La política reformista republicana-socialista va trobar una oposició en quatre instàncies:
- L’opinió catòlica –que tenia en el diari “El Debate” i en A. Herrera Oria el seu vehicle d’opinió- va veure com perdia la seua hegemonia ideològica i posició social privilegiada i va manifestar ben prompte la seua oposició a la República. La defensa del catolicisme i del clericalisme va ser l’aglutinador de la dreta política més conservadora i va facilita el sorgiment de la CEDA, la confederació de partits que va mobilitzar a l’opinió catòlica durant el període republicà. El punt de partida va ser Acció Nacional (abril, 1931), partit fundat en defensa d’una societat fonamentada en la religió, la família, l’ordre, el treball i la propietat. En ell van confluir totes les forces i ideologies no republicanes, des de monàrquics i integristes fins “accidentalistes” (indiferents a la forma de govern). A 1932 –abandonat pels més reaccionaris- el partit va canviar de nom (Acció Popular) i va passar a estar liderat per J.M. Gil-Robles, qui va promoure la fundació de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, gener de 1933), que tenia com a punt programàtic fonamental la derogació dels articles de la Constitució que tractaven la qüestió religiosa. A les eleccions municipals d’abril de 1933 van aconseguir uns bons resultats, ratificats en les eleccions generals de novembre de 1933, en convertir-se en el partit amb més escons.
- Una important part de l’exèrcit, liderada pels africanistes, es va negar a assumir el nou paper que exigia la República, mostrant amb el pronunciament fracassat del General Sanjurjo (agost, 1932) –que havia estat destituït per Azaña com a Director de la Guàrdia Civil arran de la repressió salvatge d’una protesta popular pacífica a Arnedo (La Rioja) quan es va disparar indiscriminadament contra civils- la seua hostilitat cap a la República, dolguts per la pèrdua de protagonisme polític, la reestructuració dels cossos militars i la derogació de la Llei de Jurisdiccions. Al desembre de 1933 es va fundar la UME (Unió Militar Espanyola), una clandestina agrupació de militars opositors a les reformes, solidaritzats amb els represaliats pel cop d’estat.
- Els partidaris monàrquics alfonsins i integristes no van acceptar la República democràtica i, després d’un període d’integració en Acció Popular, van abandonar el partit per a reorganitzar-se orgànicament i ideològica. Els alfonsins, partidaris del rei destronat, van fundar Renovació Espanyola (Goicoechea, febrer de 1933), amb una ideologia que oscil·lava entre un conservadorisme autoritari tradicionalista i un corporativisme totalitari de nou encuny. Els carlins, hereus del carlisme històric, van fundar la Comunió Tradicionalista. Els dos grups es van proposar acabar amb el règim per mitjans insurreccionals, ja fora mitjançant intervenció militar, ja per acció miliciana.
- Les masses obreres mobilitzades per la CNT i l’esquerra de l’UGT –insatisfetes per l’abast i la lentitud de les reformes encetades- van provocar constants problemes d’ordre públic. En els principals centres obrers del país –Barcelona, Madrid, València, conca minera asturiana i Sevilla- i al camp andalús i extremeny anarquistes i marxistes van promoure vagues i ocupacions de finques, en un context de crisi econòmica, misèria camperola arrossegada durant dècades, explotació obrera i resistència dels terratinents a l’aplicació de la Llei de reforma agrària. La llarga relació es pot concretar en:
- Gener de 1932: Ocupació de finques i matança de guàrdies civils a Castilblanco (Còrdova); moviment llibertari de dos dies a l’Alt Llobregat.
- Març de 1932: control de la CNT pels líders llibertaris (Durruti i Garcia Oliver).
- Estiu i tardor de 1932: Vaga de telefònica a tota Espanya, diverses vagues anarquistes a Sevilla, onada vaguista d’Astúries (primera província en nombre de vagues), incidents de Villa de don Fadrique (Ciutat Real); recurrents ocupacions de finques, robatoris de collites i destruccions de màquines al sud peninsular.
- Gener de 1933: Insurrecció anarquista de Casas Viejas (Cadis), represaliada salvatgement.
Després de les eleccions municipals de 1933 –que van suposar un gran avanç de la dreta- i Azaña assetjat per l’oposició i sense el suport ferm dels socialistes, Alcalá-Zamora va decidir atorgar la governació de la República Lerroux (Partit Republicà Radical). En les eleccions generals de novembre de 1933 es va consolidar el canvi polític.