Va ser un període de majoria republicana d’esquerres sense socialistes en el govern. El va liderar inicialment Azaña, substituït per Casares Quiroga quan al maig va ser elegit President de la República. El triomf electoral de febrer de 1936 va permetre a les esquerres recuperar el govern, unides en una gran coalició electoral –el Front Popular– amb la qual van sumar escons front a una dreta desunida que, coneguts els resultats, va impugnar vàries actes. La CEDA no va voler reeditar la coalició de partits de dreta, tot i que va deixar que en algunes províncies es pactara, provocant la pèrdua de molts escons. A Catalunya, eixa coalició sí va ser possible, concretada en el “Front Català d’Ordre”. L’estratègia de crear “fronts populars” va partir de la idea de frenar l’arribada de les dretes al poder, des del qual passaven a governar autoritàriament tal i com estava passant a part important d’Europa (la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler i est europeu). La iniciativa va partir de les directrius de la Internacional Comunista (Komintern). Les diferències ideològiques dels partits i forces col·ligades (burgesos d’esquerra, marxistes i anarquistes) desapareixien en programes de mínims i en el suport a les “democràcies burgeses”.
Les esquerres s’imposaren clarament, tot i que la diferència de vots era escassa (poc més de 500.ooo). El partit més votat va ser el PSOE (99 escons dels 473), seguit d’altres partits compromesos amb la República reformista com el partit d’Azaña –Izquierda Republicana- (87), Unió Republicana (37) o Esquerra Republicana de Catalunya (21). El Partit Comunista d’Espanya va incrementar sensiblement els seus escons (17) el mateix nombre d’escons que el Partit de Centre Democràtic (17). La dreta va estar encapçalada per la CEDA (88 escons), seguida per Renovació Espanyola (12), el Partit Agrari Espanyol (10) i la Comunió Tradicionalista (9). La Lliga Regionalista (10) i el PNV (9). El Partit Republicà Radical pràcticament va desaparèixer (5). Falange Espanyola no va obtindré cap diputat.
Martínez Barrio va ser presidir el Congrés dels Diputats. La insurrecció militar de juliol de 1936 va posar fi a aquest període.
La destitució d’Alcalá-Zamora va ser l’esdeveniment polític-institucional més important, sotmès a una moció de censura, possible per haver dissolt el Congrés dels Diputats en dues ocasions en un mateix mandat. A l’abril de 1936 es van fer les eleccions dels compromissaris que, amb un nombre igual de diputats, van elegir Azaña President de la República. La presidència del Govern va recaure en Casares Quiroga.
La primera decisió del govern del Front Popular va ser decretar una àmplia amnistia política dels represaliats a l’octubre de 1934 per a després desplegar el reformista programa pactat el 15 de gener per les forces frontpopulistes, desmarcant-se explícitament de postulats programàtics socialistes:
- la defensa de la llibertat i la justícia, tornant a l’imperi de la Constitució,
- la reforma agrària fonamentada en la consolidació de la propietat i en la revisió dels arrendaments,
- restablir la legislació social, salaris mínims al camp i garanties de compliment dels acords,
- la reinstauració de l’organització autonòmica de l’Estat,
- el foment de l’obra pública i
- l’impuls a la política educativa de construcció de centres d’ensenyament.
Socialistes i comunistes van donar suport parlamentari al govern republicà, sense voler participar però en ell, i van encetar un ampli moviment vaguístic de caràcter sindical i no contra el govern, que a Madrid va tindre una gran incidència.
El govern del Front Popular va tornar a instal·lar en el camp a milers de camperols en aplicació d’un Decret de 20 de març –desplegant la llei conservadora de 1935- que permetia la instal·lació temporal de camperols per raó d’ “utilitat social”, validant les ocupacions que els sindicats de treballadors del camp van promoure eixa primavera (gairebé el 80% dels yunteros extremenys –camperols amb animals de tir-) s’hi van poder beneficiar. La reforma agrària es realitzava amb èxit a Extremadura, escassament significativa a l’àrea occidental de la Meseta (Ciudad Real, Toledo o Salamanca) i pràcticament inexistent a Andalusia. El projecte de recomposició del patrimoni municipal (juny, 1936), que recuperava el rescat dels comunals, no va poder-se aprovar.