La desaparició de Ferran VII va deixar pas a un conflicte per la successió. La llei Sàlica borbònica impedia la transmissió de la corona via femenina, motiu pel qual Carles Maria Isidre, germà del rei, es va considerar legítim hereu. Ferran VII, que havia aconseguit finalment descendència en la futura Isabel II, va abolir la llei per a garantir els drets de la seu filla Isabel, obrint una disputa dinàstica entre Maria Cristina, convertida en Reina Regent defensora dels drets d’Isabel –que tenia sols tres anys d’edat a la mort del rei– i l’infant Carles, Carles VI per als seus seguidors.
En aquesta etapa la revolució liberal triomfà definitivament en un context europeu de triomf del liberalisme a França, Grècia, Bèlgica i Regne Unit.
Tres factors hi van contribuir a l’èxit:
- La necessitat de la Regent Mª Cristina de Borbó de trobar suports per a defensar els drets successoris d’Isabel II –menor d’edat– quan Carles Mª Isidre, germà del rei, va reclamar el tron i va iniciar una guerra civil (la Guerra Carlina) que es va allargar de 1833 a 1840.
- La situació de fallida financera de la Corona, que va dur a la confluència d’interessos amb els liberals, als quals estaven adscrits els burgesos, únic grup que podia comprar el deute de la corona i actuar de prestatari.
- Les mobilitzacions ciutadanes i el pronunciaments militars en contra de l’absolutisme i a favor del liberalisme, sobre els principis polítics i socials de la Il·lustració.
El pacte de la Corona amb els liberals més conservadors es va concretar en l’Estatut Reial (1834), una carta legal atorgada per la Corona. L’Estatut Reial creava dues cambres molt restrictives en la seua composició i funcions, de caràcter sols consultiu: l’Estament dels Pròcers i l’Estament dels Procuradors. El líder liberal moderat, Martínez de la Rosa, va ser superat políticament amb el pronunciament de la Granja (1836), que va obligar a la reina a jurar la Constitució de 1812, que, una vegada reformada per adaptar-la als nous temps, va donar lloc a la Constitució de 1837.
La divisió entre els moderats i progressistes, constituïts com dos partits clarament diferenciats que pugnaven per governar, va guanyar protagonisme conforme la guerra civil finalitzava. Mendizábal, com a ministre d’hisenda, va ser el catalitzador del progressisme, responsable del moviment desamortitzador de 1836, mitjançant el qual eixien a pública subhasta terres del clergat regular –nacionalitzades prèviament–, que ven ser comprades àvidament pels nous burgesos. Aquests, amb les classes populars ciutadanes que sumaven les seues forces a la causa liberal, van ser els responsables de la defensa del règim contra els carlins a través de la “milícia nacional”, el cos armat de ciutadans creat per actuar de força de xoc contra l’absolutisme carlí.
Els moderats, liderats per Istúriz, s’aplegaven al voltant de la Regent Mª Cristina de Borbó, oposada a desamortitzar béns eclesiàstics i interessada a conservar el màxim de les prerrogatives reials, que el liberalisme erosionava. Tanmateix, la necessitat de defensa del règim va obligar a recolzar l’aprovació de la Constitució de 1837 proposada pel progressisme. Una vegada va acabar la guerra, els moderats van reforçar la seua posició i, després d’una etapa de progressisme, van aconseguir monopolitzar el poder amb Isabel com a reina. L’epidèmia de còlera de 1835 lligada amb una crisi de subsistències va agitar el descontent de les classes populars de les ciutats –partidàries de canvis polítics i socials que transcendien els principis liberals més conservadors de la burgesia sota formes republicanes- donant lloc a accions d’anticlericalisme contra esglésies i eclesiàstics, partidaris del carlisme i dels privilegis tradicionals.
La guerra carlina va tindre, doncs, una gran repercussió en els esdeveniments i les decisions polítiques del període. Es va localitzar especialment en tres àrees del país: el País Basc, la Catalunya interior i el Maestrat ibèric de Castelló i Terol.
- Al País Basc va estar lligada a la defensa de la “Llei vella” –els furs–, front a l’uniformisme jurídic que el liberalisme imposava i la supressió de privilegis fiscals de les terres basques. Zumalacàrregui va ser el gran líder militar del carlisme basc. Les accions militars d’Espartero (setge a Bilbao) i el pacte amb Maroto (“Abraçada de Bergara”, 1839), líder carlí que es va avindre a la pau, van posar fi a la guerra en el nord peninsular, malgrat que una part del carlisme no la va acceptar.
- A la resta del territori, el carlisme va estar lligat a la defensa de les estructures rurals tradicionals, transformades per la legislació liberal, que precaritzaven les condicions laborals del camperolat i transformava la propietat de la terra de forma lesiva per a molts. En el Maestrat ibèric el líder carlí va ser Cabrera, que va assetjar el litoral valencià en defensa de les pretensions de Carles VI. Els generals O’Donnell (Llucena, 1839) i especialment Espartero (Morella, 1840) van derrotar el carlisme a l’est peninsular, creant les condicions perquè pogueren nàixer i consolidar-se les institucions liberals. A 1840 el carlisme estava derrotat i Espartero, com a Duc de la Victòria, es va convertir en el gran líder del progressisme.
La llei d’Ajuntaments va ser l’altre gran assumpte que va dirigir la vida política del moment. Els progressistes i les forces a la seua esquerra –demòcrates i republicans– eren partidaris d’una àmplia descentralització del poder local, el que pretenien mitjançant una llei d’ajuntaments que establira l’elecció dels alcaldes pels veïns, principi inacceptable per als moderats, partidaris del major centralisme. La victòria sobre el carlisme va ser l’oportunitat dels conservadors de presentar una llei centralitzadora i de parar la desamortització, el que a provocar una crisi política. Els progressistes van obtenir una majoria en les noves eleccions que es van convocar i van aprovar una llei descentralitzadora, que la regent Mª Cristina de Borbó es va negar a sancionar, provocant un aixecament generalitzat de les ciutats a l’estiu de 1840 i la demanda de que Espartero –heroi de la derrota del carlisme- formara govern. Mª Cristina de Borbó va renunciar a la Regència i es va exiliar a França, passant aquesta a Espartero.
Durant la regència d’Espartero la tensió entre les forces liberals es va palesar tant en els pronunciaments moderats que es van produir (O’Donnell, Dulce i Leon, que va ser executat) com en la pugna política entre Espartero i el seu propi partit. Es va ampliar la desamortització als béns dels clergat secular (1841), acotentant el progressisme, tot i que l’intent d’aprovació d’un aranzel lliurecanvista amb el Regne Unit li va provocar una gran oposició i l’erosió de la seua popularitat: Barcelona—on tant la burgesia industrial com les classes obreres es van aixecar contra l’aranzel que consideraven ruïnós- va ser bombardejada des de Montjuïc (1842). A 1843, un aixecament ciutadà progressista en contra d’Espartero – a qui l’acusaven d’autoritari– secundat pels moderats, va provocar la seua destitució i l’exili.
El cop d’Estat i les maniobres del general Narváez (1843), que va proclamar la majoria d’edat de la reina Isabel, amb 13 anys, va posar fi al període progressista. Convertit en el nou president de l’executiu, s’iniciava un nou període polític, caracteritzat pel monopoli del poder per part dels moderats.