Responia a l’acord del Pacte de Sant Sebastià que reconeixia l’autonomia política dels territoris limítrofes que així ho reclamaren en referèndum, reivindicació forta a Catalunya.
El procés de conformació política d’una identitat catalana, que arrencava de finals del segle XIX, es concretava en projectes de diferent vinculació amb l’Estat Espanyol. El 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, dissolta per Primo de Rivera el 1924. La repressió del catalanisme no va impedir que a les portes del canvi de règim sorgiren a Catalunya nous partits que qüestionaven fortament el marc territorial de l’Estat. El triomf aclaparador d’Esquerra Republicana de Catalunya –constituït el 1930– en les eleccions d’abril de 1931 va permetre que Francesc Macià proclamara el 14 d’abril la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.
La ruptura política que implicava aquesta declaració va obligar a una negociació del Govern Provisional, que va enviar als dos ministres catalans dels seu govern i a Fernando de los Ríos, amb el govern de Macià, perquè s’atenguere als acords del Pacte de Sant Sebastià. L’acord va conduir al reconeixement d’una Generalitat provisional (17 d’abril) amb un govern i una diputació en representació dels municipis catalans, que elaborà un projecte d’Estatut d’Autonomia (l’Estatut de Núria) que seria sotmès a referèndum el 2 d’agost amb una participació del 75% del cens i uns vots afirmatius del 99%. Les dones, mobilitzades i sense vot aleshores van aconseguir 400.000 signatures de suport. L’Estatut era molt ambiciós, partint de la declaració de Catalunya com un Estat dins de la República Espanyola. La presentació posterior en les Corts de la República va suposar intensos debats i un retall considerable.
La Constitució de 1931 va establir que “La República constitueix un Estat integral, compatible amb l’autonomia dels Municipis i les Regions” (article 1). En articles posteriors es referia als Estatuts i a les competències pròpies de l’Estat, les susceptibles de ser transferides i les que corresponien a les regions. Quan l’Estatut de Catalunya va arribar al Congrés els debats van ser molt intensos i van provocar fortes rèpliques entre les dretes que consideraven que s’atacava la unitat territorial de l’Estat. Lluís Companys, d’Esquerra Republicana, va aconseguir protagonisme en la defensa de l’Estatut de Núria que, finalment va ser molt retallat, abans de ser aprovat el setembre de 1932, després del tancament de files provocat entre els republicans davant l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, setmanes abans.
Les forces tradicionalistes basques triomfants en el País Basc i Navarra van aprovar l’Estatut d’Estella, aprovat per la major part del municipis, que no va ser aprovat per les Corts pel seu caràcter clerical i antirepublicà.