Els 25 anys de moderantisme i unionisme isabelí van veure el seu fi en una revolució cívic-militar que es va produir a setembre de 1868, «la Gloriosa». Va ser un moviment revolucionari en el qual van confluir els interessos de molts diversos sectors ideològics i socials en una situació de crisi de subsistència, crisi ferroviària i crisi financera.
Els desitjos dels progressistes d’aprofundir en el liberalisme i el fracàs dels pronunciaments del general Prim van coincidir amb les aspiracions de les classes ciutadanes de democratitzar el règim i de posar fi a la repressió política de què van ser objecte (suspensió de l’Ateneu, apartament dels catedràtics demòcrates de la Universitat i afusellament dels Sergents de Sant Gil), que van signar el Pacte d’Ostende (agost, 1866), pel qual es comprometien a «destruir tot l’existent en les altes esferes del poder» i a convocar eleccions mitjançant sufragi masculí universal.
El desterrament dels militars unionistes -una vegada desapareguts els líders històrics O’Donnell (1867) i Narváez (1868)- va dur a aquests a sumar-se al moviment d’oposició i acordar secretament amb els progressistes, sense els demòcrates, crear un govern provisional.
A la pugna política havien d’afegir-se les dificultats econòmiques i financeres dels anys 67 i 68, en què una crisi de subsistència –males collites i alça del preu del blat–, una crisi social produïda per la manca de treball –provocat per la crisis ferroviària que va irrompre a 1866– i una crisi financera de base internacional –amb fallides bancàries i crash borsari– van portar a responsabilitzar-ne al règim i a plantejar-se la seua substitució.
Al descontent de les classes polítiques es va afegir el de les classes populars, que patien els efectes de la crisi de subsistència provocada per les males collites de 1867 i la desocupació provocada per les fallides financeres de les empreses ferroviàries. Van sorgir comitès clandestins en les principals ciutats cercant el seu suport i, una vegada aconseguit, van tindre un important protagonisme en el període que s’obria.
El 18 de setembre s’iniciava el moviment insurreccional amb la sublevació de l’armada gaditana i es feia públic el manifest de Prim, Serrano i Topete «Espanya amb honra«, que advocava per crear un govern provisional que assegurara l’ordre amb «totes les forces vives del país». La revolució s’estengué per moltes poblacions amb una activa participació popular i, després de la Batalla d’Alcolea, Serrano entrava en Madrid (3 d’octubre), on era rebut amb vives a la revolució i mores als borbons.
El poder va passar a les Juntes Revolucionàries, dominades pels demòcrates, que van publicar manifests programàtics molt similars: sufragi (masculí) universal, llibertat d’impremta, supressió dels drets de portes i consums, llibertat de culte, llibertat d’indústria i de comerç, contribució única i abolició de les quintes. El 5 d’octubre es va constituir a Madrid la Junta Superior Revolucionària, elegida per sufragi masculí universal dels madrilenys, composta per 21 membres, tres dels quals eren demòcrates. El 9 es publicava la Declaració de Drets, inspirada pel demòcrata Rivero.
Paral·lelament, el 8 d’octubre, es va crear el Govern Provisional, fruït del pacte entre progressistes i unionistes. Va ser presidit per Serrano i en ell estaven Prim, Ruiz Zorrilla i Sagasta, entre altres. Els demòcrates quedaven exclosos, malgrat que els seus postulats eren acceptats. Rivero va acceptar l’alcaldia de Madrid.
El 21 d’octubre la Junta Superior Revolucionària es va dissoldre, provocant conflictes en molts llocs en negar-se les Juntes revolucionàries locals a la cessió de poders. Al desembre es van celebrar les primeres eleccions municipals, que van posar al front de molts ajuntaments a demòcrates i republicans. Al gener de 1869 s’elegiren les Corts Constituents.