Les eleccions generals celebrades a gener de 1869 van donar el triomf a un bloc monàrquic, constituït pels progressistes, unionistes i demòcrates, al voltant de Prim, Serrano i Rivero, respectivament, que van obtindre el 69% dels escons. Dos minories de republicans –85 diputats– i de carlins –20 diputats– van constituir l’oposició. Les eleccions municipals, per la seua banda, van suposar el triomf dels republicans a les ciutats més importants del país i que des dels municipis s’exercira una mobilització política i contrapès al govern monàrquic.
La Constitució de 1869 va establir les bases polítiques d’un Estat liberal democràtic, acceptant el principi del sufragi masculí universal, aprofundint en el reconeixement dels drets ciutadans i en una divisió clara dels poders de l’Estat. Trencava així amb la tradició constitucional encetada a 1837, continuada a 1845 i que, després del parèntesi del sexenni, es va reprendre a 1876.
- Proclamava que “la sobirania resideix essencialment en la nació, de la qual emanen tots els poders” i reconeixia en la Constitució (article 16) el sufragi masculí universal.
- Presentava una exhaustiva declaració de drets, posant interès especial en deixar clars els àmbits en què el Govern no podia entrar. Els drets de reunió, associació i inviolabilitat del domicili s’arreplegaven per primera vegada en la Constitució i prohibia l’establiment de censures, dipòsits o responsabilitats personals de l’editor. La supressió de les garanties constitucionals es contemplava mitjançant una llei. Es reconeixia la aconfessionalitat de l’Estat i la llibertat ideològica i de cultes. S’acceptava la igualtat plena de totes les religions i es garantia l’exercici públic i privat de qualsevol religió. L’Estat s’obligava, per altra banda, a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica.
- El poder legislatiu residia en les Corts, compostes per dues cambres amb similars atribucions: el Congrés dels Diputats i el Senat. El Congrés tenia preeminència legislativa i era elegit directament cada tres anys –en proporció a la població del districte electoral–, sense condicions per a ser-ne elegit. El Senat, restringit a una minoria amb poder econòmic, s’elegia indirectament i renovava per quarts, amb la pretensió de contrarestar una possible radicalització del Congrés. Perdia les funcions judicials. Les Corts havien d’estar reunides un mínim de 4 mesos.
Tenien capacitat per censurar el Cap del Govern i d’interpel·lar els ministres. A més a més, elegien i separaven els membres del nou Tribunal de Comptes del Regne. El Senat deixava de tenir funcions judicials.
- La Corona era dipositària del poder executiu i elegia el Cap del Govern. Els ministres eren els responsables dels actes del monarca. El dret a vet desapareixia, així com el seu poder legislatiu: tenia iniciativa legal, però l’aprovació de les lleis era sols potestat del legislatiu.
- Els Tribunals de Justícia esdevenien «Poder Judicial», garantia front als governs. L’ingrés en la carrera judicial es va establir per oposició, malgrat que el rei podia nomenar fins un quart dels magistrats. Una Llei Orgànica de Tribunals regularia el Poder Judicial. Se suprimien els tribunals especials i es posava límits a la jurisdicció eclesiàstica i militar. Reconeixia també el jurat popular per a tots els delictes polítics.
- Reconeixia l’organització descentralitzada de l’Estat amb Ajuntaments i Diputacions Provincials elegides pels ciutadans i amb sessions públiques. Els territoris d’ultramar passaven a considerar-se «províncies» amb plens drets.
Desplegant la Constitució, durant l’any 1870, es va dur a terme una intensa tasca legislativa que va modernitzar el sistema jurídic espanyol: la Llei Orgànica del Poder Judicial, el Codi Penal, la Llei municipal i provincial, la Llei de matrimoni civil, la Llei de registre civil, la Llei d’administració i comptabilitat, la Llei d’ordre públic, la Llei electoral i a 1872 la Llei d’enjudiciament criminal. La llei electoral establia el sufragi per als barons majors de 25 anys, el que suposa un 24% de la població.