La Constitució de 1845 va crear un model liberal molt conservador, qüestionat pels mateixos polítics del règim, que van intentar reformar-lo en tres ocasions, dues en sentit encara més restrictiu, i un altre cercant obrir-lo als progressistes.
- Bravo Murillo (1851) va voler governar a banda de les institucions liberals, amb el lema “el foment de la riquesa i la bona administració”, i va proposar a 1852 una reforma constitucional que va fracassar: el Congrés deixaria de tenir autonomia de funcionament, les sessions de Corts serien secretes, la llibertat d’impremta desapareixia i el vot es reduïa als 150 majors contribuents de cada districte.
- Narváez (1857) va aprovar un nou projecte de reforma que no va aplicar-se mai, malgrat que no es va derogar fins a 1864, que establia un Senat compost per tres categories de representants i suprimia la independència de funcionament d’ambdues cambres.
- O’Donnell a 1856, després d’acabar amb el Bienni progressista, va crear una «Acta addicional» amb la qual pretenia acostar la Constitució moderada als progressistes: establia un període mínim de reunió de les Corts, els jurats per als delictes d’impremta i imposava uns límits als nomenaments dels senadors i dels alcaldes, propostes aturades per la Corona.
La reina Isabel II, que posseïa el poder executiu i elegia el president del govern, va confiarel poder exclusivament a moderats i unionistes, excloent-hi els progressistes, la força política que havia liderat la defensa dels seus drets al tron front al carlisme. Quan la Corona dissolia les Corts i convocava noves eleccions, l’ús partidista de la llei electoral censatària –promulgada pel govern abans de les eleccions– aconseguia reunir un parlament de majoria governamental, bloquejant la possibilitat de que els progressistes pogueren aconseguir majoria en les Corts i “dret” a formar govern. Per altra banda, el Senat, que era una cambra vitalícia d’elecció reial –amb plenes i idèntiques capacitats legislatives que el Congrés dels Diputats– era garantia del domini permanent de l’oligarquia més conservadora del país, que sempre podria bloquejar el sistema polític amb la seua capacitat absoluta de vet. A la imperfecta divisió dels poders de l’estat –primacia inqüestionable de la Corona– s’afegia la limitació de l’exercici dels drets polítics amb una llei d’impremta molt restrictiva amb els moderats, més tolerant amb els unionistes.
El centralisme que regia les relacions entre el poder central i els ajuntaments facilitava la victòria electoral del partit en el govern. La llei d’ajuntaments moderada, que tant va costar de promulgar i que tantes repercussions va tindre entre 1839 i 1843, establia un ferm control dels ajuntaments per part dels executius, gràcies als nomenaments governamentals dels alcaldes, responsables entre altres funcions d’organitzar les eleccions.
Entre 1844 i 1854 –Dècada moderada–, el poder va estar monopolitzat pels moderats de Narváez, d’escassa fidelitat liberal, el que va provocar a 1854 el pronunciament militar d’O’Donnell. El règim liberal va començar la seua institucionalització, bastint l’aparell institucional i administratiu del nou Estat. La seua orientació conservadora es va deixar sentir en la firma del Concordat de 1851 amb Roma, que garantia la influència de l’església en la vida pública, i en l’ordre públic, els impostos, el codi penal o la creació del servei militar obligatori.
El pronunciament d’O’Donnell de 1854 contra els “governs corruptes” d’Isabel II, va posar fi al període moderat i, tot i donar lloc a una no desitjada Revolució de 1854 –que van liderar els progressistes–, la iniciativa responia a una opció política nova, la Unió Liberal, dirigida per O’Donnell i Cánovas del Castillo, –civil i catedràtic d’Història que tindria gran protagonisme històric en el darrer quart del segle– intermèdia entre la moderada i la progressista.
El període d’hegemonia de la Unió Liberal, el “govern llarg” es va produir entre 1858 i 1863, una etapa de gran estabilitat política en una conjuntura econòmica expansionista. Les eleccions que varen donar inici al període van mostrar obertament, per primera vegada, una pràctica que caracteritzaria el liberalisme oligàrquic posterior: la intervenció de l’administració en les eleccions per tal d’influir en els resultats, tot assegurant la presència de partits d’oposició: els progressistes van “obtenir” 20 diputats, els moderats 30 i hi va haver demòcrates com Rivero o Figueras.
El principi que va inspirar el període va ser el pragmatisme polític, que cercava el consens entre les elits polítiques. Hi hagué un respecte per les formes parlamentàries, es va permetre certa autonomia en l’administració local i provincial, es va liberalitzar la llei d’impremta, revisar el cens electoral i es va tenir una actitud més tolerant cap a l’associacionisme obrer. Els lemes polítics dominants van ser els del «benestar dels governats», «el bé general del país» i «els interessos materials». La imatge de l’home de negocis amb vinculacions amb el poder s’encunya en aquest moment. Intervencions militars a l’exterior van acompanyar aquest període de bonança econòmica, reforçant l’orgull patriòtic i cercant una imatge de prestigi internacional, repetint el model que s’estava imposant a Europa. Es van dur a terme cinc campanyes, sent la guerra al Marroc (1859-60) la més significativa i quedant les del Carib, Mèxic, Perú i Conxinxina com a simples operacions aparents. En elles el principals polítics del moment van aconseguir reforçar el seu prestigi amb títols honorífics: O’Donnell –«Duc de Tetuan»-, Prim -«Marqués de los Castillejos»- i Serrano -«Duc de la Torre»-. A partir de 1863, el règim va entrar en crisi.