La preferència de la Corona pel partit moderat i unionista va conduir els progressistes a promoure pronunciaments i aixecaments populars per a accedir al govern. Entre 1843 i 1868 es van produir huit pronunciaments progressistes, dels qual sols dos en van aconseguir triomfar: el de 1854, que va donar origen al Bienni Progressista, i el 1868, que va suposar l’expulsió de la reina Isabel II i el canvi de règim.
El 1854, en un context de crisi social i política, van coincidir els interessos de distints grups i es va produir la Revolució de 1854, que va donar pas al Bienni Progressista. Els progressistes estaven preparant un moviment insurreccional quan, a juny de 1854, O’Donnell es va avançar i va encapçalar un pronunciament en contra del govern, al qual acusava d’afavorir la corrupció. El fracàs de l’intent va dur a la publicació del «Manifest de Manzanares», redactat per Cánovas, amb el qual va pretendre atraure els progressistes a la seua causa amb un programa de reformes. A les principals poblacions del país, la intervenció dels progressistes i de les classes populars va donar lloc a les Juntes Revolucionàries, que van assumir el poder fins la constitució d’un govern provisional que fora encapçalat per Espartero, considerat ara heroi progressista. Amb els aixecaments ciutadans triomfava, una vegada més, un moviment iniciat en un pronunciament militar.
El Bienni Progressista va ser un parèntesi de curta durada en el període de domini moderat i unionista perquè la Corona va tornar el poder a l’oligarquia més conservadora del país tant prompte com les condicions polítiques ho van permetre.
Espartero va formar un govern de majoria progressista amb dos ministres de la Unió Liberal, entre ells O’Donnell. Els progressistes van aconseguir una forta presència en les Corts constituents, amb una oposició d’unionistes i una minoria de 20 demòcrates, elegides segons els requisits del cens electoral de 1837, el que representava un 2,4% de la població. Els progressistes van tornar al model liberal de 1837 i van encetar els tràmits per aprovar una nova constitució, que no veuria la llum: la Constitució de 1856. Es reconeixia el principi de la sobirania nacional, amb un Senat elegit com el Congrés. Les dues cambres havien de reunir-se un mínim anual de 4 mesos i es creava un Consell d’Estat per assessor el Rei en l’exercici dels seus poders. Els alcaldes i regidors serien electes i es van establir condicions per a garantir la neteja dels resultats electorals. Es va tornar a crear la Milícia Nacional, cos armat de caràcter provincial.
La tasca legislativa del període va ser molt intensa i d’especial transcendència posterior la legislació en matèria econòmica: es va aprofundir en mesures que havien d’afavorir les pràctiques econòmiques capitalistes: la legislació ferroviària i bancària, la desamortització dels béns dels municipis (Desamortització de Madoz, 1855)…
La major obertura política va permetre una llei sobre associacionisme molt tolerant i va obrir la porta a les primeres reivindicacions obreres organitzades, que sacsejà el dèbil equilibri del govern progressista. La crisis de subsistències que afectava al país en aquells anys i la conflictivitat obrera del cinturó industrial de Barcelona, agitada en la primavera de 1856 per la Milícia Nacional, on els demòcrates tenien una forta presència, van ser uns dels factors que van condicionar el fracàs polític del període. L’oposició de la reina a ratificar la Constitució a 1856, tot nomenant O’Donnell com a nou President del Consell de Ministres, va suposar la fi de l’experiència liberal progressista.
Apartats del poder, els progressistes van passar, a partir de 1863, a desplegar una estratègia d’inhibició política, renunciant a participar en les eleccions a corts tot apostant per la insurrecció. El general Prim, heroi nacional en les campanyes al Marroc, es va convertir en el líder de referència dels progressistes i va encapçalar diversos pronunciaments fallits, abans del darrer pronunciament de 1868, detonant de la Revolució de 1868, que va posar fi al règim isabelí i va instaurar el Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1875).
Entre moderats (i la seua facció més liberal dels unionistes) i els progressistes existia una diferència sociològica molt marcada. Els moderats eren terratinents, hereus de l’antiga noblesa, propietaris d’una fortuna heretada i rendistes. Els progressistes eren propietaris mitjans de terres i industrials, burgesos de fortuna recent creada amb mentalitat capitalista, que aspiraven a ampliar-la amb la compra de terres desamortitzades. Aquest diferent perfil condicionava la seua ideologia i projecte polític.
- La “sobirania” per als moderats requeia conjuntament en la Corona i les Corts, remarcant-ne el pes del passat heretat, mentre que els progressistes consideraven que devia ser nacional, requeien en el conjunt dels ciutadans, al marge de privilegis històrics. Tots dos, tanmateix, negaven el dret a sufragi a tota la ciutadania. Consideraven que la propietat i la posició social eren els criteris que valien per a posseir el dret a votar, trobant-ne la diferència en el criteri econòmic aplicat, més ampli en els progressistes. Les dones eren excloses sense discussió.
- La divisió de poders era tractada de manera diferent segons cada ideologia. Els moderats establien una clara primacia de l’executiu –no electe– mentre que els progressistes eren partidaris d’una divisió que limitara el poder de la Corona –tot i que li seguien reconeixent potestat legislativa– i reforçara els tribunals de justícia, elevats a la categoria de “poder judicial”. La descentralització d’ajuntaments i províncies mitjançant l’elecció dels alcaldes formava part de l’ideari progressista, rebutjat visceralment pels moderats.
El reconeixement de drets ciutadans també distingia a uns i altres. Els moderats establien la confessionalitat de l’Estat en el credo catòlic, apostòlic i romà, mentre que els progressistes defenien l’aconfessionalitat, tot i que prohibien l’exercici públic d’altres creences religioses. Quant a l’exercici de la llibertat d’impremta, els moderats van imposar moltes restriccions per a poder ser impressor, amb mesures coactives i punitives, mentre que els progressistes tenien en la seua reducció i en l’establiment de jurats populars per als delictes d’impremta una garantia del dret d’expressió. La defensa de l’associacionisme obrer també era objecte de diferències, en un moment en què el sindicalisme estava pugnant per constituir-se.