Una vegada el liberalisme va triomfar sobre l’absolutisme va ser necessari crear les institucions del nou Estat liberal, tasca que es va realitzar durant la monarquia d’Isabel II. El Palau del Congrés dels Diputats, seu de la representació nacional, es va inaugurar el 1850 en un nou edifici acord a la important funció simbòlica que se li atribuïa, construït amb un frontó sostingut en columnes corínties de l’art grec clàssic. Els lleons de bronze que presideixen l’edifici es van afegir el 1872 fosos a partir dels canons presos en la guerra del Marroc el 1860. En el timpà hi ha una escena al·legòrica d’Espanya abraçant la Constitució i envoltada per la Fortalesa, la Justícia, les Ciències, L’Harmonia, les Belles Arts, el Comerç, l’Agricultura, els Rius i Canals de navegació, l’Abundància i la Pau. Es poden ressenyar les següents realitzacions:
- L’ordenació de l’aparell administratiu de l’Estat, realitzada per Bravo Murillo, a 1852, establint les bases d’un funcionament racional i uniformitzat, que catalogava els llocs de treball i regulava els ascensos. Malgrat això, no va deixar de ser un focus de clientelisme polític, que triava i podia suspendre, separar o traslladar sense garanties d’imparcialitat als funcionaris. A 1866 es va decretar la necessitat d’una motivació per a cessar al funcionariat.
- La creació d’una nova divisió provincial que substituira a la diversitat jurisdiccional de l’absolutisme, obra de Javier de Burgos en la regència de Maria Cristina a 1833, lleument rectificada al 1848. Dividia el territori en 49 províncies, tot respectant externament els límits de les regions històriques, però procedint a divisions internes arbitràries. Al front d’ells hi havia un Cap polític o Governador Civil i una Audiència Provincial. Una Diputació Provincial, presidida pel Governador Civil, tractava d’assumptes d’interès provincial. Internament, les províncies es dividien en partits judicials, demarcació territorial per a l’administració de justícia, també utilitzada durant gran part del segle com a demarcació electoral.
- La reforma de la hisenda tenia com a objectiu d’atendre als compromisos del passat amb els prestamistes i establir un sistema fiscal que garantira la supervivència del règim. La reforma va ser inspirada per Santillán i va posar fi a l’odiat delme. Es va basar en dos grans conceptes: impostos directes i indirectes. Els impostos directes s’obtenien del gravamen sobre la propietat d’un bé econòmic, ja fóra la terra, la indústria o el comerç. Els impostos indirectes gravaven bàsicament el consum de béns. Eren els “Drets de portes i consums”, que s’aplicaven sobre tots els articles de menjar, beure i cremar, excepte pa i verdures. L’extensió d’aquest impost va ser considerat injust socialment i la seua derogació va ser una petició constant al llarg del segle XIX, que els progressistes i republicans van intentar suprimir. Malgrat tot, l’elevat deute públic va fer que s’arrossegara una insuficiència crònica de recursos durant tot el segle XIX.
- La codificació legal va atendre a posar a l’abast de la societat, de manera ordenada, racional i unificada, la nova legislació, posant fi a la diversitat legal de l’Antic Règim. El primer codi que va veure la llum va ser el Codi Penal, que es va reformular a 1850 i un primer esborrany de Codi Civil (1851), aprovat definitivament el 1889.
- La creació d’un cos armat que atenguera als criteris de professionalització, centralització i jurisdicció en tot el territori, segons criteris de obediència militar al superior jeràrquic i un codi de disciplina molt rigoròs. Es va crear així al 1844 la Guàrdia Civil, que responia a les ordres del Governador Civil, cap polític de la província, i tenia la capacitat d’actuar per a garantir l’ordre, la seguretat pública i la propietat, i capacitat per a reprimir qualsevol motí o desordre ocorregut en la seua presència i sense necessitat d’instruccions polítiques.
- La creació d’un sistema educatiu nacional era necessari per a garantir la instrucció pública i assegurar a l’estat la formació dels nous dirigents, alhora que transmetre els nous valors liberals. La Llei Moyano de 1857 va fixar les bases del sistema educatiu espanyol que havia de durar més d’una centúria, amb algun parèntesi intermedi. S’establia un sistema primari obligatori –gratuït en els casos extrems– entre els sis i nou anys, un ensenyament secundari adreçat a les classes mitjanes i una universitat encaminada a formar a la classe dirigent. Cada capital de província havia de tenir un Institut, nom que rebien els centres de secundària, i els Ajuntaments eren els encarregats de la provisió de col·legis i instituts.