Mes: noviembre 2019

La Constitució de 1845 va crear un model liberal molt conservador, qüestionat pels mateixos polítics del règim, que van intentar reformar-lo en tres ocasions, dues en sentit encara més restrictiu, i un altre cercant obrir-lo als progressistes.

• Bravo Murillo (1851) va voler governar a banda de les institucions liberals, amb el lema “el foment de la riquesa i la bona administració”, i va proposar a 1852 una reforma constitucional que va fracassar: el Congrés deixaria de tenir autonomia de funcionament, les sessions de Corts serien secretes, la llibertat d’impremta desapareixia i el vot es reduïa als 150 majors contribuents de cada districte.
• Narváez (1857) va aprovar un nou projecte de reforma que no va aplicar-se mai, malgrat que no es va derogar fins a 1864, que establia un Senat compost per tres categories de representants i suprimia la independència de funcionament d’ambdues cambres.
• O’Donnell a 1856, després d’acabar amb el Bienni progressista, va crear una «Acta addicional» amb la qual pretenia acostar la Constitució moderada als progressistes: establia un període mínim de reunió de les Corts, els jurats per als delictes d’impremta i imposava uns límits als nomenaments dels senadors i dels alcaldes, propostes aturades per la Corona.

La reina Isabel II, que posseïa el poder executiu i elegia el president del govern, va confiarel poder exclusivament a moderats i unionistes, excloent-hi els progressistes, la força política que havia liderat la defensa dels seus drets al tron front al carlisme. Quan la Corona dissolia les Corts i convocava noves eleccions, l’ús partidista de la llei electoral censatària –promulgada pel govern abans de les eleccions– aconseguia reunir un parlament de majoria governamental, bloquejant la possibilitat de que els progressistes pogueren aconseguir majoria en les Corts i “dret” a formar govern. Per altra banda, el Senat, que era una cambra vitalícia d’elecció reial –amb plenes i idèntiques capacitats legislatives que el Congrés dels Diputats– era garantia del domini permanent de l’oligarquia més conservadora del país, que sempre podria bloquejar el sistema polític amb la seua capacitat absoluta de vet. A la imperfecta divisió dels poders de l’estat –primacia inqüestionable de la Corona– s’afegia la limitació de l’exercici dels drets polítics amb una llei d’impremta molt restrictiva amb els moderats, més tolerant amb els unionistes.

El centralisme que regia les relacions entre el poder central i els ajuntaments facilitava la victòria electoral del partit en el govern. La llei d’ajuntaments moderada, que tant va costar de promulgar i que tantes repercussions va tindre entre 1839 i 1843, establia un ferm control dels ajuntaments per part dels executius, gràcies als nomenaments governamentals dels alcaldes, responsables entre altres funcions d’organitzar les eleccions.

Entre 1844 i 1854 –Dècada moderada–, el poder va estar monopolitzat pels moderats de Narváez, d’escassa fidelitat liberal, el que va provocar a 1854 el pronunciament militar d’O’Donnell. El règim liberal va començar la seua institucionalització, bastint l’aparell institucional i administratiu del nou Estat. La seua orientació conservadora es va deixar sentir en la firma del Concordat de 1851 amb Roma, que garantia la influència de l’església en la vida pública, i en l’ordre públic, els impostos, el codi penal o la creació del servei militar obligatori.

El pronunciament d’O’Donnell de 1854 contra els “governs corruptes” d’Isabel II, va posar fi al període moderat i, tot i donar lloc a una no desitjada Revolució de 1854 –que van liderar els progressistes–, la iniciativa responia a una opció política nova, la Unió Liberal, dirigida per O’Donnell i Cánovas del Castillo, –civil i catedràtic d’Història que tindria gran protagonisme històric en el darrer quart del segle– intermèdia entre la moderada i la progressista.

El període d’hegemonia de la Unió Liberal, el “govern llarg” es va produir entre 1858 i 1863, una etapa de gran estabilitat política en una conjuntura econòmica expansionista. Les eleccions que varen donar inici al període van mostrar obertament, per primera vegada, una pràctica que caracteritzaria el liberalisme oligàrquic posterior: la intervenció de l’administració en les eleccions per tal d’influir en els resultats, tot assegurant la presència de partits d’oposició: els progressistes van “obtenir” 20 diputats, els moderats 30 i hi va haver demòcrates com Rivero o Figueras.

El principi que va inspirar el període va ser el pragmatisme polític, que cercava el consens entre les elits polítiques. Hi hagué un respecte per les formes parlamentàries, es va permetre certa autonomia en l’administració local i provincial, es va liberalitzar la llei d’impremta, revisar el cens electoral i es va tenir una actitud més tolerant cap a l’associacionisme obrer. Els lemes polítics dominants van ser els del «benestar dels governats», «el bé general del país» i «els interessos materials». La imatge de l’home de negocis amb vinculacions amb el poder s’encunya en aquest moment. Intervencions militars a l’exterior van acompanyar aquest període de bonança econòmica, reforçant l’orgull patriòtic i cercant una imatge de prestigi internacional, repetint el model que s’estava imposant a Europa. Es van dur a terme cinc campanyes, sent la guerra al Marroc (1859-60) la més significativa i quedant les del Carib, Mèxic, Perú i Conxinxina com a simples operacions aparents. En elles el principals polítics del moment van aconseguir reforçar el seu prestigi amb títols honorífics: O’Donnell –«Duc de Tetuan»-, Prim -«Marqués de los Castillejos»- i Serrano -«Duc de la Torre»-. A partir de 1863, el règim va entrar en crisi.

Al 1843 Narváez va aprofitar l’aixecament del progressistes en contra del seu líder i Regent, Espartero, i a favor del progressisme liderat per Joaquín M. López, per a proclamar la majoria d’edat de la reina Isabel II (amb tretze anys d’edat) i tornar el poder als moderats. Narváez va convocar eleccions, en les quals no van voler participar els progressistes, i va promoure una constitució que va atendre els postulats exclusius dels moderats.

Les bases polítiques del règim isabelí es van arreplegar en la Constitució de 1845. Consolidava un clar règim oligàrquic i institucionalitzava un marcat desequilibri de poders, reforçant el model creat amb la Constitució de 1837.

• La sobirania requeia en les Corts amb el Rei, considerant que les forces històriques compartien legitimitat amb la voluntat nacional, representada en les Corts.
• La llei electoral restringia el sufragi a una minoria de la població: s’havia de ser baró, major de 23 anys, propietari o gaudir d’una professió liberal. Les exigències econòmiques, a més a més, augmentaven si la renda procedia de béns industrials i no rústics. La demarcació electoral era el partit judicial, ja no la província, el que permetia un major control sobre els resultats electorals. A 1865, moment de major obertura electoral, va tindre dret a vot sols el 2,6% de la població.
• El Congrés dels Diputats era la seu de la representació nacional, però en igualtat de capacitats legislatives amb el Senat –d’elecció reial– i amb el Govern. L’existència d’un Senat vitalici permetia que qualsevol situació anormal fora bloquejada per la Corona. La legislatura era de cinc anys.
• La Corona, de caràcter vitalici i hereditari, era la institució hegemònica, que aplegava el poder executiu i legislatiu plens. Elegia els membres del Govern, que no tenien cap dependència política de les Corts, donant lloc a que la majoria parlamentària haguera de ser sempre afí al govern per tal d’evitar el bloqueig del sistema. La possibilitat de dissoldre el Congrés del Diputats i convocar noves eleccions era sempre a l’abast de la Corona.
• Els Tribunals de Justícia eren considerats “administració”, perdent la denominació de “Poder”, tot mostrant l’escàs valor que el règim concedia al principi de legalitat de la divisió clàssica de poders. Els jurats popular per a jutjar delictes d’impremta desapareixen de la Constitució.
• L’organització territorial de l’Estat –unitari– era centralista. El Governador Civil –delegat del govern en cada província–, era la figura política clau, que presidia les Diputacions provincials i els Ajuntaments, organitzava els processos electorals, alçava al govern els resultats i resolia les reclamacions judicials. Amb l’ajuda dels alcaldes, que organitzaven el procés electoral i presidien les meses, es va institucionalitzar el frau electoral, tot adulterant fins i tot la voluntat política de la minoria del país que tenia dret a votar.
• La llibertat d’impressió arreplegada en la constitució es limitava mitjançant les lleis que la desplegaven, obstaculitzant la publicació d’idees, la crítica política, l’extensió de la cultura política i la creació d’estats d’opinió. Així es regulava a través de la matrícula d’impressor, la posició econòmica per a ser editor, el dipòsit per fer front a possibles multes o el lliurament d’exemplars al Govern Civil, en ocasions per exercir la censura prèvia. El juí per jurat, que garantia una major objectivitat judicial, va ser suprimit per Narváez en la Llei de 1845, qui va crear uns tribunals especials d’impremta.
• La llibertat ideològica tampoc estava reconeguda. Es va establir la confessionalitat catòlica de l’Estat, reforçada amb l’acord amb la Santa Seu (Concordat de 1851) que reconeixia a l’església una posició privilegiada en l’estat i en la societat espanyoles. Es prohibia qualsevol culte no catòlic i es reconeixia que l’ensenyament havia de ser “en tot conforme a la doctrina de la mateixa religió catòlica”, permetent als religiosos “vetlar per la puresa de la doctrina de la fe i dels costums”. El dret dels monarques espanyols a elegir bisbes i a revisar les normes papals d’aplicació interna convertia a l’església en un poder polític efectiu.

El sistema de partits era extraordinàriament feble, basat en personalitats amb prestigi capaces d’obtenir la confiança reial per a governar, i no en organitzacions amb programes i debats ideològics interns. Els militars van ser els principals valedors de les distintes opcions polítiques –Narváez, O’Donnell, Espartero, Prim i Serrano–; la força armada atorgava poder polític als seus comandants.

Els governs liberals depenien del capritx de la Corona i de la camarilla que la controlava, el que explica la seua curta durada i que se succeïren 16 presidents que no duraren ni sis mesos i 6 més que no arribaren a l’any gestió. Sols quatre governs van durar entre 20 i 24 mesos (tres de Narváez i u de Bravo Murillo) i sols u va traspassar els dos anys, el “Govern llarg” d’O’Donnell de 1858 (56 mesos). Narváez, amb nou, va ser el personatge polític que més governs va presidir. El desgoverni de la Corona d’Isabel II li va suposar la seua abolició el 1868, concertades quasi totes les forces polítiques en el Pacte d’Ostende (1866) per a posar-li fi.

Entre 1843 –quan el general moderat Narváez va proclamar la majoria d’edat d’Isabel II- i 1875 –quan el general unionista Martínez-Campos va restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII- va transcórrer un període de la Història d’Espanya definit pel desenvolupament d’un règim liberal basat en el recurs a procediments extra constitucionals per a accedir al govern. Moderats i progressistes, les forces polítiques que ja havien tingut protagonisme polític entre 1834 i 1843, i demòcrates i republicans, exclosos del sistema fins 1868, van fer ús del pronunciament i dels aixecaments ciutadans per a accedir al poder o recuperar-lo.

En un primer període, entre 1843 i 1868, el liberalisme dominant va ser el model moderat i unionista de la Constitució de 1845. La Revolució de 1868, acció conjunta de progressistes i demòcrates –a la qual es van unir els unionistes en última instància–, va deixar pas al model democràtic de la Constitució de 1869, que, amb gran tensions internes, es va estendre entre 1868 i 1874, quan el general radical Pavia va dissoldre el parlament.

A partir de 1875, un procés de convergència política entre unionistes i progressistes va crear un nou règim liberal de caràcter oligàrquic, la «Restauració», sobre la base de la Constitució de 1876, tot integrant en ell a alguns demòcrates i republicans, possible a partir del reconeixement d’una àmplia declaració de drets constitucionals i l’aprovació del sufragi masculí universal el 1890. L’experiència revolucionaria del Sexenni Democràtic havia fet veure als conservadors la conveniència d’integrar l’opinió progressista en un ordre liberal purament constitucional, que fera innecessari les aventures revolucionàries i els pronunciaments.