Va ser un període de majoria radical o radical-cedista, de dretes. En les eleccions de novembre de 1933 les dretes van obtindré majoria parlamentària, facilitada per la seua concurrència col·ligades en la “Unió de Dretes i Agraris” –coalició electoral CEDA, agraris i partits d’extrema dreta-. La divisió de les forces d’esquerra –negativa del PSOE a reeditar la coalició amb els republicans- i l’abstenció promoguda pels anarquistes va perjudicar la seua representació parlamentària. La CEDA va ser el partit guanyador (115 diputats dels 188 de la coalició), seguit pel Partit Radical (102); el PSOE va ser el partit més votat de l’esquerra (59 diputats); el Partit Comunista va aconseguir el seu primer diputat. Santiago Alba –antic ministre liberal d’Alfons XIII-, del Partit Republicà Radical, va presidir el Congrés dels Diputats.
Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, va ser el polític més significatiu del període –va presidir sis consells de ministres-, tot i que tota la seua acció de govern va estar condicionada per la pressió política de Gil-Robles, que aspirava a presidir el govern. El seu desprestigi polític –va indultar el copista Sanjurjo- i personal –sospitós de corrupció- va debilitar el seu partit, del qual va eixir Martínez Barrio per a formar-ne un de nou i integrar-se en Unió Republicana (setembre 1934). Al setembre de 1935 dos casos de corrupció (“l’Estraperlo”) van acabar amb la seua carrera política. La CEDA va ser la força política més significativa del període. Alcalá-Zamora es va negar a nomenar Gil-Robles –líder d’Acció Popular i de la CEDA, formacions que es declaraven “accidentalistes” quan a la forma de govern i que qüestionaven la forma parlamentària- President del Consell de Ministres. A novembre de 1934 va forçar la incorporació al govern de ministres cedistes, i al maig de 1935 la seua pròpia, en successius governs fins desembre de 1935. El seu discurs va experimentar al llarg de 1934 una progressiva radicalització –marcadament autoritari- més enllà de la reforma constitucional que va abanderar en el moment de la fundació, declarant que el seu objectiu era accedir al poder per mitjans democràtics per acabar amb les formes parlamentàries liberals i substituir-les per altres de corporatives, el que li va barrar encara més les opcions de substituir Lerroux quan aquest va caure el setembre de 1935.
A la dreta de la CEDA hi va haver formacions polítiques que defensaven obertament l’assalt a la República.
- Renovació Espanyola va passar a estar liderada a partir de 1934 per Calvo Sotelo, l’antic ministre d’Hisenda de la dictadura de Primo de Rivera. Va accentuar el discurs autoritari del seu partit i es va acostar als tradicionalistes promovent la formació del Bloc Nacional (desembre, 1934). Defenia la intervenció de l’exèrcit com a “columna vertebral de la pàtria” i sostenia un concepte unitari de l’interès nacional en línia amb els discursos feixistes del moment (guanyades les eleccions Hitler va cremar el Bundestag el març de 1933). En el Manifest del Bloc Nacional de desembre de 1935 identificava República amb revolució i proposava la creació d’un front contra revolucionari amb un missatge guerra-civilista, tot assenyalant com a enemics d’Espanya el marxisme, el laïcisme, el separatisme i la maçoneria.
- Falange Espanyola de las JONS, liderada per Jose Antonio Primo de Rivera –fill del dictador- era una fusió (novembre, 1934) de formacions d’inspiració feixista; reclamava la intervenció de l’exèrcit i exaltava la “violència lícita”. Va créixer a partir de les joventuts de les altres forces de la dreta de joves. Enquadrats en grups paramilitars, van protagonitzar recurrents desordres públics.