3. La I República
Va ser l’eixida política a la deserció de la major part de les forces polítiques del país i el resultat del pacte entre radicals i republicans. El nou govern creat va estar presidit per Figueras i en ell hi havia ministres radicals i les personalitats que després també serien presidents del Govern de la República –Pi i Margall, Salmerón i Castelar–. Tanmateix, els radicals de seguida van abandonar el projecte promovent dos cops d’estat, esclafats per la milícia dels «Voluntaris de la República», per abandonar finalment l’Assemblea Nacional.
La principal preocupació política de la nova República va ser el manteniment de l’ordre i el respecte a la legalitat. En aquesta situació es varen convocar eleccions a Corts Constituents. El dret a sufragi s’avançava als 21 anys (va votar el 27% de la població). Davant l’abstencionisme de tots els grups polítics, els republicans federals van aconseguir el 91% dels vots. Les Corts s’obriren l’1 de juny i el 8 el règim era definit com una República Federal. El nou President del Poder Executiu va ser el líder federal Pi i Margall. La tasca de crear l’estat federal va ser complicada, donada la disparitat de postures entre l’ala dreta unitària dels republicans (Castelar) i l’ala esquerra (Orense), que presidia el Congrés.
Es va presentar un projecte de Constitució, elaborat per Pi i Margall, que mai s’aprovà:
- Proposava acabar amb la centralisme de l’Estat.
- Aprofundia en la laïcitat de l’Estat i en la regulació democràtica de les associacions.
- Reforçava la divisió i independència dels poders de l’Estat, tot establint la primacia del Congrés i el caràcter territorial del Senat.
- Creava un President de la República, elegit indirectament, que elegia el Govern, però no tenia funció executiva; vetllava per mantenir l’equilibri entre els estats de la federació, integrada per 17 estats, que constituïen la «nació espanyola».
La insurrecció internacionalista d’Alcoi, la insurrecció cantonal –iniciada a Cartagena– i el reviscolament de la guerra carlina provocaren la caiguda de Pi i Margall, el 18 de juliol. Va ser substituït per Salmerón, que va dirigir tots els esforços a mantenir l’ordre, sense aconseguir-ho. El 8 de setembre accedia Castelar a la Presidència de l’Executiu i aprofundia en la tasca de recuperar la legalitat republicana: «ordre, autoritat i govern».
Castelar va governar per decret, obtenint per part de les Corts poders especials per a governar sense elles durant tres mesos. El gir a la dreta suposà oblidar el projectes de reforma social del Pi i Margall, dissoldre el cos armat «Voluntaris de la República» i donar protagonisme als militars per a garantir l’ordre. L’opinió pública republicana va repudiar Castelar i en l’obertura de les Corts, prevista per al 4 de gener de 1874, el general Pavía, d’adscripció radical, va entrar al Congrés dels Diputats i va dissoldre les Corts.
Serrano es va convertir en el nou «President de l’executiu», governant sense constitució, suspesa indefinidament, i amb l’ajuda de l’exèrcit, institució que per primera vegada es presentava com a garant de l’ordre, per damunt de partidismes. Sense projecte polític definit, el Manifest que va presentar a l’opinió pública apel·lava a «partits liberals», «exèrcit» i «elits». El nou govern, amb ministres com Sagasta o Topete, estava constituït sobretot per radicals. La preocupació política principal va ser concloure la guerra carlina (setge de Bilbao).
4. La Presidència de Serrano
Serrano es va convertir al gener de 1874 en el nou «President de l’executiu«, governant sense constitució, suspesa indefinidament, i amb l’ajuda de l’exèrcit, institució que per primera vegada es presentava com a garant de l’ordre, per damunt de partidismes. Sense projecte polític definit, el Manifest que va presentar a l’opinió pública apel·lava a «partits liberals», «exèrcit» i «elits». Els governs van estar presidits pel mateix Serrano, per Zavala i per Sagasta, i constituïts per ministres constitucionalistes (i alguns radicals en els primers mesos). La preocupació política principal va ser concloure la guerra carlina (setge de Bilbao).
El projecte de restauració borbònica promogut per Cánovas des dels inicis del Sexenni –i cada vegada amb més seguidors entre les minories aristocràtiques i econòmiques– va trobar el moment d’obrir-se pas. L’1 de desembre de 1874, el Manifest de Sandhurts presentava la restauració la monarquia en la persona d’Alfons de Borbó com a una opció viable. El 31 de desembre, el general Martínez-Campos, amb el prestigi guanyat en la guerra carlina, es va pronunciar a Sagunt i va proclamar la «Restauració», en oposició a l’aspiració de Cánovas d’instaurar cívicament una monarquia borbònica renovada.