Al 1843 Narváez va aprofitar l’aixecament del progressistes en contra del seu líder i Regent, Espartero, i a favor del progressisme liderat per Joaquín M. López, per a proclamar la majoria d’edat de la reina Isabel II (amb tretze anys d’edat) i tornar el poder als moderats. Narváez va convocar eleccions, en les quals no van voler participar els progressistes, i va promoure una constitució que va atendre els postulats exclusius dels moderats.
Les bases polítiques del règim isabelí es van arreplegar en la Constitució de 1845. Consolidava un clar règim oligàrquic i institucionalitzava un marcat desequilibri de poders, reforçant el model creat amb la Constitució de 1837.
- La sobirania requeia en les Corts amb el Rei, considerant que les forces històriques compartien legitimitat amb la voluntat nacional, representada en les Corts.
- La llei electoral restringia el sufragi a una minoria de la població: s’havia de ser baró, major de 23 anys, propietari o gaudir d’una professió liberal. Les exigències econòmiques, a més a més, augmentaven si la renda procedia de béns industrials i no rústics. La demarcació electoral era el partit judicial, ja no la província, el que permetia un major control sobre els resultats electorals. A 1865, moment de major obertura electoral, va tindre dret a vot sols el 2,6% de la població.
- El Congrés dels Diputats era la seu de la representació nacional, però en igualtat de capacitats legislatives amb el Senat –d’elecció reial– i amb el Govern. L’existència d’un Senat vitalici permetia que qualsevol situació anormal fora bloquejada per la Corona. La legislatura era de cinc anys.
- La Corona, de caràcter vitalici i hereditari, era la institució hegemònica, que aplegava el poder executiu i legislatiu plens. Elegia els membres del Govern, que no tenien cap dependència política de les Corts, donant lloc a que la majoria parlamentària haguera de ser sempre afí al govern per tal d’evitar el bloqueig del sistema. La possibilitat de dissoldre el Congrés del Diputats i convocar noves eleccions era sempre a l’abast de la Corona.
- Els Tribunals de Justícia eren considerats “administració”, perdent la denominació de “Poder”, tot mostrant l’escàs valor que el règim concedia al principi de legalitat de la divisió clàssica de poders. Els jurats popular per a jutjar delictes d’impremta desapareixen de la Constitució.
- L’organització territorial de l’Estat –unitari– era centralista. El Governador Civil –delegat del govern en cada província–, era la figura política clau, que presidia les Diputacions provincials i els Ajuntaments, organitzava els processos electorals, alçava al govern els resultats i resolia les reclamacions judicials. Amb l’ajuda dels alcaldes, que organitzaven el procés electoral i presidien les meses, es va institucionalitzar el frau electoral, tot adulterant fins i tot la voluntat política de la minoria del país que tenia dret a votar.
- La llibertat d’impressió arreplegada en la constitució es limitava mitjançant les lleis que la desplegaven, obstaculitzant la publicació d’idees, la crítica política, l’extensió de la cultura política i la creació d’estats d’opinió. Així es regulava a través de la matrícula d’impressor, la posició econòmica per a ser editor, el dipòsit per fer front a possibles multes o el lliurament d’exemplars al Govern Civil, en ocasions per exercir la censura prèvia. El juí per jurat, que garantia una major objectivitat judicial, va ser suprimit per Narváez en la Llei de 1845, qui va crear uns tribunals especials d’impremta.
- La llibertat ideològica tampoc estava reconeguda. Es va establir la confessionalitat catòlica de l’Estat, reforçada amb l’acord amb la Santa Seu (Concordat de 1851) que reconeixia a l’església una posició privilegiada en l’estat i en la societat espanyoles. Es prohibia qualsevol culte no catòlic i es reconeixia que l’ensenyament havia de ser “en tot conforme a la doctrina de la mateixa religió catòlica”, permetent als religiosos “vetlar per la puresa de la doctrina de la fe i dels costums”. El dret dels monarques espanyols a elegir bisbes i a revisar les normes papals d’aplicació interna convertia a l’església en un poder polític efectiu.
El sistema de partits era extraordinàriament feble, basat en personalitats amb prestigi capaces d’obtenir la confiança reial per a governar, i no en organitzacions amb programes i debats ideològics interns. Els militars van ser els principals valedors de les distintes opcions polítiques –Narváez, O’Donnell, Espartero, Prim i Serrano–; la força armada atorgava poder polític als seus comandants.
Els governs liberals depenien del capritx de la Corona i de la camarilla que la controlava, el que explica la seua curta durada i que se succeïren 16 presidents que no duraren ni sis mesos i 6 més que no arribaren a l’any gestió. Sols quatre governs van durar entre 20 i 24 mesos (tres de Narváez i u de Bravo Murillo) i sols u va traspassar els dos anys, el “Govern llarg” d’O’Donnell de 1858 (56 mesos). Narváez, amb nou, va ser el personatge polític que més governs va presidir. El desgoverni de la Corona d’Isabel II li va suposar la seua abolició el 1868, concertades quasi totes les forces polítiques en el Pacte d’Ostende (1866) per a posar-li fi.