Va ser un període de majoria d’esquerra, republicana-socialista. La figura més destacada va ser Azaña, que va presidir tres governs de republicans d’esquerra i tres ministres socialistes a partir de la dimissió d’Alcalá-Zamora (octubre de 1931). El fort desgast del govern, assetjat per la dreta i per l’esquerra, va dur Alcalá-Zamora a la seua destitució quan la repressió policial a Casas Viejas (gener de 1933) va debilitar encara més la coalició amb el PSOE, passant la presidència del Consell de Ministres a Lerroux, republicà de dreta, (setembre, 1933).
El PSOE des de l’inici de la República estava dividit sobre el grau de col·laboració que s’havia d’oferir al govern republicà, dins dels principis marxistes sobre els vincles amb els “governs burgesos”. La postura defensada per I. Prieto d’integrar-se en els governs republicans va triomfar inicialment, però l’alternativa –defensada per Largo Caballero- de condicionar la legislació republicana des de les Corts i des de l’acció sindical va estar present durant tota la República. La pressió de les bases socialistes, impacients per la lentitud dels avanços reformistes, va provocar que aquesta acabara imposant-se a 1934, quan van ser apartats del govern. En el primer bienni els governs de la República van dur a terme un conjunt de reformes estructurals llargament demandades i sempre ajornades que es van obrir pas no sense entrebancs, estimulades a partir del pronunciament del general Sanjurjo contra la República (“Sanjurjada”, agost de 1932):
- la secularització de l’Estat,
- la reformulació de l’organització territorial de l’Estat,
- la modernització de l’exèrcit i el sotmetiment del poder militar a l’autoritat civil,
- el reconeixement dels drets laborals i socioeconòmics al camperolat i, finalment,
- la reforma agrària.