Autor: Antoni

Les esquerres van plantejar-se un pacte polític per a tornar al govern. Azaña i Prieto havien defensat el pacte republicà-socialista. Azaña, liderant Izquierda Republicana, i Prieto, una vegada Largo va dimitir de la presidència del partit, van poder imposar la idea de candidatures úniques.

Els comunistes, grups molt minoritari –que en les eleccions de 1933 comptaven amb sols un diputat– van fer campanya per la col·laboració de les esquerres i van aportar l’eslògan de “Front Popular”, renunciant a aplicar un programa marxista per a facilitar el triomf de l’esquerra republicana.

El Pacte del Front Popular es va signar el 15 de gener i constava de diversos punts programàtics per a realitzar un govern republicà. A Catalunya, aquest Front va rebre el nom de “Front d’Esquerres”.

Durant 1934 la dreta antirepublicana, representada en els carlins de Comunión Tradiconalista, liderada per Fal Conde, en els alfonsins de Renovación Española, dirigits pel ministre primorriverista Calvo Sotelo, i en Falange Española de la JONS, partit d’inspiració feixista que estava dirigida per Jose Antonio Primo de Rivera, van experimentar un procés de reestructuració organitzativa i de líders i van incrementar la seua pràctica conspirativa. Falange espanyola es va unir amb las JONS, una altra agrupació feixista.

L’extrema dreta es dividia entre  els partidaris de la monarquia religiosa, el partidaris de la monarquia autoritària i el partidaris d’un règim feixista. Tots tres apostaven per accedir al poder de manera insurreccional, a través de les milícies requetès, l’exèrcit o la mobilització ciutadana.

Davant la convocatòria electoral no van poder reeditar la coalició de 1933, malgrat que Renovación Española, que abanderava un “Bloc Nacional”, va demanar la unió de forces.

Les crisis en els ministeris radical-cedistes van obligar Alcalá-Zamora a convocar eleccions, no disposat a nomenar Gil-Robles president de l’executiu. El nomenament de Portela Valladares, molt pròxim políticament, va trobar l’oposició absoluta de la CEDA, accentuada quan va convocar eleccions per a febrer de 1936.

El PSOE, després de l’error polític reconegut per Prieto, va tornar a la lluita política i, des de l’exili, va defensar una àmplia coalició d’esquerres amb els republicans, com la realitzada a 1931. Es va seguir trobant l’oposició de Largo, però aquest va deixar la presidència del PSOE al desembre de 1935, quan va ser declarat no culpable de les acusacions pels esdeveniments d’octubre.

Azaña, declarat innocent de les acusacions d’haver col·laborat en els esdeveniments d’octubre, va reprendre la seua acció política apel·lant ala recomposició de la coalició republicana com a única manera de salvar a la República dels vents de la reacció i de l’antiliberalisme.

El republicanisme d’esquerra es va refundar en una Izquierda Republicana, on van coincidir el partit d’Acció Republicana, els radical-socialistes de Domingo i Albornoz,els republicans gallecs i republicans catalans.

Grans mítins a València, Baracaldo i Comillas van reunir a centenars de milers de republicans que van veure en ell el símbol del règim. És quan es va parlar d’”Azañisme”.

Gil-Robles, que va accedir al govern al maig de 1935, va reclamar la seua designació com a president del Consell de Ministres, sense aconseguir-ho, i va destinar –com a ministre de la guerra- a significats militars crítics amb la República a les capitanies generals més importants.

Va centrar el seu discurs en la reforma de la Constitució per adaptar el parlament a un funcionament restrictiu, i va radicalitzar el seu discurs en consonància amb la crítica al parlamentarisme que s’estava estenent per part d’Europa, amb Hitler, que concentrava tots els poders en assumir el del president de l’Estat, a 1934, i Mussolini, “duce” del partit feixista i president del govern d’Itàlia des de 1922.

L’any 1935 va veure a més a més la realització de mítins multitudinaris de les principals forces polítiques, mobilitzant l’opinió pública. València va tenir un protagonisme senyer amb la celebració a Mestalla de tres sonats mítins entre maig i juliol. Azaña, Gil-Robles i Lúcia i Lerroux van omplir.

Els radicals, en descomposició superats políticament per la dreta, va ser incapaç de mantenirse en el poder a partir de finals de setembre. El Pacte de Salamanca amb Gil-Robles suposava acceptar part del programa de la CEDA.

Durant quasi tot 1935 l’estat d’alarma va restringir els drets constitucionals dels espanyols. La premsa obrera va estar suspesa i es va debatre en les Corts una nova llei d’impremta que restringia el dret a informar.

Els ajuntaments electes d’abril de 1931 van passar a estar regits per gestores, una vegada es van suspendre els alcaldes.

EL govern radical-cedista va aprovar una nova llei agrària, la Llei Velayos, que suspenia els assentaments de camperols i es centrava en qüestions tècniques.

Es van realitzar els judicis per les responsabilitats d’octubre de 1934 i molts dels acusats i empresonats, entre ells, Azaña i Rico –l’alcalde de Madrid– i Largo, van ser alliberats, sense proves incriminatòries, al febrer i desembre, respectivament.

La restitució de béns als jesuïtes va ser una altra acció política a la qual va haver de transigir Lerroux.

El PSOE i la CNT havien anunciat mesures de protesta revolucionària, el que volia dir declaració d’una vaga general estesa a tot el país, si la CEDA accedia al govern. Quan ho va fer, van concretar l’amenaça i a distints llocs del país es va proclamar una vaga general revolucionària, fàcilment reprimida. A Astúries, on es va produir una unió d’acció entre socialistes, comunistes i anarquistes, es va convertir en un autèntic moviment revolucionari –triomfant durant dues setmanes–, amb crema d’esglésies i assassinat de religiosos, atac a les autoritats, ocupació de mines i indústries i creació de comunes obreres.

La intervenció de les tropes d’Àfrica –especialitzat en una guerra total–, dirigides pel general Franco, va reprimir la revolta, provocant una repressió indiscriminada que es va saldar amb execucions sumàries i la detenció de milers de sindicalistes acusats (2.000 morts i 30.000 detinguts).