Per primera vegada en la història espanyola s’efectuaven eleccions per sufragi masculí universal directe, el que va obrir la participació política a una ampli col·lectiu al qual s’havia d’atraure, lluny del model de sufragi restringit a una minoria propietària o aristocràtica de moderats i progressistes.
Les llibertats d’associació, reunió i impremta van crear un ambient polític dinàmic que va socialitzar la cultura política. La premsa va conèixer una gran difusió: van sorgir periòdics de totes les tendències –El Siglo o El Estandarte (moderats), La Iberia o El Imparcial (monàrquics), La Discusión o La Igualdad (republicans), o El Pensamiento Español o La Esperanza (carlins)– i es va estendre una nova forma de fer política amb mitins i discursos. Els «catecismes electorals» i les auques van ser una manera d’acostar a les classes populars els missatges polítics, en un context d’elevat analfabetisme.
La conseqüència de tot això va ser la concurrència d’una gran varietat d’opcions polítiques i ideològiques en el debat públic i una pugna política per imposar-se. Aquesta es va palesar cruament en la successió de formes de govern, quatre en sis anys: una regència, una monarquia parlamentària, una república i un règim d’excepció.
1. La Regència de Serrano.
El general Serrano va aparèixer com la personalitat política més institucional del règim i va presidir la regència, a l’espera de trobar un nou monarca, una vegada aprovada la Constitució al juny de 1869. El general Prim va patrocinar la candidatura d’Amadeu de Savoia, que va ser aprovada pel 65% dels diputats, i va presidir el govern amb una tasca legislativa molt intensa. El seu assassinat (desembre de 1870), tres dies abans de l’arribada del nou monarca, va deixar el país sense el principal valedor polític i va ser l’inici de la descomposició de la coalició progressista, unionista i demòcrata.
2. La Monarquia d’Amadeu de Savoia.
Amb Amadeu I com a rei, Serrano va presidir el primer govern de la monarquia i va convocar noves eleccions al març de 1871. Les divisions dels partits sobre estratègies i pactes polítics va abocar al bloqueig del Parlament i a la successió de dèbils governs, ja presidits per Ruiz Zorrilla, Sagasta o Serrano.
A partir de juny de 1871 el partit progressista es va dividir en dues faccions i es van reconfigurar les forces polítiques: l’ala dreta es va fusionar amb part dels unionistes per a fundar el Partit Constitucionalista, liderat per Sagasta i Serrano; l’ala esquerra ho va fer amb els demòcrates per a fundar el Partit P. Radical, liderat per Ruiz Zorrilla i C. Martos. Els republicans i els carlins van constituir l’oposició. En les eleccions d’abril de 1872, el bloc constitucionalista de Serrano i Sagasta va repetir triomf electoral, després de canviar les demarcacions electorals unipersonal dels partits judicials per les províncies, el que facilitava el seu triomf. Els radicals es van sumar a l’ oposició.
A l’agost de 1872, unes noves eleccions, van donar el triomf electoral als radicals de Ruiz Zorrilla i C. Martos (van obtindre el 70% dels escons), una vegada els constitucionalistes, carlins i republicans «intransigents» –els moderats ho havien renunciat des dels inicis del Sexenni– hagueren renunciat a participar-hi, en un intent de deslegitimar els resultats. Els republicans van obtindre el 20% dels escons. Ruiz Zorrilla va intentar recuperar l’esperit democràtic de la setembrina, amb un programa que incloïa l’abolició de les quintes, la separació església-estat, la regulació de les relacions capital-treball i l’abolició de l’esclavitud, qüestions que es varen abordar en projectes de llei i debats parlamentaris. L’11 de febrer de 1873 Amadeu I abdicava del tron –aïllat políticament– aprofitant el rebuig de l’exèrcit a un nomenament militar, després d’haver patit un atemptat. El buit de poder deixat va conduir a una sessió conjunta de les cambres, convertides en Assemblea Nacional, que van proclamar la República.