Autor: Antoni

Restituïts els drets absolutistes a Ferran VII, es va obrir una segona etapa absolutista, en la qual es va mostrar la inviabilitat del sistema. La greu situació econòmica de la monarquia implicava reformes per aconseguir finançament, una vegada posat fi el conflicte colonial amb la derrota d’Ayacucho (Perú, 1824), la corona perdia els ingressos procedents d’Amèrica. El sector més tradicionalista del país va apostar per l’infant Carles Mª Isidre com a garantia d’immobilisme, sorgint en diversos llocs van sorgir partides absolutistes que s’oposaven a qualsevol transacció amb els liberals.

La repressió absolutista es va caracteritzar per la brutalitat, sent incapaços els liberals de portar a bon port un canvi de ordre. L’ajusticiament de Mariana Pineda, a Granada, i del general Torrijos i els liberals que l’acompanyaren, a Màlaga, el 1831, van ser dues fites significatives que van passar amb Riego, –humiliat i penjat públicament el 1824– al repertori de màrtirs de la causa liberal. La marxa que porta el seu nom seria l’himne del progressisme polític espanyol fins a la fi de II República (1939).

El triomf del liberalisme a gran part d’Europa (les “revolucions de 1830”) i la mort del rei van deixar pas a una altra etapa.

El pronunciament exitós del coronel Rafael Riego al 1820 va deixar pas a un període de tres anys de liberalisme. Va comptar amb la tropa que estava aplegant per embarcar-se a Amèrica, on s’estava lliurant una guerra per la independència de la metròpoli. Tot i que el seu triomf va trigar a completar-se, finalment es va re instaurar la Constitució de Cadis i es van desplegar lleis de construcció del nou estat (divisió provincial, ajuntaments) i de foment econòmic (desamortització de terres). Ferran VII es va veure obligat a desdir-se i fer declaració institucional d’acceptació del nou règim, tot i que posteriorment va conspirar contra d’ell i es va exiliar.

Els liberals es van dividir en dues tendències, una més moderada (“dotzeanyistes”), i una altra més reformista (“exaltats”), el que va dificultar la consolidació de l’ordre liberal que volien implantar. Per altra banda, al camp van sorgir “partides realistes”, formades per camperols i membres de la petita noblesa, que veient que les transformacions socioeconòmiques liberals perjudicaven la seua posició, van apostar pel manteniment de l’antic règim.

La intervenció de les tropes internacionals de la Santa Aliança, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandades pel duc d’Angulema, va posar fi al període, restituint el poder absolut a Ferran VII.

La derrota militar dels francesos, a juny de 1813, el Tractat de Valençay (pel qual es renunciava a la corona d’Espanya) i la tornada de Ferran VII van suposar també la fi del primer liberalisme espanyol, a març de 1814. El sector més tradicionalista del país –la noblesa absolutista i el clergat–, liderat pel general Elío, van presentar al rei –fins eixe moment conegut com “el desitjat”-, quan va desembarcar a València, el Manifest dels Perses, un escrit que resumia des del punt de vista absolutista els esdeveniments revolucionaris de Cadis i invitava el rei a encapçalar un cop d’Estat per a recuperar els seus poders absoluts. Amb el suport de la facció absolutista Ferran VII va declarar la nul·litat de l’obra revolucionària de Cadis i va tornar a l’Antic Règim.

Va ser una etapa de repressió dels “col·laboradors” amb els francesos i dels liberals, que van ser obligats a marxar a l’exili o conspirar des de la clandestinitat en forma de “pronunciaments”, una acció militar que tindria al llarg del segle XIX una important presència en la vida política. Consistia en l’aixecament d’un militar en contra del govern, cercant el seguici d’altres membres de l’exèrcit o de les classes ciutadanes. Porlier, Lacy, Vidal o Espoz y Mina, es van alçar contra el govern absolutista, pagant amb la mort el seu fracàs. Una generació d’intel·lectuals i de reformistes va abandonar el país marxant al Regne Unit o a França, entre ells Goya.

La descomposició econòmica i social, el desgoverni, la crisi fiscal i la guerra contra les colònies americanes –que lluitaven per la seua independència– van caracteritzar l’etapa. Els intents de reforma fiscal per a fer front a les necessitats econòmiques de la monarquia van fracassar davant la negativa dels privilegiats a contribuir econòmicament al sosteniment de la monarquia, en un context polític de desgoverni, dirigida la política per un grup d’afins a Ferran VII –“la camarilla”–, sense cap preparació ni sentit polític.