Entre 1843 –quan el general moderat Narváez va proclamar la majoria d’edat d’Isabel II- i 1875 –quan el general unionista Martínez-Campos va restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII- va transcórrer un període de la Història d’Espanya definit pel desenvolupament d’un règim liberal basat en el recurs a procediments extra constitucionals per a accedir al govern. Moderats i progressistes, les forces polítiques que ja havien tingut protagonisme polític entre 1834 i 1843, i demòcrates i republicans, exclosos del sistema fins 1868, van fer ús del pronunciament i dels aixecaments ciutadans per a accedir al poder o recuperar-lo.
En un primer període, entre 1843 i 1868, el liberalisme dominant va ser el model moderat i unionista de la Constitució de 1845. La Revolució de 1868, acció conjunta de progressistes i demòcrates –a la qual es van unir els unionistes en última instància–, va deixar pas al model democràtic de la Constitució de 1869, que, amb gran tensions internes, es va estendre entre 1868 i 1874, quan el general radical Pavia va dissoldre el parlament.
A partir de 1875, un procés de convergència política entre unionistes i progressistes va crear un nou règim liberal de caràcter oligàrquic, la «Restauració», sobre la base de la Constitució de 1876, tot integrant en ell a alguns demòcrates i republicans, possible a partir del reconeixement d’una àmplia declaració de drets constitucionals i l’aprovació del sufragi masculí universal el 1890. L’experiència revolucionaria del Sexenni Democràtic havia fet veure als conservadors la conveniència d’integrar l’opinió progressista en un ordre liberal purament constitucional, que fera innecessari les aventures revolucionàries i els pronunciaments.