Antoni – Página 12

3. El monopoli del poder de moderats i unionistes

La Constitució de 1845 va crear un model liberal molt conservador, qüestionat pels mateixos polítics del règim, que van intentar reformar-lo en tres ocasions, dues en sentit encara més restrictiu, i un altre cercant obrir-lo als progressistes.

Bravo Murillo (1851) va voler governar a banda de les institucions liberals, amb el lema “el foment de la riquesa i la bona administració”, i va proposar a 1852 una reforma constitucional que va fracassar: el Congrés deixaria de tenir autonomia de funcionament, les sessions de Corts serien secretes, la llibertat d’impremta desapareixia i el vot es reduïa als 150 majors contribuents de cada districte.
Narváez (1857) va aprovar un nou projecte de reforma que no va aplicar-se mai, malgrat que no es va derogar fins a 1864, que establia un Senat compost per tres categories de representants i suprimia la independència de funcionament d’ambdues cambres.
O’Donnell a 1856, després d’acabar amb el Bienni progressista, va crear una «Acta addicional» amb la qual pretenia acostar la Constitució moderada als progressistes: establia un període mínim de reunió de les Corts, els jurats per als delictes d’impremta i imposava uns límits als nomenaments dels senadors i dels alcaldes, propostes aturades per la Corona.

La reina Isabel II, que posseïa el poder executiu i elegia el president del govern, va confiarel poder exclusivament a moderats i unionistes, excloent-hi els progressistes, la força política que havia liderat la defensa dels seus drets al tron front al carlisme. Quan la Corona dissolia les Corts i convocava noves eleccions, l’ús partidista de la llei electoral censatària –promulgada pel govern abans de les eleccions– aconseguia reunir un parlament de majoria governamental, bloquejant la possibilitat de que els progressistes pogueren aconseguir majoria en les Corts i “dret” a formar govern. Per altra banda, el Senat, que era una cambra vitalícia d’elecció reial –amb plenes i idèntiques capacitats legislatives que el Congrés dels Diputats– era garantia del domini permanent de l’oligarquia més conservadora del país, que sempre podria bloquejar el sistema polític amb la seua capacitat absoluta de vet. A la imperfecta divisió dels poders de l’estat –primacia inqüestionable de la Corona– s’afegia la limitació de l’exercici dels drets polítics amb una llei d’impremta molt restrictiva amb els moderats, més tolerant amb els unionistes.

El centralisme que regia les relacions entre el poder central i els ajuntaments facilitava la victòria electoral del partit en el govern. La llei d’ajuntaments moderada, que tant va costar de promulgar i que tantes repercussions va tindre entre 1839 i 1843, establia un ferm control dels ajuntaments per part dels executius, gràcies als nomenaments governamentals dels alcaldes, responsables entre altres funcions d’organitzar les eleccions.

Entre 1844 i 1854 –Dècada moderada–, el poder va estar monopolitzat pels moderats de Narváez, d’escassa fidelitat liberal, el que va provocar a 1854 el pronunciament militar d’O’Donnell. El règim liberal va començar la seua institucionalització, bastint l’aparell institucional i administratiu del nou Estat. La seua orientació conservadora es va deixar sentir en la firma del Concordat de 1851 amb Roma, que garantia la influència de l’església en la vida pública, i en l’ordre públic, els impostos, el codi penal o la creació del servei militar obligatori.

El pronunciament d’O’Donnell de 1854 contra els “governs corruptes” d’Isabel II, va posar fi al període moderat i, tot i donar lloc a una no desitjada Revolució de 1854 –que van liderar els progressistes–, la iniciativa responia a una opció política nova, la Unió Liberal, dirigida per O’Donnell i Cánovas del Castillo, –civil i catedràtic d’Història que tindria gran protagonisme històric en el darrer quart del segle– intermèdia entre la moderada i la progressista.

El període d’hegemonia de la Unió Liberal, el “govern llarg” es va produir entre 1858 i 1863, una etapa de gran estabilitat política en una conjuntura econòmica expansionista. Les eleccions que varen donar inici al període van mostrar obertament, per primera vegada, una pràctica que caracteritzaria el liberalisme oligàrquic posterior: la intervenció de l’administració en les eleccions per tal d’influir en els resultats, tot assegurant la presència de partits d’oposició: els progressistes van “obtenir” 20 diputats, els moderats 30 i hi va haver demòcrates com Rivero o Figueras.

El principi que va inspirar el període va ser el pragmatisme polític, que cercava el consens entre les elits polítiques. Hi hagué un respecte per les formes parlamentàries, es va permetre certa autonomia en l’administració local i provincial, es va liberalitzar la llei d’impremta, revisar el cens electoral i es va tenir una actitud més tolerant cap a l’associacionisme obrer. Els lemes polítics dominants van ser els del «benestar dels governats», «el bé general del país» i «els interessos materials». La imatge de l’home de negocis amb vinculacions amb el poder s’encunya en aquest moment. Intervencions militars a l’exterior van acompanyar aquest període de bonança econòmica, reforçant l’orgull patriòtic i cercant una imatge de prestigi internacional, repetint el model que s’estava imposant a Europa. Es van dur a terme cinc campanyes, sent la guerra al Marroc (1859-60) la més significativa i quedant les del Carib, Mèxic, Perú i Conxinxina com a simples operacions aparents. En elles el principals polítics del moment van aconseguir reforçar el seu prestigi amb títols honorífics: O’Donnell –«Duc de Tetuan»-, Prim -«Marqués de los Castillejos»- i Serrano -«Duc de la Torre»-. A partir de 1863, el règim va entrar en crisi.

2. Les bases constitucionals del conservadorisme isabelí

Al 1843 Narváez va aprofitar l’aixecament del progressistes en contra del seu líder i Regent, Espartero, i a favor del progressisme liderat per Joaquín M. López, per a proclamar la majoria d’edat de la reina Isabel II (amb tretze anys d’edat) i tornar el poder als moderats. Narváez va convocar eleccions, en les quals no van voler participar els progressistes, i va promoure una constitució que va atendre els postulats exclusius dels moderats.

Les bases polítiques del règim isabelí es van arreplegar en la Constitució de 1845. Consolidava un clar règim oligàrquic i institucionalitzava un marcat desequilibri de poders, reforçant el model creat amb la Constitució de 1837.

La sobirania requeia en les Corts amb el Rei, considerant que les forces històriques compartien legitimitat amb la voluntat nacional, representada en les Corts.
La llei electoral restringia el sufragi a una minoria de la població: s’havia de ser baró, major de 23 anys, propietari o gaudir d’una professió liberal. Les exigències econòmiques, a més a més, augmentaven si la renda procedia de béns industrials i no rústics. La demarcació electoral era el partit judicial, ja no la província, el que permetia un major control sobre els resultats electorals. A 1865, moment de major obertura electoral, va tindre dret a vot sols el 2,6% de la població.
El Congrés dels Diputats era la seu de la representació nacional, però en igualtat de capacitats legislatives amb el Senat –d’elecció reial– i amb el Govern. L’existència d’un Senat vitalici permetia que qualsevol situació anormal fora bloquejada per la Corona. La legislatura era de cinc anys.
La Corona, de caràcter vitalici i hereditari, era la institució hegemònica, que aplegava el poder executiu i legislatiu plens. Elegia els membres del Govern, que no tenien cap dependència política de les Corts, donant lloc a que la majoria parlamentària haguera de ser sempre afí al govern per tal d’evitar el bloqueig del sistema. La possibilitat de dissoldre el Congrés del Diputats i convocar noves eleccions era sempre a l’abast de la Corona.
Els Tribunals de Justícia eren considerats “administració”, perdent la denominació de “Poder”, tot mostrant l’escàs valor que el règim concedia al principi de legalitat de la divisió clàssica de poders. Els jurats popular per a jutjar delictes d’impremta desapareixen de la Constitució.
L’organització territorial de l’Estat –unitari– era centralista. El Governador Civil –delegat del govern en cada província–, era la figura política clau, que presidia les Diputacions provincials i els Ajuntaments, organitzava els processos electorals, alçava al govern els resultats i resolia les reclamacions judicials. Amb l’ajuda dels alcaldes, que organitzaven el procés electoral i presidien les meses, es va institucionalitzar el frau electoral, tot adulterant fins i tot la voluntat política de la minoria del país que tenia dret a votar.
La llibertat d’impressió arreplegada en la constitució es limitava mitjançant les lleis que la desplegaven, obstaculitzant la publicació d’idees, la crítica política, l’extensió de la cultura política i la creació d’estats d’opinió. Així es regulava a través de la matrícula d’impressor, la posició econòmica per a ser editor, el dipòsit per fer front a possibles multes o el lliurament d’exemplars al Govern Civil, en ocasions per exercir la censura prèvia. El juí per jurat, que garantia una major objectivitat judicial, va ser suprimit per Narváez en la Llei de 1845, qui va crear uns tribunals especials d’impremta.
La llibertat ideològica tampoc estava reconeguda. Es va establir la confessionalitat catòlica de l’Estat, reforçada amb l’acord amb la Santa Seu (Concordat de 1851) que reconeixia a l’església una posició privilegiada en l’estat i en la societat espanyoles. Es prohibia qualsevol culte no catòlic i es reconeixia que l’ensenyament havia de ser “en tot conforme a la doctrina de la mateixa religió catòlica”, permetent als religiosos “vetlar per la puresa de la doctrina de la fe i dels costums”. El dret dels monarques espanyols a elegir bisbes i a revisar les normes papals d’aplicació interna convertia a l’església en un poder polític efectiu.

El sistema de partits era extraordinàriament feble, basat en personalitats amb prestigi capaces d’obtenir la confiança reial per a governar, i no en organitzacions amb programes i debats ideològics interns. Els militars van ser els principals valedors de les distintes opcions polítiques –Narváez, O’Donnell, Espartero, Prim i Serrano–; la força armada atorgava poder polític als seus comandants.

Els governs liberals depenien del capritx de la Corona i de la camarilla que la controlava, el que explica la seua curta durada i que se succeïren 16 presidents que no duraren ni sis mesos i 6 més que no arribaren a l’any gestió. Sols quatre governs van durar entre 20 i 24 mesos (tres de Narváez i u de Bravo Murillo) i sols u va traspassar els dos anys, el “Govern llarg” d’O’Donnell de 1858 (56 mesos). Narváez, amb nou, va ser el personatge polític que més governs va presidir. El desgoverni de la Corona d’Isabel II li va suposar la seua abolició el 1868, concertades quasi totes les forces polítiques en el Pacte d’Ostende (1866) per a posar-li fi.

1. El liberalisme insurreccional

Entre 1843 –quan el general moderat Narváez va proclamar la majoria d’edat d’Isabel II- i 1875 –quan el general unionista Martínez-Campos va restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII- va transcórrer un període de la Història d’Espanya definit pel desenvolupament d’un règim liberal basat en el recurs a procediments extra constitucionals per a accedir al govern. Moderats i progressistes, les forces polítiques que ja havien tingut protagonisme polític entre 1834 i 1843, i demòcrates i republicans, exclosos del sistema fins 1868, van fer ús del pronunciament i dels aixecaments ciutadans per a accedir al poder o recuperar-lo.

En un primer període, entre 1843 i 1868, el liberalisme dominant va ser el model moderat i unionista de la Constitució de 1845. La Revolució de 1868, acció conjunta de progressistes i demòcrates –a la qual es van unir els unionistes en última instància–, va deixar pas al model democràtic de la Constitució de 1869, que, amb gran tensions internes, es va estendre entre 1868 i 1874, quan el general radical Pavia va dissoldre el parlament.

A partir de 1875, un procés de convergència política entre unionistes i progressistes va crear un nou règim liberal de caràcter oligàrquic, la «Restauració», sobre la base de la Constitució de 1876, tot integrant en ell a alguns demòcrates i republicans, possible a partir del reconeixement d’una àmplia declaració de drets constitucionals i l’aprovació del sufragi masculí universal el 1890. L’experiència revolucionaria del Sexenni Democràtic havia fet veure als conservadors la conveniència d’integrar l’opinió progressista en un ordre liberal purament constitucional, que fera innecessari les aventures revolucionàries i els pronunciaments.

Test 4: L’Espanya de les Juntes i Corts de Cadis

Test 3: L’Espanya de les Juntes i Corts de Cadis

12. El triomf de la societat i economia burgeses

La revolució liberal, que políticament suposava l’abolició de l’absolutisme, implicava també la transformació de les relacions productives de l’Antic Règim. El règim senyorial i les ordenances gremials van ser substituïdes per noves relacions econòmiques basades en la llibertat econòmica, en la propietat privada exclusiva i la llibertat de contractació. Suposava el triomf dels principis del liberalisme econòmic.

A l’agost de 1811, un decret de les Corts de Cadis dissolia les relacions senyorials al camp: les estructures de propietat agrària senyorial es desintegraven i els privilegis econòmics i monopolis dels feudals desapareixien. Un altre decret de desvinculació dels patrimonis nobiliaris permetia la venda de les terres abans vinculades.

A 1813, un altre decret abolia les ordenances gremials: la normativa que regulava l’establiment de tallers, la producció artesanal i les relacions laborals desapareixia.

Les cambres legislatives, elegides per una minoria de ciutadans benestants, van contemplar una reforma agrària que va possibilitar als capitalistes ampliar el seu patrimoni econòmic i va impedir als petits propietaris agraris i al camperolat desposseït de terres l’accés al gran banc de terres que es van desamortitzar. La desamortització va permetre que les terres dels Ajuntaments –béns “comunals” i “de propis”– i de l’església –béns de les ordes regulars i dels clergat secular– es nacionalitzaren i es tragueren després a pública subhasta per a cobrir el dèficit financer de l’estat i crear una “família de propietaris que defenguera l’ordre liberal”. Les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i d’Espartero (1841) buscaven eixe objectiu. Després, a 1855, Madoz realitzaria la desamortització més important.

La creació de la borsa i d’una legislació societària que afavoria la creació de societats per accions amb responsabilitat limitada va possibilitar l’auge dels negocis i amb ells els fraus i les fallides empresarials.

El treballador, ma d’obra assalariada, serà contractat per temps amb condicions establides unilateralment pels capitalistes, que guiats pels principis del màxim benefici i de la competitivitat, van sotmetre a condicions d’explotació. El nou sistema va permetre així l’acumulació de capital i el sorgiment de grans fortunes, alhora que la proletarització dels treballadors. A la par va aprovar lleis que il·legalitzaven les accions de defensa front abusos laborals, obligant a que l’acció sindical fora clandestina durant moltes dècades.

11. La monarquia liberal i oligàrquica: la Constitució de 1837

La Constitució de 1837 va sorgir com una actualització política de l’anterior en el context històric del triomf del liberalisme conservador a França i gran part d’Europa. Els canvis es van concretar en reforçar els poders de la Corona i regular el sufragi de manera censatària, entenent que en els estats hi ha una força del canvi –la voluntat de la nació– i una altra de la contenció –“les permanències històriques”– que s’han d’equilibrar, característica del liberalisme doctrinal triomfant a França i Regne Unit en eixos anys.

Acceptava en el preàmbul la sobirania nacional, però el sufragi masculí universal deixava d’estar reconegut en la Constitució, establint una regulació posterior pel govern. La llei electoral es va fonamentar en el reconeixement del sufragi sols als barons amb determinada capacitat econòmica i influència social, modalitat denominada sufragi censatari. Excloïa a les dones i als barons de les classes populars i burgeses sense el nivell econòmic requerit. A més a més, s’exigia un nivell econòmic major per a ser diputat i encara major per a ser senador.
L’ampliació del límit a partir del qual poder exercir el dret a votar va ser una decisió política de primer ordre, que condicionava tot el sistema liberal, ja que a més cos electoral, major èxit dels progressistes, i a menys, major dels moderats. Una participació molt àmplia suposava l’aparició en les Corts dels demòcrates i republicans, que defenien el sufragi masculí universal i una divisió més rigorosa dels poders de l’estat.
Les Corts passaven a ser bicamerals amb la creació del Senat, una cambra més elitista els membres de la qual eren d’elecció reial a partir d’una terna elegida pels electors.
La Corona era l’executiu amb plenes capacitats legislatives, concretades en la iniciativa legal i en la possibilitat de vetar durant les iniciatives de les Corts durant tota la legislatura. Elegia als ministres, que validaven amb la seu firma els acords legals sancionats pel rei. Ara tenia potestat per a convocar les reunions de Corts i dissoldre les cambres.
Parlava per primera vegada de “Poder judicial”, el que implicava un major pes del principi de dret i acceptava la possibilitat de crear jurats populars.
El dret d’impremta era garantit pels jurats populars en casos de delicte. També establia el dret a la propietat dels bens legítimament posseïts, i l’ “Habeas Corpus”, que limitava el dret de l’estat a detindre a les persones. Proclamava l’aconfessionalitat de l’estat tot garantint la protecció del culte catòlic.
La Constitució de 1837 reconeixia també el dret a l’autonomia municipal a través de l’elecció populars dels alcaldes i de les Diputacions provincials. Els intents de regular la llei d’Ajuntaments es va convertir en un dels principals desacords polítics entre els partits Progressista i Moderat (i motiu dels aixecaments populars i dels pronunciaments del període de les Regències) entre un model descentralitzat (elecció popular) i un altre centralista (elecció pel Govern i els seus representants provincials).

La Constitució de 1837 tampoc va tindre gaire vigència, substituïda per la de 1845, que responia a les aspiracions polítiques dels liberals conservadors.

10. La monarquia liberal i oligàrquica: la Constitució de 1812

La Constitució de 1812 va sorgir del buit de poder creat per la intervenció de Napoleó en els afers interns de la monarquia de Carles IV, mitjançant l’acció constituent dels liberals espanyols, reunits a Cadis.

Va establir la unitat jurisdiccional de la monarquia, posant-hi fi a la divisió senyorial de l’Antic Règim. Significava que les lleis aprovades tenien el seu àmbit d’aplicació en tot el territori i a totes les persones, considerades civilment iguals. La igualtat civil, tanmateix, no s’establia entre homes i dones, que restaven subjectes a la tutela masculina.
Partia del reconeixement de la “sobirania nacional”, que estava representada en les Corts, i de la divisió de poders. Establia un sistema de sufragi masculí universal de caràcter indirecte mitjançant l’elecció successiva dels representants populars en instàncies cada vegada més elitistes, el que limitava el perfil del polític a un burgès o terratinent. A més a més s’exigien requisits de renda per a ser-ne escollit.
Les Corts eren unicamerals i tenien el poder legislatiu, encara que no amb exclusivitat. La desconfiança davant la Corona va conduir a que la convocatòria, dissolució i establiment del període de reunions estiguera predeterminat en la Constitució.
La Corona era l’executiu amb plenes capacitats legislatives, concretades en la iniciativa legal i en la possibilitat de vetar durant dos períodes de sessions les iniciatives de les Corts. Elegia als ministres, que validaven amb la seu firma els acords legals sancionats pel rei.
L’administració de justícia –encara no es parlava de poder judicial– requeia en Tribunals, els jutges dels quals eren independents i inamovibles, elegits per la Corona.
La Constitució reconeixia al llarg del text el dret d’impressió, considerat cabdal del sistema liberal. També establia el dret a la propietat dels bens legítimament posseïts, i l’ “Habeas Corpus”, que limitava el dret de l’estat a detindre a les persones. Establia la confessionalitat de l’estat (“la religió de la Nació espanyola és la Catòlica, Apostòlica, Romana, única vertadera”) i prohibia qualsevol altra.
Finalment, establia l’autonomia dels Ajuntaments, que havien de ser elegits pels veïns, i de les Diputacions provincials.

Aquesta constitució no va tindre gaire vigència, donat que Ferran VII la va abolir només arribar a la península des del seu exili de Fontainebleau amb el cop d’estat del General Elío i el suport de la noblesa i el clergat absolutistes. Després el breu període del Trienni Liberal (1820-23) es va tornar a aprovar el 1836, per a ser-ne reformada de seguida.

9. La monarquia liberal oligàrquica del segle XIX

El liberalisme espanyol instaurat en els anys trentes responia a un model oligàrquic, que el constitucionalisme posterior va reforçar:

El sufragi restringit apartava a les classes populars de les decisions polítiques i reservava els beneficis polítics, econòmics i socials que se’n derivaven a una minoria oligàrquica del país, terratinents, burgesos benestants i dignitats.
Els drets polítics eren limitats. Tot i que es reconeixia el dret d’impressió, sense censura prèvia, es restringia el seu exercici mitjançant lleis que el limitaven. La llibertat d’associació estava també restringida a determinades organitzacions polítiques, prohibint-se l’associacionisme obrer. La llibertat ideològica restava també minvada, en concedir privilegis a l’església catòlica –recolzada institucionalment i reconeguda com la religió oficial de la nació espanyola–: l’expressió pública de qualsevol altre culte estava prohibida.
La Corona, institució hereditària i vitalícia, era el poder hegemònic: aplegava funcions executives (elegia al president de Consell de ministres) i funcions legislatives plenes, amb capacitat total de vetar les lleis de les Corts.
Escassa significació de les Corts, comparsa de l’executiu: la seua capacitat legislativa podia ser vetada per l’executiu i mancava de competències en l’elecció del govern.

L’aposta pel republicanisme, règim que implicava l’elecció del president de la república, responia a la voluntat de superar aquest model oligàrquic i gens democràtic, que excloïa a la majoria del país.

8. Les Regències (1833-43)

La desaparició de Ferran VII va deixar pas a un conflicte per la successió. La llei Sàlica borbònica impedia la transmissió de la corona via femenina, motiu pel qual Carles Maria Isidre, germà del rei, es va considerar legítim hereu. Ferran VII, que havia aconseguit finalment descendència en la futura Isabel II, va abolir la llei per a garantir els drets de la seu filla Isabel, obrint una disputa dinàstica entre Maria Cristina, convertida en Reina Regent defensora dels drets d’Isabel –que tenia sols tres anys d’edat a la mort del rei– i l’infant Carles, Carles VI per als seus seguidors.

En aquesta etapa la revolució liberal triomfà definitivament en un context europeu de triomf del liberalisme a França, Grècia, Bèlgica i Regne Unit.

Tres factors hi van contribuir a l’èxit:

La necessitat de la Regent Mª Cristina de Borbó de trobar suports per a defensar els drets successoris d’Isabel II –menor d’edat– quan Carles Mª Isidre, germà del rei, va reclamar el tron i va iniciar una guerra civil (la Guerra Carlina) que es va allargar de 1833 a 1840.
La situació de fallida financera de la Corona, que va dur a la confluència d’interessos amb els liberals, als quals estaven adscrits els burgesos, únic grup que podia comprar el deute de la corona i actuar de prestatari.
Les mobilitzacions ciutadanes i el pronunciaments militars en contra de l’absolutisme i a favor del liberalisme, sobre els principis polítics i socials de la Il·lustració.

El pacte de la Corona amb els liberals més conservadors es va concretar en l’Estatut Reial (1834), una carta legal atorgada per la Corona. L’Estatut Reial creava dues cambres molt restrictives en la seua composició i funcions, de caràcter sols consultiu: l’Estament dels Pròcers i l’Estament dels Procuradors. El líder liberal moderat, Martínez de la Rosa, va ser superat políticament amb el pronunciament de la Granja (1836), que va obligar a la reina a jurar la Constitució de 1812, que, una vegada reformada per adaptar-la als nous temps, va donar lloc a la Constitució de 1837.

La divisió entre els moderats i progressistes, constituïts com dos partits clarament diferenciats que pugnaven per governar, va guanyar protagonisme conforme la guerra civil finalitzava. Mendizábal, com a ministre d’hisenda, va ser el catalitzador del progressisme, responsable del moviment desamortitzador de 1836, mitjançant el qual eixien a pública subhasta terres del clergat regular –nacionalitzades prèviament–, que ven ser comprades àvidament pels nous burgesos. Aquests, amb les classes populars ciutadanes que sumaven les seues forces a la causa liberal, van ser els responsables de la defensa del règim contra els carlins a través de la “milícia nacional”, el cos armat de ciutadans creat per actuar de força de xoc contra l’absolutisme carlí.

Els moderats, liderats per Istúriz, s’aplegaven al voltant de la Regent Mª Cristina de Borbó, oposada a desamortitzar béns eclesiàstics i interessada a conservar el màxim de les prerrogatives reials, que el liberalisme erosionava. Tanmateix, la necessitat de defensa del règim va obligar a recolzar l’aprovació de la Constitució de 1837 proposada pel progressisme. Una vegada va acabar la guerra, els moderats van reforçar la seua posició i, després d’una etapa de progressisme, van aconseguir monopolitzar el poder amb Isabel com a reina. L’epidèmia de còlera de 1835 lligada amb una crisi de subsistències va agitar el descontent de les classes populars de les ciutats –partidàries de canvis polítics i socials que transcendien els principis liberals més conservadors de la burgesia sota formes republicanes- donant lloc a accions d’anticlericalisme contra esglésies i eclesiàstics, partidaris del carlisme i dels privilegis tradicionals.

La guerra carlina va tindre, doncs, una gran repercussió en els esdeveniments i les decisions polítiques del període. Es va localitzar especialment en tres àrees del país: el País Basc, la Catalunya interior i el Maestrat ibèric de Castelló i Terol.

Al País Basc va estar lligada a la defensa de la “Llei vella” –els furs–, front a l’uniformisme jurídic que el liberalisme imposava i la supressió de privilegis fiscals de les terres basques. Zumalacàrregui va ser el gran líder militar del carlisme basc. Les accions militars d’Espartero (setge a Bilbao) i el pacte amb Maroto (“Abraçada de Bergara”, 1839), líder carlí que es va avindre a la pau, van posar fi a la guerra en el nord peninsular, malgrat que una part del carlisme no la va acceptar.
A la resta del territori, el carlisme va estar lligat a la defensa de les estructures rurals tradicionals, transformades per la legislació liberal, que precaritzaven les condicions laborals del camperolat i transformava la propietat de la terra de forma lesiva per a molts. En el Maestrat ibèric el líder carlí va ser Cabrera, que va assetjar el litoral valencià en defensa de les pretensions de Carles VI. Els generals O’Donnell (Llucena, 1839) i especialment Espartero (Morella, 1840) van derrotar el carlisme a l’est peninsular, creant les condicions perquè pogueren nàixer i consolidar-se les institucions liberals. A 1840 el carlisme estava derrotat i Espartero, com a Duc de la Victòria, es va convertir en el gran líder del progressisme.

La llei d’Ajuntaments va ser l’altre gran assumpte que va dirigir la vida política del moment. Els progressistes i les forces a la seua esquerra –demòcrates i republicans– eren partidaris d’una àmplia descentralització del poder local, el que pretenien mitjançant una llei d’ajuntaments que establira l’elecció dels alcaldes pels veïns, principi inacceptable per als moderats, partidaris del major centralisme. La victòria sobre el carlisme va ser l’oportunitat dels conservadors de presentar una llei centralitzadora i de parar la desamortització, el que a provocar una crisi política. Els progressistes van obtenir una majoria en les noves eleccions que es van convocar i van aprovar una llei descentralitzadora, que la regent Mª Cristina de Borbó es va negar a sancionar, provocant un aixecament generalitzat de les ciutats a l’estiu de 1840 i la demanda de que Espartero –heroi de la derrota del carlisme- formara govern. Mª Cristina de Borbó va renunciar a la Regència i es va exiliar a França, passant aquesta a Espartero.

Durant la regència d’Espartero la tensió entre les forces liberals es va palesar tant en els pronunciaments moderats que es van produir (O’Donnell, Dulce i Leon, que va ser executat) com en la pugna política entre Espartero i el seu propi partit. Es va ampliar la desamortització als béns dels clergat secular (1841), acotentant el progressisme, tot i que l’intent d’aprovació d’un aranzel lliurecanvista amb el Regne Unit li va provocar una gran oposició i l’erosió de la seua popularitat: Barcelona—on tant la burgesia industrial com les classes obreres es van aixecar contra l’aranzel que consideraven ruïnós- va ser bombardejada des de Montjuïc (1842). A 1843, un aixecament ciutadà progressista en contra d’Espartero – a qui l’acusaven d’autoritari– secundat pels moderats, va provocar la seua destitució i l’exili.

El cop d’Estat i les maniobres del general Narváez (1843), que va proclamar la majoria d’edat de la reina Isabel, amb 13 anys, va posar fi al període progressista. Convertit en el nou president de l’executiu, s’iniciava un nou període polític, caracteritzat pel monopoli del poder per part dels moderats.