Els governs radicals i radical-cedistes van trobar oposició en tres instàncies:
- Les masses obreres mobilitzades per la CNT i l’esquerra de l’UGT –contraries a l’aturada de les reformes del primer bienni- i que estaven patint la revenja política per la mobilització sindical del període anterior. Els governs radicals van perseguir i prohibir les convocatòries de vaga que consideraven “generals” i van sotmetre a la reivindicació obrera a la “il·legalitat”:
- Desembre de 1933: Insurrecció armada de la CNT a Aragó (especialment a Zaragoza), La Rioja, Barcelona, Madrid, València i pobles del sud.
- Juny de 1934: Vaga general camperola de dotze dies, promoguda per la UGT, en 500 pobles i gran part de les províncies espanyoles, que va afectar a 300.000 agricultors.
- El PSOE, liderat per Largo Caballero, va radicalitzar el seu discurs polític, contemplant la possibilitat d’efectuar una insurrecció si la dreta en el poder amenaçava la supervivència de la República. Al febrer de 1934 la UGT va passar a estar controlada també per Largo Caballero, apartant els seguidors de Besteiro –partidari de defensar una “república democràtica”- i la idea insurrecció en defensa d’una “república social” es va imposar. Quan la CEDA va accedir al govern (5 d’octubre), els socialistes van declarar una vaga general de protesta, que a Astúries –fruit d’un acord obrer conjunt de socialistes, anarquistes i comunistes- va esdevenir en un moviment revolucionari que, després de dues setmanes de gran radicalitat, va ser esclafat per l’exèrcit i les tropes regulars d’Àfrica.
- La Generalitat de Catalunya, que de la ma de Lluís Companys va proclamar –per segona vegada en la República- “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, en el marc dels esdeveniments d’octubre de 1934, motivada per la suspensió de la llei agrària catalana i l’aturada de les transferències. La insurrecció va ser deturada immediatament, l’autonomia suspesa i els seus promotors empresonats. La repressió duta a terme pel general Batet, tanmateix, va ser considerada suau pel sector dur de la dreta.
La Revolució d’Astúries (5-19 d’octubre) i la proclama de la Generalitat de Catalunya (6 d’octubre) van afectar greument el clima polític de la Segona República, donant arguments polítics a la dreta en contra de les intencions reformistes i d’integritat territorial de la república governada per l’esquerra, alhora que augmentà la desconfiança de l’esquerra a la fidelitat republicana de la CEDA, que va arribar a empresonar Azaña i destituir a l’alcalde radical de Madrid, que no tenien cap responsabilitats en els fets.
Dimitit Lerroux, Alcalá-Zamora va nomenar quatre governs més abans de dissoldre les Corts per segona vegada durant el seu mandat (setembre 1935-febrer 1936), sense atendre l’exigència de Gil-Robles de ser nomenat President del Consell de Ministres. Els dos darrers governs –“centristes”- van recaure en un polític molt pròxim a la seua persona –Portela Valladares– i no hi va haver ministres de la CEDA. Al febrer de 1936 es van celebrar eleccions que van capgirar el Congrés dels Diputats.