El referent polític més pròxim de la dictadura de Primo de Rivera va ser el règim de Mussolini, el dictador feixista que havia arribat al poder amb la mobilització de milers de “camises negres” desfilant per Roma, rebent de Victor Manuel III el govern del país, i així va ser presentat per Alfons XIII davant aquest en el viatge que ambdós van realitzar a Itàlia només assumir el govern. Tanmateix, el règim de Primo de Rivera no va ser un règim feixista, va ser una dictadura inspirada en una amalgama d’antiliberalisme, de principis del tradicionalisme cristià, de paternalisme, de militarisme i de corporativisme.
La Dictadura va evolucionar des d’una etapa de provisionalitat militar a una altra d’institucionalització civil del règim a partir de l’èxit militar del desembarcament d’Alhucemas (setembre de 1925), que va permetre la resolució del problema del Marroc. Entre els polítics més significatius del règim hi eren el general Martínez Anido, responsable del l’ordre públic, J. Calvo Sotelo, procedent del maurisme i responsable d’Hisenda, i el general Sanjurjo, líder dels africanistes.
Va gaudir inicialment del suport explícit de la patronal catalana i de la simpatia o indiferència d’una part de l’opinió pública. Prompte, però, va trobar una oposició latent que, quan el règim es va voler institucionalitzar, va ser més activa.
Es règim es pot caracteritzar per:
- Mancança d’un text constitucional, tot i que a juliol de 1928 va presentar un projecte de “Constitució de la monarquia espanyola”, que no es va concretar en un text legal, rebutjat àmpliament per l’opinió pública.
- Inexistència de drets civils i polítics, restant un terç dels dies de govern sota estat de guerra, limitant els moviments dels ciutadans. El mateix manifest colpista anuncià la creació d’un cos de policia ciutadana, el Somatén –milícia tradicional del món rural català– que es va voler implantar a tot l’Estat, tot i que amb direcció militar.
- Suspensió dels partits polítics de la monarquia, tot creant-se un partit oficial del règim (març de 1924), la “Unió Patriòtica”, que pretenia aglutinar al seu voltant a les forces socials favorables.
- Executiu requeient en un Directori de composició estrictament militar fins desembre de 1925 i de caràcter civil a partir d’eixa data. Inicialment la presa de decisions va recaure exclusivament en el Dictador, com a President del Directori, per a després generalitzar la firma a la resta de ministres (juny de 1924).
- Poder legislatiu suprimit, substituït per una “Assemblea Nacional Consultiva” (setembre de 1927), elegida pel Directori a través d’un complex sistema de representació corporativa dividit en tres classes de diputats: els representats de les distintes corporacions de l’administració, de la societat i de l’Estat. Els primers procedien de les províncies (cada una triava un diputat en representació dels Ajuntaments, un altre de les Diputacions i un tercer de la Unió Patriòtica provincial); els segons eren elegits pel govern entre les corporacions econòmiques, agràries i industrials, de les associacions culturals, de la premsa i de l’educació; el tercer grup de diputats ho eren per dret propi en tant que alts funcionaris de l’Administració, de l’exèrcit, l’església o la justícia.
- Depuració dels tribunals de justícia, renovats profundament, apartant de les seues destinacions a molts jutges, que van ser represaliats.
- Control de l’administració territorial. Primer es va militaritzar amb la designació de 500 militars per a ocupar els governs civils, les diputacions provincials i les alcaldies de molts municipis. Després, quan es van aprovar l’ “Estatut” municipal (1924) i provincial (1925), l’administració va restar sotmesa als Governadors Civils i a la Unió Patriòtica, tot i que es pretenia un ambiciós programa de “regeneració” de la vida local.
La Dictadura va tractar la qüestió social aplicant els principis de l’intervencionisme de l’Estat. Va crear (setembre, 1926) l’Organització Corporativa Nacional (OCN) que establia “comitès paritaris” per a resoldre les diferències laborals entre patrons i treballadors, en una estructura jeràrquica que arribava fins el Ministeri de Treball. Per a fer-los viables, va intentar acostar-se a l’UGT i perseguir a la CNT, que durant aquest període va experimentar una reducció de la seua influència entre els obrers. El sector obrerista de la UGT, liderat per Largo Caballero i Besteiro, va cooperar tèbiament partint del principi de rebuig a qualsevol “règim burgés”, en oposició al sector polític, liderat per I. Prieto. La fase expansiva mundial de l’economia va beneficiar la Dictadura i la conflictivitat social va minvar. A més a més, l’Estat va contribuir al desenvolupament a través de la construcció de grans obres d’infraestructura, generant ocupació.
La política regional de la Dictadura va provocar l’oposició del catalanisme. Va suspendre (1925) la Mancomunitat de Catalunya i va prohibir l’ús del català en àmbits públics, arraconant la llengua a espais privats. El dirigisme ideològic de la Dictadura va conduir a un “espanyolisme” nou basat en la unió dinàstica del Reis Catòlics i el passat històric imperial.