6. Un règim democràtic

El règim creat va ser una democràcia parlamentària construïda sobre el sufragi universal, una vegada es va reconèixer el dret a sufragi femení. S’establia també la divisió plena dels poders de l’Estat: el cap de l’Estat era elegit per diputats i compromissaris designats en eleccions convocades amb eixe fi; el poder legislatiu requeia exclusivament en les Corts sobiranes; l’executiu era el Consell de ministres, el president del qual era elegit pel President de la República a discreció, amb la necessària aprovació de les Corts.

El parlament podia censurar els ministres i al mateix president de la República, a qui competia la dissolució de les cambres i la convocatòria d’eleccions.

5. Festa cívica republicana

La república venia “pura i immaculada”, sense “sang ni llàgrimes”. Era la fi d’un règim d’oligarquia i descomposició política, que arribava a Espanya una dècada després que a la resta d’Europa, on s’havia produït una important renovació política després de la Gran Guerra.

El Comitè revolucionari es va constituir com a Govern Provisional amb la missió de convocar Corts Constituents i de marcar el rumb reformista del nou Estat, proclamat en el Manifest fet públic del 15 d’abril de 1931.

4. Les eleccions plebiscitàries d’abril de 1931

L’intent insurreccional republicà, que es va produir al desembre de 1930, va fracassar i va acabar amb l’execució de dos militars i l’empresonament del comitè revolucionari, entre ells l’ex-diputat monàrquic Alcalà Zamora. El boicot polític a Berenguer va obligar el rei a donar el govern a l’almirall Aznar, que va convocar eleccions municipals com a primer pas per a normalitzar la situació política.

Celebrades el 12 d’abril, l’oposició republicana les va plantejar amb sentit plebiscitari, el que significava que s’estava votant la confiança o rebuig a la monarquia. El triomf dels republicans a la majoria de les grans ciutats del país va dur a la proclamació cívica i pacífica de la República i a la “suspensió de l’exercici del poder reial” per part d’Alfons XIII, que va marxar a l‘exili.

3. La recomposició de l’oposició republicana a 1930

El  republicanisme, dividit en corrents i forces polítiques minoritàries, va unificar estratègies en una Aliança Republicana, creada el 1926, i va incorporar significats polítics monàrquic de centre i de dreta. A 1930 va intensificar les campanyes de crítica al règim a través de la premsa i de mítins multitudinaris.

A l’agost les forces republicanes van signar el Pacte de San Sebastian per tal de portar la República a Espanya: van constituir un Comité revolucionari i van dissenyar una acció insurreccional per a posar fi a la monarquia. El mitin d’Azaña a la plaça Monumental de Madrid, a novembre, van ser una demostració de que l’opinió pública cada vegada era més hostil al règim.

Al desembre un article del filòsof J. Ortega y Gasset. “L’error Berenguer”, criticava amb duresa la monarquia alfonsina i la dictadura i concloïa afirmant que, donat que no hi havia ja Estat, calia reconstruir-lo, tot enderrocant la monarquia.

2. La descomposició de la monarquia alfonsina

Alfons XIII, rei d’Espanya entre 1902 i 1931 va regnar durant gran part del període amb una Constitució liberal que havia consolidat el règim oligàrquic imperant durant gran part del segle XIX.

L’any 1923 el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera va imposar una dictadura de poc més de sis anys, que es va dissoldre, sense suports, el gener de 1930.

Durant aquest període el règim -i també la monarquia- van sumar opositors i a 1930 la percepció de fracàs polític era generalitzada entre les minories polítiques i intel·lectuals del país.

Alfons XIII, després de forçar la dimissió del dictador, va donar el govern al general Berenguer amb la missió de tornar al constitucionalisme, suspès des del 1923.

5. Comentari de text. El liberalisme insurreccional

Identifiqueu les idees fonamentals del text i comenteu-les breument. Heu de demostrar que teniu coneixement del període i que conceptes, dates i expressions del text són significatives per a vosaltres. Referiu-vos també al nucli temàtic (o procés històric) i al context del text.

El text és el següent.

Carta de Pascual Madoz al General Prim (Madrid, 12 de gener de 1867)

El meu benvolgut Juan: vegem si aquesta carta passa la frontera (…). Ja veus com estem. La tempestat s’enforteix, encara que per ara no es fiquen amb nosaltres. Els unionistes estan espantats i res se sap (…) respecte dels seus plans. Ara criden i fatiguen els seus pulmons parlant de llibertat i revolució. De moment van anant a les províncies desterrats (…).

El Ministeri no té el valor que demostra. No és tan ferotge el lleó com el pinten (…) i potser tots els ministres coneixen la gravetat de la situació. Però, (…) si la Cort no els abandona, acceptaran les batalles que se’ls presenten i aniran fins a la fi. A mi no m’estranya que els ministres vulguen jugar-se el tot pel tot. Tanmateix, em sorprén que Palau vulga aventurar la seua sort a la sort del Gabinet. (…).

D’eleccions ningú se n’ocupa, ni tan sols jo. Lluny d’això, he dit a Barcelona que no cal pensar en lluita electoral; i hui conteste a una junta de progressistes de Cadis, reunides en el Puerto de Santa María, que en la situació actual no cal pensar a comprometre els amics. (…).

La meua opinió ja la saps, i no l’amague a ningú, encara que s’enfaden amb mi (…) Aguirre, Sagasta i Ruiz Zorrilla. Primer que res, la teua intel·ligència i la d’aquests senyors amb Espartero i amb Olózaga (…). Si tots estiguérem units, una altra seria la situació (…).

Ací la gent es preocupa per la conducta que seguiran els vicalvaristes. Es repetirà l’evolució de 1854? És possible. Potser tinguen hui més elements que aleshores (…). Ja recordaràs la meua apreciació sobre les condicions del poble espanyol, molt diferents a 1867 a les dels anys 36, 40 i 43. No cal desconéixer també que, a mesura que la reacció avança, l’entusiasme dels liberals augmenta (…).

La situació del país (…) dolentíssima. El crèdit, a terra. La riquesa rústica i urbana minvant prodigiosament. Els negocis, perduts, i no sé qui se salvarà d’aquest conflicte. Jo faig prodigis per a salvar la «Peninsular», però t’assegure, benvolgut Juan, que ni menge ni dorm (…). Ningú paga (…) perquè ningú té per a pagar. Si vens ningú compra, ni encara que dones la cosa pel cinquanta per cent del seu cost. Espanya ha arribat a una decadència gran i jo, com a bon espanyol, desitjaria que hi haguera mitjans hàbils d’alçar el prestigi i dignitat d’aquest poble, que mereix millor sort (…).

El teu (…) apassionat i antic amic, Pascual Madoz.

Guia de comentari de text: 1. Reforma, guerra, revolució (1808-1814)

I. Article premsa de Quintana (21 setembre de 1810)

“Les vostres Corts no són com les desusades ja per tres segles…”

L’autor, Quintana, poeta i polític liberal, senyala la clara diferència entre les Corts que s’acabaven d’inaugurar a Cadis, al setembre de 1810, i les corts absolutistes. Aquestes eren estamentals, constituïdes per la noblesa, el clergat i els representants de les ciutats o tercer estat, amb representació corporativa i un vot per estament, i aquelles, d’inspiració liberal, constituïdes per diputats amb vot uninominal, amb representació nominal.

A continuació, Quintana es refereix a que les corts estamentals eren pròpies de l’estat de manca de llibertat de l’absolutisme, de “l’estat de cega servitud en què ens trobàvem”, el que contrasta amb les noves Corts que s’acabaven de constituir, resultat de la voluntat de la nació.

“Caprici del monarca […] sense facultat per a fer lleis”

L’autor descriu les característiques de les Corts antigues, tot dient que: la convocatòria depèn del monarca, així com determinar els membres amb dret a assistir-hi; la manca de capacitat de fer lleis, en ser només consultives (“manifestació de desitjos de bé públic”), creades per a concedir recursos econòmics. Critica l’excés de poder del monarca, que és qui fa les lleis sense tindre’n dret (“arrogant-se […] la facultat de promulgar lleis”). En definitiva, critica la forma de governar de la monarquia absoluta des de la filosofia política del liberalisme, basada en el principi de divisió de poder.

“Salvar a la Nació de la tirania…”

Finalment, Quintana qualifica el règim polític de Josep I Bonaparte com de “tirania” i crida a salvar-lo d’ella, ara i en el futur. Es refereix a la cessió efectuada en les abdicacions de Baiona, que tot i ser legals, no van comptar amb l’acceptació dels “patriotes”, entre els qual s’hi trobaven els liberals de Cadis, no així els “afrancesats” que van donar suport a la monarquia bonapartista. Afirma que acabar amb la tirania imposada a la “Nació” és l’objectiu important de les Corts (“és el resum dels nostres deures”). Utilitza el terme “Nació”, típic subjecte col·lectiu del liberalisme, que substitueix a d’altres com el de súbdits, de l’absolutisme.

És un escrit ideològic, propagandístic, que, publicat en la premsa, ressenyava públicament la importància de la inauguració de les Corts de Cadis.

II. Manifest dels perses (març de 1814)

“Era costum en els antics perses…”

El document comença amb una referència a una metàfora, que afirma és una tradició persa, per a referir-se als esdeveniments polítics ocorreguts a Espanya després de les abdicacions de Baiona a maig de 1808. Planteja la relació entre anarquia i desordre, d’una banda, i autoritat i poder reial, per d’altra, tot apostant clarament per la segona opció. Compara, doncs, la situació del país mentre Ferran VII va ser hoste d’honor de Napoleó a Fontainebleau (“en absència de V. M.”), amb l’anarquia, i el seu alliberament, després de la derrota de Napoleó, amb la tornada a la desitjada autoritat i ordre.

“Sis anys de revolució”

Al·ludeix a eixe període com “Sis anys de revolució”, efectivament la revolució derivada de la convocatòria de Corts segons procediments nous de la “nació” esdevinguda sobirana. Rebutja, doncs, els canvis polítics de les Corts de Cadis i afirma, donant pes a la seua postura, que és la postura política general, que és el “sentir general de les nostres províncies”.

“La monarquia absoluta (…) és una obra de la raó”

A continuació, passa a justificar les bondats de la monarquia absoluta, que qualifica de racional i “obra de la intel·ligència”, tot explicant el seu origen legítim: resultat de la “voluntat divina”, del “dret de conquista” i de la “submissió voluntària dels primers homes”, les tres fonts de poder dels teòrics de l’absolutisme. Parla de que el “poder sobirà” ha de ser “absolut” perquè obligue tothom i perquè els “súbdits” obeisquen: aquest terme és el nom que reben els governats en l’estat absolut, mancats de drets, en contraposició al de “ciutadans”, característic del liberalisme, persones amb drets naturals inalienables i drets polítics.

Per altra banda, distingeix entre dos conceptes que a vegades, diu, es confonen: absolut i arbitrari, tot suggerint implícitament que el poder dels monarques absoluts no és arbitrari, cosa que seria negativa. L’absolutisme diu que està subordinat a les regles fonamentals de l’Estat, a les lleis tradicionals en què s’ha sostingut amb el suport de la noblesa i de l’església, estaments privilegiats, i dels quals els redactors del manifest en són representants. A més a més justifica la legitimitat de l’absolutisme en dos principis com “la llei divina” i la “justícia”, que són dos apel·lacions doctrinàries sense base material.

Aquest manifest, presentat al rei pels partidaris de l’absolutisme, va servir per promoure el cop d’Estat que va reinstaurar l’absolutisme a l’abril de 1814. Amb ell s’abolia tota l’obra reformista-revolucionària de Cadis i posava fi al primer període de liberalisme espanyol, intermitent entre 1810 i 1840, abans que en els anys trentes triomfara definitivament.