Es va concretar en la consideració del divorci com una institució civil i en les disposicions que regulaven l‘estatus de l’església catòlica en el nou Estat.
L’aprovació del matrimoni civil i en el reconeixement del divorci, ja reconeguts des de feia dècades a altres països europeus, era una exigència de les classes urbanes més progressistes que confrontava amb el caràcter sagrat i la indissolubilitat del matrimoni que sostenia l’església catòlica. La periodista Carmen de Burgos, històrica defensora pública del divorci, va veure com, amb el seu reconeixement en els articles 15 i 43 de la Constitució, s’aconseguia millorar la condició de moltes dones, sotmeses a unes capitulacions matrimonials desiguals en favor dels homes. Era l’inici del reconeixement de la igualtat civil amb els barons, que s’ampliava a altres àmbits laborals i polítics. La regulació de l‘estatus de l’església catòlica en el nou Estat (articles 26 i 27 de la Constitució) es va concretar en un conjunt de mesures laiques que pretenien acabar amb els privilegis civils, econòmics i socials que l’Estat havia reconegut a l’església catòlica, que, a través de la seua xarxa d’escoles religioses i el control dels plans d’estudi, havia adoctrinat la societat espanyola en els valors més tradicional durant generacions. La seua redacció van provocar grans debats i tensions. La llei de Confessions i Congregacions religioses (juny, 1933), que no va entrar en vigor, va concretar el que s’anunciava a la Constitució:
- “(…) les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial”,
- “L’Estat (…) no mantindrà, afavorirà, ni socorrerà econòmicament a les esglésies, associacions i institucions religioses (…). Una llei especial regularà la total extinció, en un termini màxim de dos anys, del pressupost del clergat”.
- “La incapacitat d’adquirir i conservar (…) més béns que els que es destinen (…) al compliment directe dels seus fins”.
- “Prohibició d’exercir la indústria, el comerç o l’ensenyament”.
- “Submissió a totes les lleis tributàries del país”.
- “El cementeris seran sotmesos exclusivament a la jurisdicció civil”.
- “Totes les confessions podran exercir els seus cultes privadament. Les manifestacions públiques de culte hauran de ser (…) autoritzades pel Govern”.
La qüestió religiosa va suposar una important crisi en el primer govern de la República quan Alcalà Zamora i M. Maura van presentar la seua dimissió. L’expressió “Espanya ha deixat de ser catòlica”, pronunciada per Azaña amb ocasió del debat constitucional quan va defensar una redacció més moderada dels articles en discussió front a la defensada per socialistes, radical-socialistes i radicals, va passar a ser el símbol del caràcter “anticlerical” de la República a ulls dels catòlics.
El clericalisme de part important de l’opinió catòlica i de la dreta xocava amb l’anticlericalisme de molts republicans i grups populars. Només proclamada la República, la pastoral del cardenal Segura –Primat de Toledo- contra de les primeres mesures secularitzadores de la República va mostrar el sentir d’una part important de l’Església espanyola. Aquesta acció li va suposar l’expulsió del país, negociada amb e papat, partidari de no oposar-se’n tan directament al govern republicà, en la línia del més conciliador Vidal i Barraquer –cardenal de Tarragona-. Als pocs dies (11-13 de maig de 1931) esclatava a Madrid, València i altres capitals provincials i poblacions del sud-est i sud peninsular una violència anticlerical concretada en la crema de 100 convents i institucions religioses, davant les quals les forces de l’ordre no van actuar amb la contundència requerida per M. Maura, ministre de governació.
Mesos després, el bisbe Isidro Gomà –successor de Segura en la seu toledana- en la “Declaració de l’Episcopat” (maig, 1933) va tornar a qualificar –pròxima l’aprovació de la llei de Confessions i congregacions religioses– la legislació religiosa de la República com un “dur ultratge als drets divins de l’església”. L’execució de 34 religiosos en el marc de la revolució asturiana d’octubre de 1934 va ser una altra manifestació d’anticlericalisme de les classes populars, que veien en l’església i en els seus representants un puntal de l’opressió que denunciaven.