El període de sis anys que es va obrir amb la revolució de setembre es va caracteritzar per una gran inestabilitat política, que es va manifestar en la successió de ministeris i formes de govern. Les diferents opcions polítiques sobre la forma del nou estat i la seua governació, procedents tant dels polítics com de la ciutadania, van dinamitzar la vida política del país: monarquia constitucional –més o menys parlamentària–, república unitària o federal, o l’internacionalisme van ser opcions polítiques que van polititzar l’opinió pública com mai fins aleshores.
Les tensions socials provocades per les dificultats econòmiques generals que experimentà tant Espanya com tota Europa, estimulades per la convulsió ideològica dels anys 60, va mobilitzar les masses en accions insurreccionals que van provocar greus problemes d’ordre públic, com ara les insurreccions republicanes, el cantonalisme o la protesta internacionalista, circumstàncies que van contribuir a augmentar la inestabilitat del període. Aquestes accions van obligar els governs i els parlaments a prendre mesures d’excepció conforme esclataven els conflictes i a produir, de resultes, friccions entre els polítics més significats.
L’esclat d’un nou episodi de guerra carlina –la III Guerra Carlina (o II al País Basc)– i de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) a Cuba, en defensa de la seua independència –iniciada amb el “Crit de Yara”–, va complicar encara més el panorama polític, social i econòmic del Sexenni.
El règim va mancar, després de l’assassinat de Prim, d’un líder indiscutible que fora capaç d’aglutinar al seu voltant les forces polítiques. Per altra banda, els polítics conservadors i burgesos van mostrar una escassa lleialtat al sistema democràtic, que qüestionava alguns dels pilars materials i ideològics de l’ordre liberal construït des del 1836, manifestat en el retraïment polític, pressions per adulterar el sufragi popular i intents de colp d’estat. Aquestes desercions, inicialment reduïdes als moderats, van ampliar-se als unionistes, als progressistes constitucionals i, finalment, als radicals, fins deixar els republicans sols en el Parlament.