Categoría: Diapositives

Un dels temes que va tenir major transcendència política va ser el reconeixement del dret a vot de la dona. La seua defensa va recaure en l’advocada Clara Campoamor i va trobar la seua rèplica en la també advocada Victòria Kent, ambdues republicanes, una del Partit Radical i l’altra del Radical-Socialista.

Reconèixer el sufragi a la dona va trobar una forta oposició per part del republicanisme de centre i d’esquerra que considerava que la influència de l’església sobre la dona era un perill per a la República i, tot i defensar el seu dret a vot, eren partidaris de retardar-lo convenientment. El vot de la dreta i del PSOE, que va votar a favor en la seua major part, va aconseguir que aquest fora aprovat per un marge estret i que finalment la dona aconseguirà plens drets polítics, que quedaria reflectit en l’article 25 de la Constitució. La dona votaria per primera vegada en les municipals d’abril i en les generals de novembre de 1933.

El debat de les relacions entre Estat i església va provocar també acalorat debats i finalment la primera divisió en la coalició governamental: Alcalá Zamora i Maura van dimitir en desacord amb el dictamen aprovat, que consideraven massa perjudicial per a l’església catòlica.

La qüestió religiosa va ser el principal element de desacord ideològic en la República. Al clericalisme oficial de la monarquia i al pes que havia aconseguir l’església i el catolicisme en la societat, gràcies a la protecció i privilegis oficials, s’oposava el laïcisme republicà que partia de la llibertat ideològica i de la declaració de que “l’Estat no té religió oficial”, per a assignar a l’Estat la funció educadora de la República.

La desigualtat social i la identificació de l’església amb les institucions oligàrquiques va provocar que fora objecte de les ires populars i que patiren accions violentes, com ara la crema de convents de primers de maig de 1931, després de la pastoral del cardenal Segura i d’una puntual manifestació de reafirmació monàrquica lligada al diari ABC.

La proclamació de la República a Catalunya va anar de la ma de l’autoafirmació sobirana de proclamació d’una república catalana federada. Macià, líder d’Esquerra Republicana, formada a 1930 de la confluència de diversos partits republicans catalanistes d’esquerra, va anar més enllà d’allò que s’havia signat en el Pacte de San Sebastian. El Govern Provisional va haver de negociar amb les autoritats catalanes la renúncia a la proclama sobiranista a canvi del reconeixement del dret a una Generalitat preautonòmica i a un estatut d’autonomia redactat per una Assemblea de parlamentaris, representants dels municipis i províncies. Així va veure la llum l’Estatut de Núria, que va ser votat en referèndum el 2 d’agost de 1931, que després hauria de ser revalidat per les Corts republicanes. Les dones van mobilitzar-se per mostrar el seu suport a l’Estatut quan encara no tenien dret a sufragi. L’Estatut de Núria seria posteriorment molt retallat en la seua part doctrinària i orgànica. El catalanisme tindria durant la II República un protagonisme polític mols important.

Les eleccions de juny de 1931 van constituir un parlament de majoria d’esquerra, gràcies a la reedició de la coalició electoral republicano-socialista de les eleccions municipals d’abril de 1931. El partit que va obtenir més escons va ser el PSOE, que gaudiria durant la II República d’una important massa social. El seu lideratge estava dividit entre Besteiro, a l’ala dreta, Prieto, al centre, i Largo, a l’esquerra.

El Partit Republicano Radical, de Lerroux, partit de centre, va ser la segona força política en escons. El Partit Republicano Radical-Socialista, liderat per Domingo, va ser la força republicana d’esquerra més votada, mentre Acción Republicana, liderat per Azaña, qui aviat es convertiria en el símbol de la República, va obtenir un nombre molt menor de escons. Els republicans catalans i gallecs van aportar un nombre important d’escons a l’esquerra.

La dreta, desorientada amb la caiguda de la monarquia, va concórrer a les eleccions dividida i la seua representació en les Corts va ser insignificant i es van agrupar en les Corts com a “Minoria Agrària”. Els electors bascos van dividir el seu vot en partits de caràcter tradicionalista i basquista conservador, constituint el “Grup Basc-Navarrés”.

El Govern Provisional que va assumir la direcció del país era una suma de republicans de totes les tendències i trajectòries diferents i sumava a tres significats representants socialistes.

Personalitats com Alcalá Zamora, Lerroux, Azaña, Prieto, Largo, Domingo, Giral o Albornoz estarien cridats a tenir un important protagonisme polític en tot el període, amb Maura, de los Ríos o Nicolau. Representaven al Partit Republicano Radical, a Acción Republicana, al Partit Radical-Socialista, al PSOE, a Derecha Liberal Republicana, als republicans gallecs i als republicans catalans.

Va regir el país –des de juliol com a Govern ordinari– fins a la crisi produïda al setembre de 1931, quan el debat de la qüestió religiosa va provocar la dimissió dels polítics de Derecha Liberal Republicana.

Un dels assumptes més greus a què va haver de fer front aquest govern va ser la proclamació unilateral per Francesc Macià de la República Catalana dins de la República Federal Ibèrica, que trencava amb el pacte que va portar la República. Les negociacions govern provisional-govern català es van saldar amb èxit, amb la constitució d’un parlament català que havia de redactar un Estatut que després seria considerat per les Corts i una Generalitat, dins d’un Estat “integral”.

El període constituent abraçà des de la proclamació de la República fins desembre de 1931, quan les Corts aproven la Constitució de 1931.

La II República Espanyola va tenir com a presidents del Consell de Ministres a líders de minories parlamentàries, no recaient-ne mai en els partits triomfadors en les eleccions.

En el Bienni Reformista va ser Azaña, líder de la minoritària Acció Republicana, el president del govern, amb una coalició de forces republicanes d’esquerra i tres diputats socialistes. El PSOE, partit d’ideologia marxista, es debatia entre participar o no en governs “burgesos” i va renunciar voluntàriament a presidir el govern.

En el Bienni Conservador va ser Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, el president del govern, amb una coalició de forces republicanes de dreta i tres, primer, i cinc, després, diputats de la CEDA. La CEDA era una coalició de dretes catòliques que aspirava a reformar la Constitució i que no va accedir a dirigir el Govern per impossibilitat d’aconseguir suport parlamentari.

En el període del Front Popular el govern va recaure de nou en partits republicans d’esquerra, ara sense ministres socialistes, tot i ser el PSOE, de nou, el partit que més escons tenia en el parlament, també per decisió de l’ala més esquerrana del partit que va rebutjar participar en el govern.

La II República Espanyola va passar per quatre períodes: un primer de constitució, un segon de reformisme polític d’esquerra, un tercer de govern conservador i un quart de reedició del reformisme d’esquerres, fruit del pacte conegut com a Front Popular.

La II República Espanyola va ser un període de gran agitació política i social, acord a la difícil situació que s’estava vivint a tota Europa, una gran depressió econòmica i un intens i radical debat polític entre tres formes de govern: la democràcia parlamentària, el comunisme marxista i la dictadura feixista.

Les eleccions de juny de 1931 van donar lloc a les Corts Constituents, que van revalidar el Govern Provisional.

Les Corts van debatre les bases polítiques i constitucionals d’Espanya i van aprovar al desembre la Constitució de 1931. Es van produir acalorats debats parlamentaris que van tractar temes com el sufragi femení o la separació entre Estat i església, assumpte aquest que va provocar una deserció en la coalició governamental, amb la dimissió dels representants catòlics, el President del Consell de Ministres, Alcalà Zamora, i el ministre de governació, M. Maura.

La Constitució arreplegava principis com que “Espanya és una república de treballadors de tota classe” i que tots els espanyols són “iguals davant la llei”.

El règim creat va ser una democràcia parlamentària construïda sobre el sufragi universal, una vegada es va reconèixer el dret a sufragi femení. S’establia també la divisió plena dels poders de l’Estat: el cap de l’Estat era elegit per diputats i compromissaris designats en eleccions convocades amb eixe fi; el poder legislatiu requeia exclusivament en les Corts sobiranes; l’executiu era el Consell de ministres, el president del qual era elegit pel President de la República a discreció, amb la necessària aprovació de les Corts.

El parlament podia censurar els ministres i al mateix president de la República, a qui competia la dissolució de les cambres i la convocatòria d’eleccions.