La relació de l’estament militar amb la dictadura va ser conflictiva. Els africanistes van ser inicialment un grup hostil al dictador, que s’havia negat a desplegar accions de càstig que eixugaren l’honor de l’exèrcit contra els marroquins, fins al punt que el general Sanjurjo va organitzar una acció en la seua contra. Després serien el seu major suport quan es van produir els èxits militars de 1925 en el Rif. El replegament militar en la “Línia Estella” va donar permetre Abd El-Krim d’atacar les posicions franceses, decisió que va condicionar els esdeveniments posteriors: la planificació d’una campanya conjunta franco-espanyola en el Marroc per acabar amb la resistència marroquí. Amb ella, el règim va aconseguir el més alt nivell de popularitat. Els principals militars africanistes van aconseguir de Primo de Rivera significats ascensos per mèrits.
Per altra banda, les tensions amb el sector juntista, majoritàri a l’exèrcit, es van agreujar, primer pels ascensos als africanistes, després a propòsit dels ascensos als artillers peninsulars, contraris al codi d’honor militar. Destacats generals com Weyler o Aguilera van mostrar oposició pública al dictador i van participar en la “santjoanada” (juny, 1926), un pronunciament organitzat amb destacats líders polítics com M. Àlvarez, Romanones o Lerroux, que va ser castigat benèvolament.
Els republicans van mostrar ben prompte la seua oposició a la Dictadura. Les crítiques de Miguel de Unamuno, prestigiós filòsof i rector de la Universitat de Salamanca, li van costar la seua expulsió de la càtedra (febrer de 1924) i un moviment de protesta que es va estendre pel món universitari, on es va constituir la “Unió Liberal d’Estudiants”, desprestigiant el règim. El tancament de l’Ateneu de Madrid va contribuir a sumar opositors a la Dictadura.
A 1926 els líders de les formacions republicanes històriques (Lerroux, Azaña, M. Domingo i L. Companys) i destacats intel·lectuals (Marañón, Blasco Ibáñez, Unamuno) van crear una Aliança Republicana. Des de la presó, l’exili o la clandestinitat, la crítica a la Dictadura va créixer progressivament.
El 1929, Sánchez Guerra, destacat ministre en els darrers governs conservadors d’Alfons XIII, va encapçalar un nou complot contra la monarquia, en el qual van participar l’Aliança Republicana i significats militars de la “santjoanada”, demanant Corts Constituents. Va fracassar per mala organització, però la seua repressió va mostrar els escassos suports que tenia Primo de Rivera.
La CNT va desplegar també una forta oposició, perseguida implacablement pel general Martínez Anido, produint al seu si una divisió sobre l’estratègia a seguir, que va donar lloc a la formació de la “Federació Anarquista Ibèric” (FAI), facció radical del cenetisme.
El catalanisme va ser un altre element d’oposició a la Dictadura. Els partits republicans catalans van donar el seu suport a les iniciatives insurreccionals de l’Aliança Republicana, realitzant també alguna acció individual, com ara l’intent del partit Estat Català, liderat per F. Macià, de proclamar la República catalana mitjançant una insurrecció procedent de França (Prats de Molló, novembre de 1926).
A 1929, la dictadura estava àmpliament qüestionada i Alfons XIII, temorós de que afectara a la monarquia, va suggerir a Primo de Rivera la seua renúncia, que va aconseguir amb dificultats el gener de 1930. El Dictador es va exiliar a França i el rei va escollir com a relleu al general Dámaso Berenguer.