Categoría: Diapositives

La protesta social de les classes treballadores va ser molt important durant la II República. La desigualtat social, la carestia i l’atur van ser persistents durant tot el període, no sols a Espanya, sinó en tot el continent.

A Espanya la crisi s’agreujava pel desigual repartiment de la terra que afectava a gran part del sud-oest i sud peninsular. Notaris com Díaz del Moral o Blas Infante van denunciar la situació social insostenible i van advocar per reformes que acabaren amb el conflicte social endèmic de sud peninsular.

La República va patir una conjuntura econòmica crítica, no sols per la Gran Depressió que va irrompre des dels EUA en Europa el 1929, sinó també per problemes estructurals espanyols. Una vegada el PSOE en el govern, Largo Caballero, com a ministre de treball, va aprovar tot un seguit de lleis laborals que empoderava els treballadors en la negociació amb els patrons i creava un nou marc contractual que afavoria la pujada de salaris i la reducció de l’oferta de ma d’obra, via la llei de termes municipals, l’afavoriment de la sindicació, la limitació de la jornada laboral agrària a 48 hores setmanals, l’establiment del jurats mixtes i la creació d’una inspecció de treball que vetllara pel respecte legal.

Amb les mesures laborals, la República va atendre al camperolat de grans àrees del sud-oest i sud peninsular amb una legislació que pretenia corregir dècades de despossessió i d’injustícia social. Marcel·lí Domingo, radical-socialista, va defensar una llei de reforma agrària que va costar que s’aprovara en trobar-se amb l’oposició de molts grups parlamentaris, facilitant finalment la seua aprovació el cop d’estat de Sanjurjo. Abraçava tres aspectes: l’aprovació d’una llei d’arrendaments rústics, l’assentament de camperols sense terra en parcel·les que es comprarien als grans terratinents i amb mesures de caràcter tècnic per augmentar els rendiments.

Les transformacions que s’estaven produint en la societat espanyola es van reflectir políticament en el reconeixement de drets polítics i civils a la dona. Les dones van poder gaudir de nous espais de socialització i igualtat. Es deixava de discriminar per a votar i les lleis les facultaven per a ocupar càrrecs públics. La periodista Carmen de Burgos, precusora com Emilia Pardo Bazán de la denúncia de la discriminació femenina en la societat, va veure com s’aprovava el divorci.

L’educació de la dona i l’accés universitari de la dona va estar entre les preocupacions de la política de la República i l’associacionisme femení va gaudir d’un gran desenvolupament. Dones com la Maria Lejárraga (que usava el nom del marit, Maria Martínez Sierra), escriptora i empresària teatral o Maria Guerrero, artista i empresària, van aconseguir una notorietat i un protagonisme nou en aquesta societat.

El programa laïcista dels republicans, partia, com ja s’ha dit, del reconeixement del paper educador de l’Estat per a crear una societat de ciutadans lliures de pensament i compromesos amb la República igualitària.

La separació Estat-església va suposar l’adopció de mesures que van afectar als interessos de l’església catòlica, tant en el vessant polític i social, com en l’econòmic. El sentir dels republicans es resumia en la frase d’Azaña “Espanya ha deixat de ser catòlica”, amb la qual es volia descriure que ja no vera vigent la influència que en el passat havia tingut el catolicisme en la consciència dels espanyols, motiu pel qual calia modernitzar la legislació per adaptar-la a la nova realitat.

L’educació va tenir un protagonisme polític especial per als republicans, que es van preocupar per construir una xarxa de centres educatius de primer i segon ensenyament. El ministre Fernando de los Ríos, socialista i catòlic, va desplegar la política educativa republicana sobre els principis de la laïcitat i l’ensenyament únic de xics i xiques en un mateix espai i programes educatius similars. Es va preocupar per dur la cultura a la societat, en harmonia amb els principis de la Institució Lliure d’Ensenyament. Va promoure les escoles ambulants on van treballar persones com el poeta García Lorca. Lligat amb això, es va prohibir l’exercici de l’educació a l’església.

Les imposicions que el catolicisme havia establert en el Codi Civil en diverses matèries es van suprimir i es van aprovar el matrimoni civil i el divorci efectiu, així com la nacionalització dels cementeris, fins el moment, sota tutela eclesial, drets que ja existien a gran part d’Europa.

El pressupost del clergat es va suprimir (amb una moratòria), restant en cada confessió el sosteniment del seu personal i serveis; es van suprimir les exempcions d’impostos; es va prohibir l’exercici d’activitats econòmiques no religioses; finalment, es va limitar la possibilitat d’adquirir nous béns immobiliaris.

Es va establir l’autorització oficial per a les manifestacions públiques religioses, el que afectava a processons i actes religiosos en la via pública.

La República va decretar la suspensió de la Companyia de Jesús, una congregació catòlica amb gran influència entre les minories cultes del país a través dels col·legis jesuítics, que simbolitzava el poder per antonomàsia del catolicisme en la societat.

Una Llei de confessions i congregacions religioses va regular a partir de maig de 1933 les relacions amb l’Estat, però la gran majoria de les mesures polítiques adoptades no es van aplicar, ja que el canvi de govern de desembre de 1933 les va deixar en suspens o rectificar.

El catalanisme va tenir durant la II República un protagonisme polític mols important des de la mateixa proclamació de la República. El sentiment nacionalista català estava canalitzat per Esquerra Republicana, com a partit majoritari, i pel carismàtic Francesc Macià i, a la seua mort a desembre de 1933, per Lluís Companys. Reivindicava una àmplia autonomia i, anant més enllà, una concepció federal de l’Estat. Defensava el reconeixement de la legislació civil històrica i de l’ús oficial de llengua catalana.

El nacionalisme catalanista va xocar amb la concepció integral de l’Estat del republicanisme de la resta de l’Estat i amb el nacionalisme espanyolista identificat amb l’Estat, un sentiment nacionalista exclusivista, de gran part de la dreta espanyola.

L’Estatut que es va elaborar en la primavera de 1931 per l’assemblea de parlamentaris i votat en referèndum a Catalunya va ser debatut en les Corts de la República i va ser sensiblement retallat. El suport d’Azaña i del republicanisme d’esquerra a l’Estatut, especialment després de l’intent colpista de Sanjurjo, va dur a la seua aprovació el setembre de 1932.

Azaña, a més de president del Consell de Ministres, va ser ministre de la Guerra i com a tal va planificar i realitzar la reforma de l’exèrcit i de l’administració civil de l’Estat.

Preocupat per la qüestió militar ja des de 1914, es va proposar modernitzar l’exèrcit espanyol, que patia tres gran defectes: estava desestructurat internament, era funcionalment inoperant i era tècnicament arcaic. Va intentar apartar els militars de la política i va procurar republicanitzar l’exèrcit, sense aconseguir-ho. Tot al contrari, una part important va considerar incovenients les reformes, ja per la pèrdua de protagonisme polític que implicaven, ja per els perjudici personal que els van suposar.

Quan a l’administració civil, l’objectiu principal va ser organitzar el cos de funcionaris per a apartar-lo del nepotisme i de la burocràcia.

La coalició republicana-socialista es va concretar en un govern amb representants dels partits republicans d’Acció Republicana (Azaña), Radical-Socialista (Domingo), els republicans catalans d’Esquerra Republicana (Carner), els republicans gallecs (Casares) i els PSOE (Prieto, Largo i De los Ríos).

Les Corts estaven presidides pel socialista Besteiro, líder de l’ala dretana del PSOE. Aquesta coalició es va veure fortament qüestionada, especialment a partir de gener de 1933, des de dins, pels radical-socialistes i, des de fora, pels republicans de centre i dreta, que qüestionaven el pacte amb els socialistes.

Els mateixos socialistes el van qüestionar, dins del debat ideològic marxista sobre el paper d’un partit obrer en l’Estat burgès.

S’iniciava un període en que les reformes inicials plantejades programàticament es van concretar, no sense dificultats, en lleis. La idea de que la República havia vingut a fer una revolució política va ser dominant en l’esperit dels republicans. Era una triple revolució: una revolució ideològica amb la llibertat de credos i l’apartament de l’ombra catòlica de l’Estat, una revolució política amb la instauració d’un règim democràtic i una revolució social amb l’aprovació d’un conjunt de mesures que pretenia atendre a les necessitats de la gran massa de desocupats i assalariats empobrits per dècades de govern oligàrquic.

Al desembre es constituïa un govern republicà-socialista, presidit de nou per Azaña, però, sense la presència del republicans radicals de Lerroux i Martínez Barrio. La majoria d’esquerres es va imposar a la majoria republicana. Azaña va prioritzar el pacte amb els socialistes i els radicals no en van voler ser partícips.

La Constitució va ser aprovada definitivament a primers de desembre i de seguida, Alcalá Zamora era elegit per pràcticament unanimitat President de la República. Ho seria fins abril de 1936, quan seria censurat per les Corts. En ell recauria la responsabilitat d’elegir el president del Consell de Ministres i de dissoldre la cambra legislativa quan ho tinguera a bé. Aprovada la Constitució, la majoria parlamentària republicana i socialista va consensuar no dissoldre la cambra fins que s’aprovaren les lleis que desplegaven la Constitució.