El catalanisme va tenir durant la II República un protagonisme polític mols important des de la mateixa proclamació de la República. El sentiment nacionalista català estava canalitzat per Esquerra Republicana, com a partit majoritari, i pel carismàtic Francesc Macià i, a la seua mort a desembre de 1933, per Lluís Companys. Reivindicava una àmplia autonomia i, anant més enllà, una concepció federal de l’Estat. Defensava el reconeixement de la legislació civil històrica i de l’ús oficial de llengua catalana.
El nacionalisme catalanista va xocar amb la concepció integral de l’Estat del republicanisme de la resta de l’Estat i amb el nacionalisme espanyolista identificat amb l’Estat, un sentiment nacionalista exclusivista, de gran part de la dreta espanyola.
L’Estatut que es va elaborar en la primavera de 1931 per l’assemblea de parlamentaris i votat en referèndum a Catalunya va ser debatut en les Corts de la República i va ser sensiblement retallat. El suport d’Azaña i del republicanisme d’esquerra a l’Estatut, especialment després de l’intent colpista de Sanjurjo, va dur a la seua aprovació el setembre de 1932.