Categoría: Diapositives

La política del Bienni Conservador es va caracteritzar per la paralització o suspensió de la legislació aprovada en el Bienni Reformista. Lerroux  (radical), Gil-Robles (cedista), Martínez de Velasco (agrari) i M. Àlvarez (liberal-democràtic) van ser els polítics significatius del centre-dreta i dreta.

Es va suspendre la llei de confessions i congregacions religioses, que no va arribar a entrar en vigor.

La legislació laboral es va deixar sense la supervisió de l’administració, garantia del seu compliment.

El dret a vaga es va interpretar de manera molt restrictiva.

La llei de termes municipals es va deixar en suspens.

La llei d’arrendament es va derogar i els assentaments realitzats suspesos.

Tot això va provocar l’agreujament de les condicions de vida del camperolat del sud i sud-est peninsular, que va tornar a patir les condicions laborals caciquils, els líders sindicals dels quals van ser castigats amb la desocupació.

Per altra banda, l’amnistia als colpistes de 1932 i als responsables de la dictadura primo-riverista va ser una exigència de la CEDA per seguir donant suport al govern.

El govern dels radicals, amb Lerroux al front, va estar condicionat pel necessari suport parlamentari de la CEDA i dels Agraris davant l’oposició de l’esquerra republicana i socialista. La inestabilitat governamental va ser molt accentuada: hi va haver cinc governs de Lerroux i tres més presidits per altres líders.

Els primers governs de Lerroux van ser de republicans de centre i dreta, sense ministres de la CEDA, la presència dels quals en el govern era durament criticada tant per l’esquerra republicana com pel mateix president de la República, el catòlic Alcalá-Zamora.

Al març de 1934 es va produir una important crisi política al si del radicalisme quan Martínez Barrio -destacada personalitat del partit Radical- va dimitir del govern i va abandonar el partit, per a formar-ne un altre, en protesta per l’amnistia a Sanjurjo, els colpistes d’agost de 1932 i als col·laboradors de la dictadura de Primo de Rivera, exigida per la CEDA per aconseguir suport parlamentari.

De maig a octubre la presidència va recaure en el radical valencià Ricardo Samper. L’oposició de la CEDA va provocar la seua caiguda i la tornada de Lerroux a l’octubre de 1934, tot integrant-ne tres ministres de la CEDA en el govern, que van augmentar a cinc al maig de 1935, amb Gil-Robles per primera vegada en l’executiu, presents fins mitjans de desembre. Desacreditat Lerroux Alcalá-Zamora va nomenar Chapaprieta, antic ministre d’Alfons XIII, president del Consell de ministres (28 set 1935). A mitjans de desembre es posava fi al període de govern radical i radical-cedista, accedint al govern Portela, per tal de preparar el país per a unes eleccions.

Al desembre de 1933 Lerroux va formar el seu segon govern, ara amb un parlament de majoria de centre i de dreta. Lerroux formarà diversos governs al llarg del bienni abans del seu descrèdit final el setembre de 1935, esquitxat per un cas de corrupció –l’ ”Estraperlo” –.

Alcalá Zamora no va concedir la presidència del Consell de Ministres a Gil-Robles, el líder del partit amb més escons, pel seu qüestionament d’alguns principis republicans, preferint l’opció centrista del radicals.

A l’octubre de 1935 el govern va passar a l’independent Chapaprieta, que va governar amb radicals i la CEDA, i al desembre a Portela, pròxim a Alcalá Zamora, que ho va fer amb minories republicanes de centre i dreta.

El partit amb més escons va ser la CEDA (115 diputats), seguit del Partit Radical (102 diputats), seguit de la Minoria Agrària (30 diputats). El partit més votat de l’esquerra va ser el PSOE (56 diputats). Esquerra Republicana (amb 18 diputats) va deixar l’hegemonia catalanista a la Lliga Regionalista (24 diputats). Els republicans d’esquerra van sumar un reduït nombre d’escons (19 diputats).

El 55% dels escons van sorgir de la coalició de dretes i de dretes i radicals. La dreta antirepublicana Estava representada en la Comunión Tradicionalista (20) i en el Bloque Nacional (14).

La impossibilitat de Lerroux de formar govern amb una majoria d’esquerres va provocar el seu fracàs i el nomenament d’un altre govern presidit per Martínez Barrio i la convocatòria d’eleccions a Corts. Lerroux, Gil Robles, Prieto i Azaña eren els líders de les opcions polítiques en joc en les eleccions que es van celebrar a novembre i desembre de 1933 i que van donar el triomf a les dretes.

La divisió de les esquerres, que no van confluir en una coalició electoral, malgrat la queixa d’Azaña, l’abstenció promoguda pels anarquistes, que rebutjaven les vies polítiques i, sobre tot, la coalició de les forces de dreta en la Unió de Dretes i Agraris, va provocar el seu triomf electoral.

Durant 1933 la divisió a dins de les forces governamentals va augmentar. El programa legislatiu de la República que havien pactat les forces reformista va arribar a la seua finalització amb la creació del Tribunal de Garanties Constitucional i l’aprovació de la Llei d’ordre públic.

El PSOE va reprendre el debat sobre la seua participació en un govern burgès o sobre si continuar l’acció política des del parlament i els sindicats.

Els radical-socialistes es van fracturar entre aquells que defensaven el pacte republicà amb els socialistes i aquells que no volien el PSOE en el govern.

Des de l’oposició, els radicals atacaven Azaña per preferir els socialistes a ells en el govern i van intensificar la seua oposició amb bloquejos parlamentaris que van conduir a una moció de confiança i una altra de censura que, malgrat les dificultats, va guanyar el Govern.

La dreta catòlica, minoritària en les Corts, va criticar durament les mesures polítiques reformistes i va usar els problemes d’ordre públic contra el govern.

El triomf parcial en les eleccions municipals d’abril de 1933 va mostrar el canvi de preferència política de l’opinió pública i van exigir la dissolució de les Corts de 1931 al President de la República i la convocatòria de noves eleccions. Al setembre Azaña sense suports, va presentar la dimissió i Alcalá Zamora va donar el govern a Lerroux i els radicals.

La República va haver de defensar-se també de l’oposició insurreccional de l’esquerra anarquista, que lluitava contra qualsevol forma d’opressió de l’Estat i considerava la reforma republicana era insuficient. Les accions partien de la convocatòria de la vaga general revolucionària i la proclamació del comunisme llibertari en petits pobles agraris o nuclis industrials. Anaven acompanyades de la crema d’arxius, d’esglésies, de sabotatges de les comunicacions, d’atacs a l’autoritat i de l’ocupació de finques. Sevilla, Castilblanco, Alt Llobretat, Langreo, Casas Viejas, Saragossa van ser significats enclaus de conflictivitat anarquista.

La CNT estava dividida en dues faccions: la FAI, revolucionària i llibertària, liderada per Durruti i Garcia Oliver, dominant des de 1933, i els “Trentistes”, minoria anarcosindicalista liderada per Pestaña i Peiró, que condemnaven les crides al comunisme llibertari.

Des dels inicis de la República van desplegar quatre accions de protesta: juliol del 31, gener del 32 i gener i desembre del 33, desestabilitzant el govern reformista d’Azaña, especialment a partir de gener de 1933, servint a l’oposició de pretext per erosionar-lo.

La República va ser qüestionada pels sectors socials i ideològics més conservadors del país: per la carlina Comunión Tradicionalista i pel monàrquics alfonsins de Renovación Española. Defensaven formes no democràtiques d’organitzar la societat sobre els principis de la monarquia autoritària catòlica del carlins o sobre formes autoritàries corporatives del alfosins, similars a la dictadura primorriverista. Estaven dirigides pel comde de Rodezno i per Goicoechea, respectivament. Defensaven l’ús de la força per a acabar amb la República.

Els militars van constituir també una força d’oposició per motius diferents. La reforma militar va disgustar a significats militars per dos raons: perquè suposava la intervenció de civils en assumptes militar, el que era considerat una ingerència inacceptable per a un estament que es considerava per damunt de la política, i perquè perjudicava individualment les carreres de molt militars, que van passar de la crítica a l’oposició activa.

El cop d’Estat del general Sanjurjo (agost, 1932) –apartat de la direcció de la Guàrdia Civil després dels esdeveniments d’Arnedo (La Rioja) –, orquestrat des de Madrid i Sevilla amb monàrquics i grans terratinents, va ser desarticulat sense complicacions. Jutjat i empresonat, es va crear una clandestina Unió Militar Española, que s’oposava directament al govern i defensava l’amnistia dels presos.

Superats els moments inicials de confusió provocada per la renúncia d’Alfons XIII –“la suspensió temporal de la prerrogativa reial” –, la dreta es va reorganitzar durant el primer bienni i va poder concórrer a les eleccions de 1933 en una gran coalició electoral que, dividida l’esquerra, li va donar el triomf per accedir al govern.

La formació Acción Nacional, que va canviar de nom a Acció Popular poc després, i el periòdic “Debate”, fundat per Àngel Herrera, lligat al catolicisme polític, van ser el focus originari. Defensava la mobilització de l’opinió catòlica per a garantir des de l’Estat els principis religiosos, que identificaven amb la identitat espanyola. A primers de 1933, amb el lideratge de José Maria Gil-Robles, es van refundar en la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), en la qual va tenir protagonisme important el partit de Derecha Liberal Republicana, liderat per Lluís Lúcia. Al voltant de la CEDA van confluir les forces conservadores.

En l’opinió catòlica tenia molta influència les pastorals del bisbes espanyols, que movien a defensar principis com la lliberat d’educació o la identificació de l’essència nacional amb el catolicisme.

L’agrupació política dels Agraris, liderada per J. Martínez de Velasco, constituïa també una força d’oposició parlamentària a l’esquerra. Rebutja l’autonomia, la reforma agrària i la forma republicana de l’Estat.

A primers de 1933 es va fundar la primera organització espanyola d’ideologia feixista, les JONS, dirigida per Onésimo Redondo.

L’oposició política al govern republicà-socialista va ser dels republicans radicals, el segon partit en escons en les Corts, i de la dreta catòlica.

Els radicals criticaven la inclinació cap als socialistes dels republicans d’esquerra i s’oferien a Azaña per a un pacte exclusivament republicà. A partir de gener de 1933, l’oposició van incrementar la seua acció de crítica qüestionant el govern Azaña i la repressió de la insurrecció anarquista de Casas Viejas (Cadis). Van desplegar un bloqueig parlamentari que va fer trontollar el govern que, tot i això, va guanyar les mocions de confiança i de censura que hi va haver.

Al setembre, sense el suport del PSOE, que havia decidit deixar a soles els republicans, va aconseguir que Alcalá Zamora donarà a Lerroux la presidència del Consell de Ministres. Políticament, els radicals discrepaven d’aspectes concrets de la política agrària i de l’Estatut català, pel que tenien de qüestionament dels principis de la propietat i del sentit identitari espanyol.