Al juny de 1931 es van celebrar eleccions a Corts Constituents, amb un sistema majoritari de circumscripció provincial, que van donar el triomf electoral a la conjunció republicana-socialista formada pels integrants del Govern provisional (74% dels escons). Les forces d’esquerra més votades van ser el PSOE (115), el Partit Radical-Socialista (61), Esquerra Republicana de Catalunya (29), Acció Republicana (26) i el Partido Republicano Democrático Federal (16). El Partit Republicà Radical (90) va ser la força de dretes més votada, seguit de Derecha Liberal Republicana (25) i el Partido Agrario Español (15). Les Corts, presidides per Julián Besteiro, líder del PSOE i catedràtic de filosofia, van validar el govern provisional –convertit ara en govern ordinari- i van debatre l’articulat de la futura Constitució de 1931, que es va aprovar al desembre. Van ser deliberacions molt actives, amb intervenció d’un gran nombre de partits. La Constitució que va sorgir va ser fruit d’un gran consens republicà.
Els debats i l’aprovació dels articles que regulaven les relacions entre Estat i Església van ser molt acalorats i van provocar la primera gran crisi en el consens republicà: les dimissions d’Alcalá-Zamora i de Miguel Maura com a protesta pel que consideraven una erosió excessiva de l’hegemonia del catolicisme en la societat. Com a conseqüència, Azaña va arribar a la presidència del Consell de Ministres (octubre, 1931).
L’aprovació del sufragi femení pel 57% de la cambra va ser una fita històrica defensada amb èxit per Clara Campoamor, advocada del Partit Radical, que va haver de lluitar no sols contra aquells que s’oposaven a la igualtat de drets entre home i dona, sinó també a aquells que pensaven que no era el moment, en considerar que la dona era portadora de valors conservadors que posarien en risc la República, postura defensada per la radical-socialista Victòria Kent. Amb el suport de la majoria socialista (74%) i la dreta, amb l’oposició del gros dels republicans radicals i radical-socialistes, l’1 d’octubre es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor front a 121 en contra. Aprovada la Constitució de 1931, Alcalà-Zamora va ser elegit, gairebé per unanimitat, President de la República, segons el procediment excepcional arreplegat a la Constitució. Azaña, revalidat per Alcalà-Zamora com a President del Consell de Ministres, va ser ratificat per les Corts, que no es van dissoldre i van continuar amb la seua tasca política. Aquest fet va provocar que Lerroux –qui aspirava al càrrec– i els radicals abandonaren el govern, a desgrat d’Azaña, que desitjava un govern d’ampli abast ideològic.