Els progressistes, que representaven a un sector burgès més liberal, no representaven a les classes populars de les ciutats i pobles, compostes per intel·lectuals, comerciants, petits i mitjans propietaris agraris, menestrals i obrers, i prompte deixaren de recolzar a un partit que els negava el dret a votar. L’experiència frustrada del Bienni Progressista els va apartar dels seus postulats. La seua opinió política es va canalitzar a través del partit demòcrata i del republicanisme, que es configurà a partir de 1849, arran de les revolucions democràtiques europees de 1848, en les quals les classes populars assaltaren els sistemes polítics creats per les burgesies i implantaren el sufragi masculí universal, si més no amb caràcter efímer. El projecte dels demòcrates era ampliar els drets polítics a tota la població –amb la concessió del vot a tots els barons–, ampliar el dret d’associació obrera per reclamar l’atenció dels seus interessos, reduir la pressió fiscal patida amb la pesada càrrega dels consums, rectificar el sistema de quintes, obrir la possibilitat d’accés a la propietat agrària a la massa de camperols –a través de crèdits que pogueren pagar-se a llarg termini i rectificant les polítiques desamortitzadores–, reduir les àmplies competències de la Corona, aprofundir en la descentralització i en la representativitat dels òrgans de govern i, finalment, establir la separació total entre l’Església i l’Estat. Al costat de reivindicacions de caire polític n’apareixien altres de naturalesa social i laboral.
Del tronc dels demòcrates sorgirien prompte els republicans, que proposaven un executiu electe –aprofundint la divisió de poders de l’Estat–. Entre els líders d’aquest moviment democràtic trobem a Orense, Garrido i a Pi i Margall. Durant la dècada dels 60, es va anar consolidant un discurs alternatiu demòcrata des de la premsa (amb periòdics com «La Discusión»), les càtedres de la Universitat Central de Madrid i de l’Ateneu, institucions que van patir clausura o suspensió durant els tres últims anys isabelins. Una revolta d’estudiants (abril, 1865) en recolzament dels professors apartats de les càtedres, entre ells Castelar i Salmerón, –la «Nit de Sant Daniel»– i el pronunciament dels suboficials de l’aquarterament de Sant Gil (juny, 1866) dins d’un pronunciament de major abast dirigit per Prim des de l’exili –represaliat amb 66 afusellats– va suposar l’inici de l’ús de la força per a mantenir l’ordre.
La desaparició dels dos líders polítics, O’Donnell (1867) i Narváez (1868), va deixar el règim sense valedors, quan la conjuntura política espanyola havia canviat i el context polític i ideològic europeu hi era en profunda transformació: unificacions d’Itàlia i d’Alemanya, abolició de l’esclavitud i Guerra de Secessió a Nord-amèrica, abolició de la servitud a Rússia, inicis del internacionalisme obrer (I Internacional), reforma sufragi al Regne Unit, publicació de la teoria de l’evolució de Darwin, descobriments científics i tecnològics, etc. La confluència de totes les forces polítiques en el Pacte d’Ostende (agost, 1866) va segellar la sort de la monarquia isabelina el setembre de 1868.