, es va reprendre a 1876.

• Proclamava que “la sobirania resideix essencialment en la nació, de la qual emanen tots els poders” i reconeixia en la Constitució (article 16) el sufragi masculí universal.
• Presentava una exhaustiva declaració de drets, posant interès especial en deixar clars els àmbits en què el Govern no podia entrar. Els drets de reunió, associació i inviolabilitat del domicili s’arreplegaven per primera vegada en la Constitució i prohibia l’establiment de censures, dipòsits o responsabilitats personals de l’editor. La supressió de les garanties constitucionals es contemplava mitjançant una llei. Es reconeixia la aconfessionalitat de l’Estat i la llibertat ideològica i de cultes. S’acceptava la igualtat plena de totes les religions i es garantia l’exercici públic i privat de qualsevol religió. L’Estat s’obligava, per altra banda, a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica.
• El poder legislatiu residia en les Corts, compostes per dues cambres amb similars atribucions: el Congrés dels Diputats i el Senat. El Congrés tenia preeminència legislativa i era elegit directament cada tres anys –en proporció a la població del districte electoral–, sense condicions per a ser-ne elegit. El Senat, restringit a una minoria amb poder econòmic, s’elegia indirectament i renovava per quarts, amb la pretensió de contrarestar una possible radicalització del Congrés. Perdia les funcions judicials. Les Corts havien d’estar reunides un mínim de 4 mesos.

Tenien capacitat per censurar el Cap del Govern i d’interpel·lar els ministres. A més a més, elegien i separaven els membres del nou Tribunal de Comptes del Regne. El Senat deixava de tenir funcions judicials.  

• La Corona era dipositària del poder executiu i elegia el Cap del Govern. Els ministres eren els responsables dels actes del monarca. El dret a vet desapareixia, així com el seu poder legislatiu: tenia iniciativa legal, però l’aprovació de les lleis era sols potestat del legislatiu.
• Els Tribunals de Justícia esdevenien «Poder Judicial», garantia front als governs. L’ingrés en la carrera judicial es va establir per oposició, malgrat que el rei podia nomenar fins un quart dels magistrats. Una Llei Orgànica de Tribunals regularia el Poder Judicial. Se suprimien els tribunals especials i es posava límits a la jurisdicció eclesiàstica i militar.  Reconeixia també el jurat popular per a tots els delictes polítics.
• Reconeixia l’organització descentralitzada de l’Estat amb Ajuntaments i  Diputacions Provincials elegides pels ciutadans i amb sessions públiques. Els territoris d’ultramar passaven a considerar-se  «províncies» amb plens drets.

Desplegant la Constitució, durant l’any 1870, es va dur a terme una intensa tasca legislativa que va modernitzar el sistema jurídic espanyol: la Llei Orgànica del Poder Judicial, el Codi Penal, la Llei municipal i provincial, la Llei de matrimoni civil, la Llei de registre civil, la Llei d’administració i comptabilitat, la Llei d’ordre públic, la Llei electoral i a 1872 la Llei d’enjudiciament criminal. La llei electoral establia el sufragi per als barons majors de 25 anys, el que suposa un 24% de la població.

Els 25 anys de moderantisme i unionisme isabelí van veure el seu fi en una revolució cívic-militar que es va produir a setembre de 1868, «la Gloriosa». Va ser un moviment revolucionari en el qual van confluir els interessos de molts diversos sectors ideològics i socials en una situació de crisi de subsistència, crisi ferroviària i crisi financera.

Els desitjos dels progressistes d’aprofundir en el liberalisme i el fracàs dels pronunciaments del general Prim van coincidir amb les aspiracions de les classes ciutadanes de democratitzar el règim i de posar fi a la repressió política de què van ser objecte (suspensió de l’Ateneu, apartament dels catedràtics demòcrates de la Universitat i afusellament dels Sergents de Sant Gil), que van signar el Pacte d’Ostende (agost, 1866), pel qual es comprometien a «destruir tot l’existent en les altes esferes del poder» i a convocar eleccions mitjançant sufragi masculí universal.

El desterrament dels militars unionistes -una vegada desapareguts els líders històrics O’Donnell (1867) i Narváez (1868)- va dur a aquests a sumar-se al moviment d’oposició i acordar secretament amb els progressistes, sense els demòcrates, crear un govern provisional.

A la pugna política havien d’afegir-se les dificultats econòmiques i financeres dels anys 67 i 68, en què una crisi de subsistència –males collites i alça del preu del blat–, una crisi social produïda per la manca de treball –provocat per la crisis ferroviària que va irrompre a 1866– i una crisi financera de base internacional –amb fallides bancàries i crash borsari– van portar a responsabilitzar-ne al règim i a plantejar-se la seua substitució.

Al descontent de les classes polítiques es va afegir el de les classes populars, que patien els efectes de la crisi de subsistència provocada per les males collites de 1867 i la desocupació provocada per les fallides financeres de les empreses ferroviàries. Van sorgir comitès clandestins en les principals ciutats cercant el seu suport i, una vegada aconseguit, van  tindre un important protagonisme en el període que s’obria.

El 18 de setembre s’iniciava el moviment insurreccional amb la sublevació de l’armada gaditana i es feia públic el manifest de Prim, Serrano i Topete «Espanya amb honra«, que advocava per crear un govern provisional que assegurara l’ordre amb «totes les forces vives del país». La revolució s’estengué per moltes poblacions amb una activa participació popular i, després de la Batalla d’Alcolea, Serrano entrava en Madrid (3 d’octubre), on era rebut amb vives a la revolució i mores als borbons.

El poder va passar a les Juntes Revolucionàries, dominades pels demòcrates, que van publicar manifests programàtics molt similars: sufragi (masculí) universal, llibertat d’impremta, supressió dels drets de portes i consums, llibertat de culte, llibertat d’indústria i de comerç, contribució única i abolició de les quintes. El 5 d’octubre es va constituir a Madrid la Junta Superior Revolucionària, elegida per sufragi masculí universal dels madrilenys, composta per 21 membres, tres dels quals eren demòcrates. El 9 es publicava la Declaració de Drets, inspirada pel demòcrata Rivero.

Paral·lelament, el 8 d’octubre, es va crear el Govern Provisional, fruït del pacte entre progressistes i unionistes. Va ser presidit per Serrano i en ell estaven Prim, Ruiz Zorrilla i Sagasta, entre altres. Els demòcrates quedaven exclosos, malgrat que els seus postulats eren acceptats. Rivero va acceptar l’alcaldia de Madrid.

El 21 d’octubre la Junta Superior Revolucionària es va dissoldre, provocant conflictes en molts llocs en negar-se les Juntes revolucionàries locals a la cessió de poders. Al desembre es van  celebrar les primeres eleccions municipals, que van posar al front de molts ajuntaments a demòcrates i republicans. Al gener de 1869 s’elegiren les Corts Constituents.

El període de sis anys que es va obrir amb la revolució de setembre es va caracteritzar per una gran inestabilitat política, que es va manifestar en la successió de ministeris i formes de govern. Les diferents opcions polítiques sobre la forma del nou estat i la seua governació, procedents tant dels polítics com de la ciutadania, van dinamitzar la vida política del país: monarquia constitucional –més o menys parlamentària–, república unitària o federal, o l’internacionalisme van ser opcions polítiques que van polititzar l’opinió pública com mai fins aleshores.

Les tensions socials provocades per les dificultats econòmiques generals que experimentà tant Espanya com tota Europa, estimulades per la convulsió ideològica dels anys 60, va mobilitzar les masses en accions insurreccionals que van provocar greus problemes d’ordre públic, com ara les insurreccions republicanes, el cantonalisme o la protesta internacionalista, circumstàncies que van contribuir a augmentar la inestabilitat del període. Aquestes accions van obligar els governs i els parlaments a prendre mesures d’excepció conforme esclataven els conflictes i a produir, de resultes, friccions entre els polítics més significats.

L’esclat d’un nou episodi de guerra carlina –la III Guerra Carlina (o II al País Basc)– i de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) a Cuba, en defensa de la seua independència –iniciada amb el “Crit de Yara”–, va complicar encara més el panorama polític, social i econòmic del Sexenni.

El règim va mancar, després de l’assassinat de Prim, d’un líder indiscutible que fora capaç d’aglutinar al seu voltant les forces polítiques. Per altra banda, els polítics conservadors i burgesos van mostrar una escassa lleialtat al sistema democràtic, que qüestionava alguns dels pilars materials i ideològics de l’ordre liberal construït des del 1836, manifestat en el retraïment polític, pressions per adulterar el sufragi popular i intents de colp d’estat. Aquestes desercions, inicialment reduïdes als moderats, van ampliar-se als unionistes, als progressistes constitucionals i, finalment, als radicals, fins deixar els republicans sols en el Parlament.

Una vegada el liberalisme va triomfar sobre l’absolutisme va ser necessari crear les institucions del nou Estat liberal, tasca que es va realitzar durant la monarquia d’Isabel II. El Palau del Congrés dels Diputats, seu de la representació nacional, es va inaugurar el 1850 en un nou edifici acord a la important funció simbòlica que se li atribuïa, construït amb un frontó sostingut en columnes corínties de l’art grec clàssic. Els lleons de bronze que presideixen l’edifici es van afegir el 1872 fosos a partir dels canons presos en la guerra del Marroc el 1860. En el timpà hi ha una escena al·legòrica d’Espanya abraçant la Constitució i envoltada per la Fortalesa, la Justícia, les Ciències, L’Harmonia, les Belles Arts, el Comerç, l’Agricultura, els Rius i Canals de navegació, l’Abundància i la Pau. Es poden ressenyar les següents realitzacions:

1. L’ordenació de l’aparell administratiu de l’Estat, realitzada per Bravo Murillo, a 1852, establint les bases d’un funcionament racional i uniformitzat, que catalogava els llocs de treball i regulava els ascensos. Malgrat això, no va deixar de ser un focus de clientelisme polític, que triava i podia suspendre, separar o traslladar sense garanties d’imparcialitat als funcionaris. A 1866 es va decretar la necessitat d’una motivació per a cessar al funcionariat.
2. La creació d’una nova divisió provincial que substituira a la diversitat jurisdiccional de l’absolutisme, obra de Javier de Burgos en la regència de Maria Cristina a 1833, lleument rectificada al 1848. Dividia el territori en 49 províncies, tot respectant externament els límits de les regions històriques, però procedint a divisions internes arbitràries. Al front d’ells hi havia un Cap polític o Governador Civil i una Audiència Provincial. Una Diputació Provincial, presidida pel Governador Civil, tractava d’assumptes d’interès provincial. Internament, les províncies es dividien en partits judicials, demarcació territorial per a l’administració de justícia, també utilitzada durant gran part del segle com a demarcació electoral.
3. La reforma de la hisenda tenia com a objectiu d’atendre als compromisos del passat amb els prestamistes i establir un sistema fiscal que garantira la supervivència del règim. La reforma va ser inspirada per Santillán i va posar fi a l’odiat delme. Es va basar en dos grans conceptes: impostos directes i indirectes. Els impostos directes s’obtenien del gravamen sobre la propietat d’un bé econòmic, ja fóra la terra, la indústria o el comerç. Els impostos indirectes gravaven bàsicament el consum de béns. Eren els “Drets de portes i consums”, que s’aplicaven sobre tots els articles de menjar, beure i cremar, excepte pa i verdures. L’extensió d’aquest impost va ser considerat injust socialment i la seua derogació va ser una petició constant al llarg del segle XIX, que els progressistes i republicans van intentar suprimir. Malgrat tot, l’elevat deute públic va fer que s’arrossegara una insuficiència crònica de recursos durant tot el segle XIX.
4. La codificació legal va atendre a posar a l’abast de la societat, de manera ordenada, racional i unificada, la nova legislació, posant fi a la diversitat legal de l’Antic Règim. El primer codi que va veure la llum va ser el Codi Penal, que es va reformular a 1850 i un primer esborrany de Codi Civil (1851), aprovat definitivament el 1889.
5. La creació d’un cos armat que atenguera als criteris de professionalització, centralització i jurisdicció en tot el territori, segons criteris de obediència militar al superior jeràrquic i un codi de disciplina molt rigoròs. Es va crear així al 1844 la Guàrdia Civil, que responia a les ordres del Governador Civil, cap polític de la província, i tenia la capacitat d’actuar per a garantir l’ordre, la seguretat pública i la propietat, i capacitat per a reprimir qualsevol motí o desordre ocorregut en la seua presència i sense necessitat d’instruccions polítiques.
6. La creació d’un sistema educatiu nacional era necessari per a garantir la instrucció pública i assegurar a l’estat la formació dels nous dirigents, alhora que transmetre els nous valors liberals. La Llei Moyano de 1857 va  fixar les bases del sistema educatiu espanyol que havia de durar més d’una centúria, amb algun parèntesi intermedi. S’establia un sistema primari obligatori –gratuït en els casos extrems– entre els sis i nou anys, un ensenyament secundari adreçat a les classes mitjanes i una universitat encaminada a formar a la classe dirigent. Cada capital de província havia de tenir un Institut, nom que rebien els centres de secundària, i els Ajuntaments eren els encarregats de la provisió de col·legis i instituts.

Els progressistes, que representaven a un sector burgès més liberal, no representaven a les classes populars de les ciutats i pobles, compostes per intel·lectuals, comerciants, petits i mitjans propietaris agraris, menestrals i obrers, i prompte deixaren de recolzar a un partit que els negava el dret a votar. L’experiència frustrada del Bienni Progressista els va apartar dels seus postulats. La seua opinió política es va canalitzar a través del partit demòcrata i del republicanisme, que es configurà a partir de 1849, arran de les revolucions democràtiques europees de 1848, en les quals les classes populars assaltaren els sistemes polítics creats per les burgesies i implantaren el sufragi masculí universal, si més no amb caràcter efímer. El projecte dels demòcrates era ampliar els drets polítics a tota la població –amb la concessió del vot a tots els barons–, ampliar el dret d’associació obrera per reclamar l’atenció dels seus interessos, reduir la pressió fiscal patida amb la pesada càrrega dels consums, rectificar el sistema de quintes, obrir la possibilitat d’accés a la propietat agrària a la massa de camperols –a través de crèdits que pogueren pagar-se a llarg termini i rectificant les polítiques desamortitzadores–, reduir les àmplies competències de la Corona, aprofundir en la descentralització i en la representativitat dels òrgans de govern i, finalment, establir la separació total entre l’Església i l’Estat. Al costat de reivindicacions de caire polític n’apareixien altres de naturalesa social i laboral.

Del tronc dels demòcrates sorgirien prompte els republicans, que proposaven un executiu electe –aprofundint la divisió de poders de l’Estat–. Entre els líders d’aquest moviment democràtic trobem a Orense, Garrido i a Pi i Margall. Durant la dècada dels 60, es va anar consolidant un discurs alternatiu demòcrata des de la premsa (amb periòdics com «La Discusión»), les càtedres de la Universitat Central de Madrid i de l’Ateneu, institucions que van patir clausura o suspensió durant els tres últims anys isabelins. Una revolta d’estudiants (abril, 1865) en recolzament dels professors apartats de les càtedres, entre ells Castelar i Salmerón, –la «Nit de Sant Daniel»– i el pronunciament dels suboficials de l’aquarterament de Sant Gil (juny, 1866) dins d’un pronunciament de major abast dirigit per Prim des de l’exili –represaliat amb 66 afusellats– va suposar l’inici de l’ús de la força per a mantenir l’ordre.

La desaparició dels dos líders polítics, O’Donnell (1867) i Narváez (1868), va deixar el règim sense valedors, quan la conjuntura política espanyola havia canviat i el context polític i ideològic europeu hi era en profunda transformació: unificacions d’Itàlia i d’Alemanya, abolició de l’esclavitud i Guerra de Secessió a Nord-amèrica, abolició de la servitud a Rússia, inicis del internacionalisme obrer (I Internacional), reforma sufragi al Regne Unit, publicació de la teoria de l’evolució de Darwin, descobriments científics i tecnològics, etc. La confluència de totes les forces polítiques en el Pacte d’Ostende (agost, 1866) va segellar la sort de la monarquia isabelina el setembre de 1868.

La preferència de la Corona pel partit moderat i unionista va conduir els progressistes a promoure pronunciaments i aixecaments populars per a accedir al govern. Entre 1843 i 1868 es van produir huit pronunciaments progressistes, dels qual sols dos en van aconseguir triomfar: el de 1854, que va donar origen al Bienni Progressista, i el 1868, que va suposar l’expulsió de la reina Isabel II i el canvi de règim.

El 1854, en un context de crisi social i política, van coincidir els interessos de distints grups i es va produir la Revolució de 1854, que va donar pas al Bienni Progressista. Els progressistes estaven preparant un moviment insurreccional quan, a juny de 1854, O’Donnell es va avançar i va encapçalar un pronunciament en contra del govern, al qual acusava d’afavorir la corrupció. El fracàs de l’intent va dur a la publicació del «Manifest de Manzanares», redactat per Cánovas, amb el qual va pretendre atraure els progressistes a la seua causa amb un programa de reformes. A les principals poblacions del país, la intervenció dels progressistes i de les classes populars va donar lloc a les Juntes Revolucionàries, que van assumir el poder fins la constitució d’un govern provisional que fora encapçalat per Espartero, considerat ara heroi progressista. Amb els aixecaments ciutadans triomfava,  una vegada més, un moviment iniciat en un pronunciament militar.

El Bienni Progressista va ser un parèntesi de curta durada en el període de domini moderat i unionista perquè la Corona va tornar el poder a l’oligarquia més conservadora del país tant prompte com les condicions polítiques ho van permetre.

Espartero va formar un govern de majoria progressista amb dos ministres de la Unió Liberal, entre ells O’Donnell. Els progressistes van aconseguir una forta presència en les Corts constituents, amb una oposició d’unionistes i una minoria de 20 demòcrates, elegides segons els requisits del cens electoral de 1837, el que representava un 2,4% de la població. Els progressistes van tornar al model liberal de 1837 i van encetar els tràmits per aprovar una nova constitució, que no veuria la llum: la Constitució de 1856. Es reconeixia el principi de la sobirania nacional, amb un Senat elegit com el Congrés. Les dues cambres havien de reunir-se un mínim anual de 4 mesos i es creava un Consell d’Estat per assessor el Rei en l’exercici dels seus poders. Els alcaldes i regidors serien electes i es van establir condicions per a garantir la neteja dels resultats electorals. Es va tornar a crear la Milícia Nacional, cos armat de caràcter provincial.

La tasca legislativa del període va ser molt intensa i d’especial transcendència posterior la legislació en matèria econòmica: es va aprofundir en mesures que havien d’afavorir les pràctiques econòmiques capitalistes: la legislació ferroviària i bancària, la desamortització dels béns dels municipis (Desamortització de Madoz, 1855)…

La major obertura política va permetre una llei sobre associacionisme molt tolerant i va obrir la porta a les primeres reivindicacions obreres organitzades, que sacsejà el dèbil equilibri del govern progressista. La crisis de subsistències que afectava al país en aquells anys i la conflictivitat obrera del cinturó industrial de Barcelona, agitada en la primavera de 1856 per la Milícia Nacional, on els demòcrates tenien una forta presència, van ser uns dels factors que van condicionar el fracàs polític del període. L’oposició de la reina a ratificar la Constitució a 1856, tot  nomenant O’Donnell com a nou President del Consell de Ministres, va suposar la fi de l’experiència liberal progressista.

Apartats del poder, els progressistes van passar, a partir de 1863, a desplegar una estratègia d’inhibició política, renunciant a participar en les eleccions a corts tot apostant per la insurrecció. El general Prim, heroi nacional en les campanyes al Marroc, es va convertir en el líder de referència dels progressistes i va encapçalar diversos pronunciaments fallits, abans del darrer pronunciament de 1868, detonant de la Revolució de 1868, que va posar fi al règim isabelí i va instaurar el Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1875).

Entre moderats (i la seua facció més liberal dels unionistes) i els progressistes existia una diferència sociològica molt marcada. Els moderats eren terratinents, hereus de l’antiga noblesa, propietaris d’una fortuna heretada i rendistes. Els progressistes eren propietaris mitjans de terres i industrials, burgesos de fortuna recent creada amb mentalitat capitalista, que aspiraven a ampliar-la amb la compra de terres desamortitzades. Aquest diferent perfil  condicionava la seua ideologia i projecte polític.

• La “sobirania” per als moderats requeia conjuntament en la Corona i les Corts, remarcant-ne el pes del passat heretat, mentre que els progressistes consideraven que devia ser nacional, requeien en el conjunt dels ciutadans, al marge de privilegis històrics. Tots dos, tanmateix, negaven el dret a sufragi a tota la ciutadania. Consideraven que la propietat i la posició social eren els criteris que valien per a posseir el dret a votar, trobant-ne la diferència en el criteri econòmic aplicat, més ampli en els progressistes. Les dones eren excloses sense discussió.
• La divisió de poders era tractada de manera diferent segons cada ideologia. Els moderats establien una clara primacia de l’executiu –no electe– mentre que els progressistes eren partidaris d’una divisió que limitara el poder de la Corona –tot i que li seguien reconeixent potestat legislativa– i reforçara els tribunals de justícia, elevats a la categoria de “poder judicial”. La descentralització d’ajuntaments i províncies mitjançant l’elecció dels alcaldes formava part de l’ideari progressista, rebutjat visceralment pels moderats.

El reconeixement de drets ciutadans també distingia a uns i altres. Els moderats establien la confessionalitat de l’Estat en el credo catòlic, apostòlic i romà, mentre que els progressistes defenien l’aconfessionalitat, tot i que prohibien l’exercici públic d’altres creences religioses. Quant a l’exercici de la llibertat d’impremta, els moderats van imposar moltes restriccions per a poder ser impressor, amb mesures coactives i punitives, mentre que els progressistes tenien en la seua reducció i en l’establiment de jurats populars per als delictes d’impremta una garantia del dret d’expressió. La defensa de l’associacionisme obrer també era objecte de diferències, en un moment en què el sindicalisme estava pugnant per constituir-se.

La Constitució de 1845 va crear un model liberal molt conservador, qüestionat pels mateixos polítics del règim, que van intentar reformar-lo en tres ocasions, dues en sentit encara més restrictiu, i un altre cercant obrir-lo als progressistes.

• Bravo Murillo (1851) va voler governar a banda de les institucions liberals, amb el lema “el foment de la riquesa i la bona administració”, i va proposar a 1852 una reforma constitucional que va fracassar: el Congrés deixaria de tenir autonomia de funcionament, les sessions de Corts serien secretes, la llibertat d’impremta desapareixia i el vot es reduïa als 150 majors contribuents de cada districte.
• Narváez (1857) va aprovar un nou projecte de reforma que no va aplicar-se mai, malgrat que no es va derogar fins a 1864, que establia un Senat compost per tres categories de representants i suprimia la independència de funcionament d’ambdues cambres.
• O’Donnell a 1856, després d’acabar amb el Bienni progressista, va crear una «Acta addicional» amb la qual pretenia acostar la Constitució moderada als progressistes: establia un període mínim de reunió de les Corts, els jurats per als delictes d’impremta i imposava uns límits als nomenaments dels senadors i dels alcaldes, propostes aturades per la Corona.

La reina Isabel II, que posseïa el poder executiu i elegia el president del govern, va confiarel poder exclusivament a moderats i unionistes, excloent-hi els progressistes, la força política que havia liderat la defensa dels seus drets al tron front al carlisme. Quan la Corona dissolia les Corts i convocava noves eleccions, l’ús partidista de la llei electoral censatària –promulgada pel govern abans de les eleccions– aconseguia reunir un parlament de majoria governamental, bloquejant la possibilitat de que els progressistes pogueren aconseguir majoria en les Corts i “dret” a formar govern. Per altra banda, el Senat, que era una cambra vitalícia d’elecció reial –amb plenes i idèntiques capacitats legislatives que el Congrés dels Diputats– era garantia del domini permanent de l’oligarquia més conservadora del país, que sempre podria bloquejar el sistema polític amb la seua capacitat absoluta de vet. A la imperfecta divisió dels poders de l’estat –primacia inqüestionable de la Corona– s’afegia la limitació de l’exercici dels drets polítics amb una llei d’impremta molt restrictiva amb els moderats, més tolerant amb els unionistes.

El centralisme que regia les relacions entre el poder central i els ajuntaments facilitava la victòria electoral del partit en el govern. La llei d’ajuntaments moderada, que tant va costar de promulgar i que tantes repercussions va tindre entre 1839 i 1843, establia un ferm control dels ajuntaments per part dels executius, gràcies als nomenaments governamentals dels alcaldes, responsables entre altres funcions d’organitzar les eleccions.

Entre 1844 i 1854 –Dècada moderada–, el poder va estar monopolitzat pels moderats de Narváez, d’escassa fidelitat liberal, el que va provocar a 1854 el pronunciament militar d’O’Donnell. El règim liberal va començar la seua institucionalització, bastint l’aparell institucional i administratiu del nou Estat. La seua orientació conservadora es va deixar sentir en la firma del Concordat de 1851 amb Roma, que garantia la influència de l’església en la vida pública, i en l’ordre públic, els impostos, el codi penal o la creació del servei militar obligatori.

El pronunciament d’O’Donnell de 1854 contra els “governs corruptes” d’Isabel II, va posar fi al període moderat i, tot i donar lloc a una no desitjada Revolució de 1854 –que van liderar els progressistes–, la iniciativa responia a una opció política nova, la Unió Liberal, dirigida per O’Donnell i Cánovas del Castillo, –civil i catedràtic d’Història que tindria gran protagonisme històric en el darrer quart del segle– intermèdia entre la moderada i la progressista.

El període d’hegemonia de la Unió Liberal, el “govern llarg” es va produir entre 1858 i 1863, una etapa de gran estabilitat política en una conjuntura econòmica expansionista. Les eleccions que varen donar inici al període van mostrar obertament, per primera vegada, una pràctica que caracteritzaria el liberalisme oligàrquic posterior: la intervenció de l’administració en les eleccions per tal d’influir en els resultats, tot assegurant la presència de partits d’oposició: els progressistes van “obtenir” 20 diputats, els moderats 30 i hi va haver demòcrates com Rivero o Figueras.

El principi que va inspirar el període va ser el pragmatisme polític, que cercava el consens entre les elits polítiques. Hi hagué un respecte per les formes parlamentàries, es va permetre certa autonomia en l’administració local i provincial, es va liberalitzar la llei d’impremta, revisar el cens electoral i es va tenir una actitud més tolerant cap a l’associacionisme obrer. Els lemes polítics dominants van ser els del «benestar dels governats», «el bé general del país» i «els interessos materials». La imatge de l’home de negocis amb vinculacions amb el poder s’encunya en aquest moment. Intervencions militars a l’exterior van acompanyar aquest període de bonança econòmica, reforçant l’orgull patriòtic i cercant una imatge de prestigi internacional, repetint el model que s’estava imposant a Europa. Es van dur a terme cinc campanyes, sent la guerra al Marroc (1859-60) la més significativa i quedant les del Carib, Mèxic, Perú i Conxinxina com a simples operacions aparents. En elles el principals polítics del moment van aconseguir reforçar el seu prestigi amb títols honorífics: O’Donnell –«Duc de Tetuan»-, Prim -«Marqués de los Castillejos»- i Serrano -«Duc de la Torre»-. A partir de 1863, el règim va entrar en crisi.