La república venia “pura i immaculada”, sense “sang ni llàgrimes”. Era la fi d’un règim d’oligarquia i descomposició política, que arribava a Espanya una dècada després que a la resta d’Europa, on s’havia produït una important renovació política després de la Gran Guerra.
El Comitè revolucionari es va constituir com a Govern Provisional amb la missió de convocar Corts Constituents i de marcar el rumb reformista del nou Estat, proclamat en el Manifest fet públic del 15 d’abril de 1931.
L’intent insurreccional republicà, que es va produir al desembre de 1930, va fracassar i va acabar amb l’execució de dos militars i l’empresonament del comitè revolucionari, entre ells l’ex-diputat monàrquic Alcalà Zamora. El boicot polític a Berenguer va obligar el rei a donar el govern a l’almirall Aznar, que va convocar eleccions municipals com a primer pas per a normalitzar la situació política.
Celebrades el 12 d’abril, l’oposició republicana les va plantejar amb sentit plebiscitari, el que significava que s’estava votant la confiança o rebuig a la monarquia. El triomf dels republicans a la majoria de les grans ciutats del país va dur a la proclamació cívica i pacífica de la República i a la “suspensió de l’exercici del poder reial” per part d’Alfons XIII, que va marxar a l‘exili.
El republicanisme, dividit en corrents i forces polítiques minoritàries, va unificar estratègies en una Aliança Republicana, creada el 1926, i va incorporar significats polítics monàrquic de centre i de dreta. A 1930 va intensificar les campanyes de crítica al règim a través de la premsa i de mítins multitudinaris.
A l’agost les forces republicanes van signar el Pacte de San Sebastian per tal de portar la República a Espanya: van constituir un Comité revolucionari i van dissenyar una acció insurreccional per a posar fi a la monarquia. El mitin d’Azaña a la plaça Monumental de Madrid, a novembre, van ser una demostració de que l’opinió pública cada vegada era més hostil al règim.
Al desembre un article del filòsof J. Ortega y Gasset. “L’error Berenguer”, criticava amb duresa la monarquia alfonsina i la dictadura i concloïa afirmant que, donat que no hi havia ja Estat, calia reconstruir-lo, tot enderrocant la monarquia.
Alfons XIII, rei d’Espanya entre 1902 i 1931 va regnar durant gran part del període amb una Constitució liberal que havia consolidat el règim oligàrquic imperant durant gran part del segle XIX.
L’any 1923 el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera va imposar una dictadura de poc més de sis anys, que es va dissoldre, sense suports, el gener de 1930.
Durant aquest període el règim -i també la monarquia- van sumar opositors i a 1930 la percepció de fracàs polític era generalitzada entre les minories polítiques i intel·lectuals del país.
Alfons XIII, després de forçar la dimissió del dictador, va donar el govern al general Berenguer amb la missió de tornar al constitucionalisme, suspès des del 1923.
El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República. Va ser resultat d’una eclosió de content cívic manifestat en ciutats i pobles de tota Espanya. Posava fi a un període de més de 61 anys de monarquia.
Va durar poc més de cinc anys, enderrocada per un cop d’Estat de les forces conservadores i reaccionàries del país.