Mes: marzo 2020

La reforma agrària republicana va tindre com a objectius acabar amb les deficiències estructurals d’una àmplia zona rural d’Espanya –hi havia 14 províncies latifundistes- on la pobresa camperola era generalitzada. El debat dels projectes de reforma –se’n van debatre tres- van ser molt accidentats a causa dels divergents punts de vista i interessos de les forces reformistes. Finalment es va aprovar la Llei de Bases per a la reforma agrària defensada per Marcel·lí Domingo (setembre, 1932), que va comptar amb un ampli suport republicà després del fracàs del cop d’estat de Sanjurjo. El Decret d’intensificació de conreus va completar la primera legislació reformista. Per a la seua aplicació es va crear l’Institut de Reforma Agrària (IRA).

La reforma agrària del bienni reformista va contemplar diferents mesures:

• El repartiment de terres, ja fora en forma d’assentaments temporals en terres susceptibles de millores –es van beneficiar 40.000 camperols (el 80% a Extremadura) a finals de 1933-, ja en assentaments permanents via expropiació de terres (a costa dels 16% de les terres dels 99 Grans d’Espanya) –del qual sols es van beneficiar poc menys de 9000 camperols a finals de 1934-. La concentració de terres en el sud-oest i sud peninsular era indiscutible: A 1933, a Càceres, 13 propietaris acaparaven 134.000 ha.; a Badajoz, 15 tenien 105.000 ha.; i a Andalusia, 40 posseïen 600.000 ha.
• La reforma del mercat del treball, que tenia com a objectiu posar fi al domini absolut dels terratinents en les relacions laborals: tria de treballadors lleials, penalització del sindicalisme agrari, imposició de jornals o jornades laborals de sol a sol. L’aprovació de la jornada de 48 hores al camp, el laboreig forçós,  la llei de termes (primer municipals, després provincials) i la implantació del sindicalisme al camp van permetre certa millora en les condicions del camperolat.
• Les transformacions en el règim d’explotació i dels contractes agraris (Decrets de juliol i octubre de 1931 i de març de 1932). Es van ampliar les durades dels contractes (6 anys), revisar les rendes, establir-ne taxacions i aprovar la possibilitat d’ajornar els pagaments en casos de inclemències meteorològiques.
• La recuperació dels béns comunals que s’hagueren privatitzat il·legalment (Decrets de gener de 1933), que tornarien a ús comunal.
• Creació d’un marc administratiu garantista d’inspeccions de treball, jurats mixtes per resoldre desacords i jurats especials de revisió d’arrendaments.

La lentitud provocada per les dificultats tècniques d’aplicació de la normativa reformista i les resistències dels propietaris va provocar la desesperació de les masses camperoles que, impacientades, van realitzar recurrents ocupacions de finques, algunes de les quals es van convertir en problemes polítics de primer ordre.

Els terratinents, per la seua banda, van reaccionar amb gran hostilitat a l’erosió del seu poder absolut en el camp, la disminució de les seues rendes i el qüestionament de la propietat, reaccionant amb l’impagament de contribucions i la suspensió de sembres. Va ser un grup que es va sumar des del principi a les accions insurreccionals contra la República.

Azaña va ser l’artífex –des de la cartera de Guerra que va assumir i retenir durant la seua estada en el govern– de la reforma de l’exèrcit, que va trobar en l’estament militar un profund rebuig.

La reforma de l’exèrcit era una necessitat llargament sentida pels governs liberals de la monarquia, que van presentar algunes propostes que no van eixir endavant, i per la dictadura, que va atendre a canvis superficials. La República va considerar la reforma una necessitat inexcusable, guiada per dos objectius:

• evitar que els militars foren un entrebanc a la instauració i a la pervivència de la República i
• modernitzar organitzativament i tècnica les forces armades.

El caràcter corporatiu i oligàrquic de l’exèrcit, els interessos confrontats de l’estament militar i les interferències de la Corona eren seriosos obstacles a superar. La desfeta de Cuba i les accions militars a Marroc van accentuar els problemes interns i van convertir l’exèrcit en un problema polític, demostrat cruament amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. La Dictadura que va seguir va agreujar la divisió interna i, tot i que la pacificació de Marroc va llevar una font de conflictes a la monarquia i al règim, va mobilitzar els militars en accions polítiques d’oposició, primer contra els governs de la monarquia, després contra el dictador.

La derogació dels privilegis militars en l’estructura estatal va ser decisiva per a erosionar la influència política de l’estament militar. La justícia militar es va reduir a l’àmbit castrense (es va derogar la Llei de Jurisdiccions de 1906) i es va reformar tota la seua administració. L’Acadèmia General Militar de Saragossa, creada el 1927 com a centre de formació conjunta de tots els cossos de l’exèrcit, es va dissoldre per raons econòmiques i de racionalització del sistema de formació militar.

La modernització de l’exèrcit partia dels principis de guerra defensiva i de rebuig de la guerra ofensiva, seguint el model francès. Tenia una vessant organitzativa i una altra de tècnica, concretades en:

• La reducció del cos d’oficials, mitjançant la jubilació anticipada dels oficials que ho demanaren –deu mil s’hi van beneficiar–, amb la qual es pretenia reduir l’enorme desproporció entre comandaments i tropa.
• La renovació del material militar i de les instal·lacions, més sobre el paper que efectiva, donada la delicada situació econòmica del moment, sota els efectes de la Gran Depressió de 1929. Els pressupostos es van reduir gradualment i sols l’aviació es va veure beneficiada de majors  inversions
• La reorganització del cos militar, amb la integració en una escala única dels nous oficials i la creació d’un cos de suboficials procedents de la tropa, la reducció del nombre d’unitats existents i la reorganització de l’organigrama militar. 

Entre les reformes dels cossos armats, la creació del Cos de carabiners responia a la necessitat de la República de comptar amb un nou cos especialitzat, deslligat de la milícia, que compartirà amb la Guàrdia Civil l’ordre públic ciutadà.

La reforma de l’exèrcit va trobar una oposició frontal en l’estament militar, en tocar múltiples claus: ja fora per discrepàncies amb els plantejaments teòrics, ja per erosionar l’estatus polític dels militars, ja simple incertesa sobre les carreres personals, ja per ser objectes de represàlies per responsabilitats polítiques passades, es van oposar als canvis. Ben aviat l’oposició es va convertir en acció subversiva contra la República. Els generals significats en el cop d’Estat de juliol de 1936, Sanjurjo –cap de la Guàrdia Civil, benefici aconseguit per haver donat l’esquena a la monarquia en revenja per la destitució de Primo de Rivera, va ser rebaixat en responsabilitats després dels esdeveniments d’Arnedo– Mola –represaliat  i exiliat per ser el cap de la seguretat de l’Estat durant la dictadura– i Franco –destituït com a director de l’Acadèmia General Militar quan aquesta es va dissoldre– en van ser uns d’ells. El general Sanjurjo va protagonitzar una primerenca intentona colpista l’agost de 1932, abans de fracassar i ser condemnat a mort, pena commutada per Alcalà-Zamora.

Es va concretar en la consideració del divorci com una institució civil i en les disposicions que regulaven l‘estatus de l’església catòlica en el nou Estat.

L’aprovació del matrimoni civil i en el reconeixement del divorci, ja reconeguts des de feia dècades a altres països europeus, era una exigència de les classes urbanes més progressistes que confrontava amb el caràcter sagrat i la indissolubilitat del matrimoni que sostenia l’església catòlica. La periodista Carmen de Burgos, històrica defensora pública del divorci, va veure com, amb el seu reconeixement en els articles 15 i 43 de la Constitució, s’aconseguia millorar la condició de moltes dones, sotmeses a unes capitulacions matrimonials desiguals en favor dels homes. Era l’inici del reconeixement de la igualtat civil amb els barons, que s’ampliava a altres àmbits laborals i polítics. La regulació de l‘estatus de l’església catòlica en el nou Estat (articles 26 i 27 de la Constitució) es va concretar en un conjunt de mesures laiques que pretenien acabar amb els privilegis civils, econòmics i socials que l’Estat havia reconegut a l’església catòlica, que, a través de la seua xarxa d’escoles religioses i el control dels plans d’estudi, havia adoctrinat la societat espanyola en els valors més tradicional durant generacions. La seua redacció van provocar grans debats i tensions. La llei de Confessions i Congregacions religioses (juny, 1933), que no va entrar en vigor, va concretar el que s’anunciava a la Constitució:  

• “(…) les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial”,
• “L’Estat (…) no mantindrà, afavorirà, ni socorrerà econòmicament a les esglésies, associacions i institucions religioses (…). Una llei especial regularà la total extinció, en un termini màxim de dos anys, del pressupost del clergat”.
• “La incapacitat d’adquirir i conservar (…) més béns que els que es destinen (…) al compliment directe dels seus fins”.
• “Prohibició d’exercir la indústria, el comerç o l’ensenyament”.
• “Submissió a totes les lleis tributàries del país”.
• “El cementeris seran sotmesos exclusivament a la jurisdicció civil”.
• “Totes les confessions podran exercir els seus cultes privadament. Les manifestacions públiques de culte hauran de ser (…) autoritzades pel Govern”.

La qüestió religiosa va suposar una important crisi en el primer govern de la República quan Alcalà Zamora i M. Maura van presentar la seua dimissió.  L’expressió “Espanya ha deixat de ser catòlica”, pronunciada per Azaña amb ocasió del debat constitucional quan va defensar una redacció més moderada dels articles en discussió front a la defensada per socialistes, radical-socialistes i radicals, va passar a ser el símbol del caràcter “anticlerical” de la República a ulls dels catòlics.

El clericalisme de part important de l’opinió catòlica i de la dreta xocava amb l’anticlericalisme de molts republicans i grups populars. Només proclamada la República, la pastoral del cardenal Segura –Primat de Toledo- contra de les primeres mesures secularitzadores de la República va mostrar el sentir d’una part important de l’Església espanyola. Aquesta acció li va suposar l’expulsió del país, negociada amb e papat, partidari de no oposar-se’n tan directament al govern republicà, en la línia del més conciliador Vidal i Barraquer –cardenal de Tarragona-. Als pocs dies (11-13 de maig de 1931) esclatava a Madrid, València i altres capitals provincials i poblacions del sud-est i sud peninsular una violència anticlerical concretada en la crema de 100 convents i institucions religioses, davant les quals les forces de l’ordre no van actuar amb la contundència requerida per M. Maura, ministre de governació.

Mesos després, el bisbe Isidro Gomà –successor de Segura en la seu toledana-  en la “Declaració de l’Episcopat” (maig, 1933) va tornar a qualificar –pròxima l’aprovació de la llei de Confessions i congregacions religioses– la legislació religiosa de la República com un “dur ultratge als drets divins de l’església”. L’execució de 34 religiosos en el marc de la revolució asturiana d’octubre de 1934 va ser una altra manifestació d’anticlericalisme de les classes populars, que veien en l’església i en els seus representants un puntal de l’opressió que denunciaven.

Va ser un període de majoria d’esquerra, republicana-socialista. La figura més destacada va ser Azaña, que va presidir tres governs de republicans d’esquerra i tres ministres socialistes a partir de la dimissió d’Alcalá-Zamora (octubre de 1931). El fort desgast del govern, assetjat per la dreta i per l’esquerra, va dur Alcalá-Zamora a la seua destitució quan la repressió policial a Casas Viejas (gener de 1933) va debilitar encara més la coalició amb el PSOE, passant la presidència del Consell de Ministres a Lerroux, republicà de dreta, (setembre, 1933).

El PSOE des de l’inici de la República estava dividit sobre el grau de col·laboració que s’havia d’oferir al govern republicà, dins dels principis marxistes sobre els vincles amb els “governs burgesos”. La postura defensada per I. Prieto d’integrar-se en els governs republicans va triomfar inicialment, però l’alternativa –defensada per Largo Caballero- de condicionar la legislació republicana des de les Corts i des de l’acció sindical va estar present durant tota la República. La pressió de les bases socialistes, impacients per la lentitud dels avanços reformistes, va provocar que aquesta acabara imposant-se a 1934, quan van ser apartats del govern. En el primer bienni els governs de la República van dur a terme un conjunt de reformes estructurals llargament demandades i sempre ajornades que es van obrir pas no sense entrebancs, estimulades a partir del  pronunciament del general Sanjurjo contra la República (“Sanjurjada”, agost de 1932):

• la secularització de l’Estat,
• la reformulació de l’organització territorial de l’Estat,
• la modernització de l’exèrcit i el sotmetiment del poder militar a l’autoritat civil,
• el reconeixement dels drets laborals i socioeconòmics al camperolat i, finalment,
• la reforma agrària.

Al juny de 1931 es van celebrar eleccions a Corts Constituents, amb un sistema majoritari de circumscripció provincial, que van donar el triomf electoral a la conjunció republicana-socialista formada pels integrants del Govern provisional (74% dels escons). Les forces d’esquerra més votades van ser el PSOE (115), el Partit Radical-Socialista (61), Esquerra Republicana de Catalunya (29), Acció Republicana (26) i el Partido Republicano Democrático Federal (16). El Partit Republicà Radical (90) va ser la força de dretes més votada, seguit de Derecha Liberal Republicana (25) i el Partido Agrario Español (15). Les Corts, presidides per Julián Besteiro, líder del PSOE i catedràtic de filosofia, van validar el govern provisional –convertit ara en govern ordinari- i van debatre l’articulat de la futura Constitució de 1931, que es va aprovar al desembre. Van ser deliberacions molt actives, amb intervenció d’un gran nombre de partits. La Constitució que va sorgir va ser fruit d’un gran consens republicà.

Els debats i l’aprovació dels articles que regulaven les relacions entre Estat i Església van ser molt acalorats i van provocar la primera gran crisi en el consens republicà: les dimissions d’Alcalá-Zamora i de Miguel Maura com a protesta pel que consideraven una erosió excessiva de l’hegemonia del catolicisme en la societat. Com a conseqüència, Azaña va arribar a la presidència del Consell de Ministres (octubre,  1931).

L’aprovació del sufragi femení pel 57% de la cambra va ser una fita històrica defensada amb èxit per Clara Campoamor, advocada del Partit Radical, que va haver de lluitar no sols contra aquells que s’oposaven a la igualtat de drets entre home i dona, sinó també a aquells que pensaven que no era el moment, en considerar que la dona era portadora de valors conservadors que posarien en risc la República, postura defensada per la radical-socialista Victòria Kent. Amb el suport de la majoria socialista (74%) i la dreta, amb l’oposició del gros dels republicans radicals i radical-socialistes, l’1 d’octubre es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor front a 121 en contra. Aprovada la Constitució de 1931, Alcalà-Zamora va ser elegit, gairebé per unanimitat, President de la República, segons el procediment excepcional arreplegat a la Constitució. Azaña, revalidat per Alcalà-Zamora com a President del Consell de Ministres, va ser ratificat per les Corts, que no es van dissoldre i van continuar amb la seua tasca política. Aquest fet va provocar que Lerroux –qui  aspirava al càrrec– i els radicals abandonaren el govern, a desgrat d’Azaña, que desitjava un govern d’ampli abast ideològic.

La Constitució de 1931 va instaurar un règim democràtic que va tindre com a referències jurídiques i polítiques el Sexenni Democràtic de 1868-74, i les noves constitucions democràtiques de l’alemanya de Weimar i de Mèxic. Va institucionalitzar una “democràcia de dret”, en incorporar al text constitucional les relacions entre els poders i establir la preeminència del parlament, alhora que reconeixia drets socials.

Entre els principis polítics més significatius hi havia l’estricta divisió de poders, la igualtat de la ciutadania davant la llei –sense distincions de gènere o posició social–, la separació nítida entre Estat i Església, el reconeixement de l’autonomia regional i la consideració de la propietat supeditada a l’interès social:

1. Definia Espanya com “una República democràtica de treballadors de tota classe”, organitzada en “règim de Llibertat i de Justícia” i declarava que els poders “emanen del poble” i que les Corts Constituents, en ús de la seua sobirania, “decreten i sancionen la Constitució”.
2. Presentava una ampla declaració de drets i llibertats, estesa a temes econòmics i socials. Reconeixia el sufragi a les dones i establia el dret a vot en els 23 anys. Declarava la separació entre Estat i Església. Establia la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, l’educació i el treball. Reconeixia el matrimoni civil fonamentat en la “igualtat de drets per ambdós sexes” i el divorci, així com la igualtat entre fills legítims i il·legítims. També els drets d’ancians, mares i infants. S’establia el caràcter subordinat de “tota la riquesa del país” a la utilitat i a l’interès social, tot acceptant-se també la socialització de la propietat, i que el treball gaudiria de la “protecció de les lleis”.
3. Les Corts eren unicamerals. El Congrés dels Diputats posseïa amb exclusivitat la potestat legislativa. S’elegia per “sufragi universal, igual, directe i secret”. La legislatura era de 4 anys. La seua convocatòria de Corts era automàtica i la seua dissolució corresponia al President de la República. El Congrés tenia vot de censura contra el President del govern i els seus ministres i contra el President de la República (sol·licitat per 3/5 parts del Congrés) si aquest dissolia les Corts dues vegades en un mateix mandat. Es reconeixia la iniciativa legal a la ciutadania i el dret a votar les lleis en referèndum.
4. El President de la República i el Consell de Ministres constituïen el poder executiu. El President de la República era elegit conjuntament per les Corts i un nombre igual de compromissaris elegits per sufragi popular, tenint com a funció principal la lliure designació i separació del President del Consell de Ministres. El President del govern elegia als seus ministres, que haurien de dimitir obligatòriament quan foren censurats per les Corts. Les competències del President de la República estaven restringides i sempre es trobaven sota el control de la Cambra o d’algun ministre. El President del Congrés era el seu substitut en qualsevol contingència que es produira.
5. L’organització territorial era descentralitzada, tant administrativament com política. L’Estat es configurava de manera «integral», però s’acceptava la creació de governs autònoms en les regions que ho reclamaren. Els Ajuntaments i les Diputacions s’elegien per sufragi universal i gaudien de gran autonomia.

La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va convertir el Comitè Revolucionari constituït arran del Pacte de Sant Sebastià (agost 1930) en Govern Provisional de la II República. Era un govern de concentració republicana amb representació dels distints corrents ideològics: el republicanisme catòlic procedent dels governs monàrquics (Alcalá-Zamora i Miguel Maura, de Derecha Liberal Republicana), el republicanisme històric del centre-dreta (Lerroux i Martínez Barrio, del Partido Republicano Radical), els republicans d’esquerra (Azaña, d’Acción Republicana, o Marcel.li Domingo, del Partit Radical-Socialista), republicans regionals (Lluís Nicolau i Casares Quiroga) i socialistes (Fernando de los Ríos, Prieto i Largo Caballero, del PSOE). Alcalá-Zamora va ser el President del Govern Provisional.

El Manifest publicat el 15 d’abril va declarar els principis ideològics del nou règim. Entre ells el caràcter democràtic, la llibertat de creences i cultes, el reconeixement de drets ciutadans garantits per llei, la llibertat sindical, el reconeixement de la propietat privada i la urgència d’atendre a les necessitats de “la immensa massa llauradora espanyola”.

S’iniciava un nou règim polític que va durar poc més de cinc anys, abans d’haver de fer front al cop d’Estat que va provocar la guerra civil, moment en què, com a conseqüència, la República va entrar en una dinàmica política diferent.