Mes: septiembre 2019

La Península Ibèrica es va convertir en camp de batalla contra els francesos durant cinc anys, donant lloc a episodis bèl·lics i accions de resistència molt significatives, de les quals Goya, entre d’altres, en va deixar constància en les seues pintures i gravats.

Inicialment les accions militars van recaure en les tropes espanyoles, que van aconseguir una victòria en la batalla de Bailén, on el general Castaños derrotava per primera vegada a un exèrcit napoleònic. Tanmateix els següents enfrontaments en camp obert es van saldar amb derrotes (batalla de Talavera). La Junta Central, unint els interessos espanyols amb els britànics, va realitzar accions conjuntes que van proporcionar les victòries finals i l’expulsió de la península dels francesos (juny de 1813). Des de Portugal, les tropes hispano-britàniques, comandades per Wellesley, el duc de Wellington, va aconseguir victòries importants en Arapiles, Talavera i Vitòria. 

Amb la lluita en camp de batalla, l’oposició als francesos es va manifestar de dues formes més: la resistència a l’ocupació en moltes ciutats peninsulars, que van ser sotmeses després de llargues setmanes de setge, com ara Zaragoza o Girona, i les guerrilles. La guerra de guerrilles va consistir en l’assetjament a les tropes franceses per part de grups de reduït de resistents que, coneixent el terreny, atacaven per sorpresa i desgastaven els esforços francesos. Espoz y Mina i El Empecinado (Juan Martín) van liderar dues de les principals guerrilles. El “cura Merino”, per altra banda, va liderar una guerrilla que defensava postures integristes .

Dècades després, quan el liberalisme havia triomfat definitivament, els episodis bèl·lics van formar part d’un relat històric com a “Guerra de la Independència”, simplificant la complexitat del període de la Constitució de Baiona i les Corts de Cadis.

Una part molt important del país va rebutjar la intervenció de Bonaparte, assumint el nom de “patriotes”, tot i que internament tenien aspiracions molt diferents. Al front de cadascuna de les 23 províncies existents es van constituir una Junta Suprema, compostes per personalitats destacades del món local, que van assumir la legítima representació del país en absència del rei. Aquestes van cedir el seu poder a la Junta Central Governativa del Regne (setembre de 1808), creada a Aranjuez i presidida per Floridablanca –destacat ministre il·lustrat del passat-, i que es va desplaçar cap al sud quan Josep I s’hi va instal·lar a la capital. Amb la intenció d’institucionalitzar el règim, es va crear el Consell de Regència (gener de 1810), que després es denominaria Regència del Regne, presidit per l’absolutista bisbe d’Ourense. La primera decisió d’aquestes juntes va ser expulsar el francès, declarada la guerra a Napoleó l’1 de juny de 1808 .

Els representants més progressistes de la Junta Central van aconseguir, abans de la seua dissolució, que es convocaren –setembre de 1810– unes Corts unitàries per a “conèixer la voluntat de la nació”. Reunides a la ciutat de Cadis, els diputats van ser designats de molts diverses maneres, sense elecció directa en comicis. Hi va haver representades tres opcions polítiques diferents, sense existir clars partits individualitzats. Per una banda hi havia els partidaris de mantindré les estructures polítiques i socials de l’Antic Règim, els absolutistes, representats per nobles i eclesiàstics; els partidaris de reformes il·lustrades –jovellanistes–, aglutinats al voltant de Jovellanos, polític il·lustrat represaliat per Godoy: eren minoria i aspiraven a una versió autòctona de les reformes bonapartistes; finalment, els liberals, que constituïen el grup més homogeni i políticament més decidit i combatiu: van liderar els debats i les votacions que, al capdavall, van aprovar els decrets i la Constitució de 1812 que van posar fi a l’Antic Règim. Entre ells hi van destacar Agustín Argüelles, el rector Muñoz Torrero, Quintana o el comte de Toreno .

Les diferències polítiques i estratègiques de cada grup van ser molt marcades. Aprovada la Constitució de 1812, la negativa del president de la Regència (bisbe d’Ourense) a jurar-la va provocar el repudi per les Corts i l’expulsió del país, passant la presidència a Saavedra, ministre il·lustrat de Carles IV. Blanco “White”, periodista que es va exiliar a Londres al 1810, decebut per la marxa de la revolució espanyola, va ser un cronista clarivident dels avatars polítics de moment.

Les abdicacions de Baiona (maig, 1808) van obrir un període de buit de poder interior i de guerra, alhora de defensa i internacional –entre França i el Regne Unit– convertida la península en camp de batalla.

La renúncia dels borbons va deixar a Napoleó mans lliures per a cedir al seu germà Josep el tron d’Espanya, com havia fet a la resta d’Europa. Es va instaurar una monarquia reformista i autoritària en la persona de Josep I Bonaparte, que va comptar amb el suport d’un important grup d’il·lustrats, els “afrancesats” –entre ells hi era el ministre Urquijo–, però no va ser acceptada per la major part del país, que es va alçar contra el considerat domini estranger. Josep I, legítim rei, va atorgar una carta legal, l’Estatut de Baiona (agost, 1808), que establia els principis polítics del règim. L’aparell de la monarquia es va modernitzar, trencant amb privilegis del passat i institucions com la inquisició es van abolir. La noblesa terratinent va acceptar el domini bonapartista, garantia d’ordre social front a l’anarquia.

La Revolució Francesa i l’ordre polític creat a Europa per Napoleó va tindre una influència transcendental en els esdeveniments interiors de la monarquia de Carles IV. Les guerres contra França -Guerra del Rosselló o de la Convenció (1793-95)-, primer, i contra el Regne Unit (1797-1801 i 1804-1809), després, una vegada renovada l’aliança tradicional amb França (Tractat de Sant Ildefons, 1796), van generar una situació de crisi social i política que va ser el germen dels esdeveniments posteriors. La derrota de Trafalgar (1805), on les armades espanyola i francesa van ser afonades pel Regne Unit, mostrà a tothom el desastre de la situació política de la monarquia .

L’augment de les despeses per a sostenir la guerra i l’acumulació dels problemes socioeconòmics generats per la interrupció de les relacions comercials i les lleves de tropa van provocar l’oposició de tots els grups socials cap a Godoy, polític militar de Carles IV responsable del govern de la monarquia. Tant l’alta noblesa de llinatge, que criticava l’ascens polític d’un nouvingut, com el clergat, per veure nacionalitzades terres de centres religiosos de les ciutats per fer front a les necessitats de la hisenda, com la burgesia, perjudicada per la interrupció del comerç, o el camperolat i les classes urbanes, al límit de la subsistència i obligat a proporcionar mossos a l’exèrcit, van donar l’esquena al ministre, criticat, a més a més, per les seues ambicions personals .

Les derrotes marítimes de 1797 i 1798 van provocar el descrèdit de Godoy i l’accés al govern durant un breu període de ministres il·lustrats –Saavedra, Urquijo i Jovellanos-, que van atendre als problemes de la hisenda, van intervindre en assumptes religiosos i van interessar-se en la modernització de costums, el que va suposar l’oposició del partit tradicionalista de la Cort. El 1800 Godoy tornava a governar i a accedir als desitjos francesos d’atacar Portugal .

El Motí d’Aranjuez de març de 1808 –cop d’estat de Ferran VII i la noblesa més tradicionalista contra Carles IV i Godoy­– va ser la resposta dels privilegiats a la situació política de la monarquia, quan les tropes franceses creuaven el país, en virtut del Tractat de Fontainebleau (octubre de 1807), per a dirigir-se a Portugal, aliat britànic. La divisió de la família reial i l’aparent desintegració de la monarquia va dur a Napoleó Bonaparte a intervindre en els afers interns del país, el que va provocar l’aixecament popular contra el francès i va obrir la porta a la revolució política de Cadis .