Una part molt important del país va rebutjar la intervenció de Bonaparte, assumint el nom de “patriotes”, tot i que internament tenien aspiracions molt diferents. Al front de cadascuna de les 23 províncies existents es van constituir una Junta Suprema, compostes per personalitats destacades del món local, que van assumir la legítima representació del país en absència del rei. Aquestes van cedir el seu poder a la Junta Central Governativa del Regne (setembre de 1808), creada a Aranjuez i presidida per Floridablanca –destacat ministre il·lustrat del passat-, i que es va desplaçar cap al sud quan Josep I s’hi va instal·lar a la capital. Amb la intenció d’institucionalitzar el règim, es va crear el Consell de Regència (gener de 1810), que després es denominaria Regència del Regne, presidit per l’absolutista bisbe d’Ourense. La primera decisió d’aquestes juntes va ser expulsar el francès, declarada la guerra a Napoleó l’1 de juny de 1808 .
Els representants més progressistes de la Junta Central van aconseguir, abans de la seua dissolució, que es convocaren –setembre de 1810– unes Corts unitàries per a “conèixer la voluntat de la nació”. Reunides a la ciutat de Cadis, els diputats van ser designats de molts diverses maneres, sense elecció directa en comicis. Hi va haver representades tres opcions polítiques diferents, sense existir clars partits individualitzats. Per una banda hi havia els partidaris de mantindré les estructures polítiques i socials de l’Antic Règim, els absolutistes, representats per nobles i eclesiàstics; els partidaris de reformes il·lustrades –jovellanistes–, aglutinats al voltant de Jovellanos, polític il·lustrat represaliat per Godoy: eren minoria i aspiraven a una versió autòctona de les reformes bonapartistes; finalment, els liberals, que constituïen el grup més homogeni i políticament més decidit i combatiu: van liderar els debats i les votacions que, al capdavall, van aprovar els decrets i la Constitució de 1812 que van posar fi a l’Antic Règim. Entre ells hi van destacar Agustín Argüelles, el rector Muñoz Torrero, Quintana o el comte de Toreno .
Les diferències polítiques i estratègiques de cada grup van ser molt marcades. Aprovada la Constitució de 1812, la negativa del president de la Regència (bisbe d’Ourense) a jurar-la va provocar el repudi per les Corts i l’expulsió del país, passant la presidència a Saavedra, ministre il·lustrat de Carles IV. Blanco “White”, periodista que es va exiliar a Londres al 1810, decebut per la marxa de la revolució espanyola, va ser un cronista clarivident dels avatars polítics de moment.