El liberalisme espanyol instaurat en els anys trentes responia a un model oligàrquic, que el constitucionalisme posterior va reforçar:
- El sufragi restringit apartava a les classes populars de les decisions polítiques i reservava els beneficis polítics, econòmics i socials que se’n derivaven a una minoria oligàrquica del país, terratinents, burgesos benestants i dignitats.
- Els drets polítics eren limitats. Tot i que es reconeixia el dret d’impressió, sense censura prèvia, es restringia el seu exercici mitjançant lleis que el limitaven. La llibertat d’associació estava també restringida a determinades organitzacions polítiques, prohibint-se l’associacionisme obrer. La llibertat ideològica restava també minvada, en concedir privilegis a l’església catòlica –recolzada institucionalment i reconeguda com la religió oficial de la nació espanyola–: l’expressió pública de qualsevol altre culte estava prohibida.
- La Corona, institució hereditària i vitalícia, era el poder hegemònic: aplegava funcions executives (elegia al president de Consell de ministres) i funcions legislatives plenes, amb capacitat total de vetar les lleis de les Corts.
- Escassa significació de les Corts, comparsa de l’executiu: la seua capacitat legislativa podia ser vetada per l’executiu i mancava de competències en l’elecció del govern.
L’aposta pel republicanisme, règim que implicava l’elecció del president de la república, responia a la voluntat de superar aquest model oligàrquic i gens democràtic, que excloïa a la majoria del país.