AulaGEOHIS

Els governs radicals i radical-cedistes van trobar oposició en tres instàncies:

• Les masses obreres mobilitzades per la CNT i l’esquerra de l’UGT –contraries a l’aturada de les reformes del primer bienni- i que estaven patint la revenja política per la mobilització sindical del període anterior. Els governs radicals van perseguir i prohibir les convocatòries de vaga que consideraven “generals” i van sotmetre a la reivindicació obrera a la “il·legalitat”:
• Desembre de 1933: Insurrecció armada de la CNT a Aragó (especialment a Zaragoza), La Rioja, Barcelona, Madrid, València i pobles del sud.
• Juny de 1934: Vaga general camperola de dotze dies, promoguda per la UGT, en 500 pobles i gran part de les províncies espanyoles, que va afectar a 300.000 agricultors.

• El PSOE, liderat per Largo Caballero, va radicalitzar el seu discurs polític, contemplant la possibilitat d’efectuar una insurrecció si la dreta en el poder amenaçava la supervivència de la República. Al febrer de 1934 la UGT va passar a estar controlada també per Largo Caballero, apartant els seguidors de Besteiro –partidari de defensar una “república democràtica”- i la idea insurrecció en defensa d’una “república social” es va imposar. Quan la CEDA va accedir al govern (5 d’octubre), els socialistes van declarar una vaga general de protesta, que a Astúries –fruit d’un acord obrer conjunt de socialistes, anarquistes i comunistes- va esdevenir en un moviment revolucionari que, després de dues setmanes de gran radicalitat, va ser esclafat per l’exèrcit i les tropes regulars d’Àfrica.
• La Generalitat de Catalunya, que de la ma de Lluís Companys va proclamar –per segona vegada en la República- “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, en el marc dels esdeveniments d’octubre de 1934, motivada per la suspensió de la llei agrària catalana i l’aturada de les transferències. La insurrecció va ser deturada immediatament, l’autonomia suspesa i els seus promotors empresonats. La repressió duta a terme pel general Batet, tanmateix, va ser considerada suau pel sector dur de la dreta.

La Revolució d’Astúries (5-19 d’octubre) i la proclama de la Generalitat de Catalunya (6 d’octubre) van afectar greument el clima polític de la Segona República, donant arguments polítics a la dreta en contra de les intencions reformistes i d’integritat territorial de la república governada per l’esquerra, alhora que augmentà la desconfiança de l’esquerra a la fidelitat republicana de la CEDA, que va arribar a empresonar Azaña i destituir a l’alcalde radical de Madrid, que no tenien cap responsabilitats en els fets.

Dimitit Lerroux, Alcalá-Zamora va nomenar quatre governs més abans de dissoldre les Corts per segona vegada durant el seu mandat (setembre 1935-febrer 1936), sense atendre l’exigència de Gil-Robles de ser nomenat President del Consell de Ministres. Els dos darrers governs –“centristes”- van recaure en un polític molt pròxim a la seua persona –Portela Valladares– i no hi va haver ministres de la CEDA. Al febrer de 1936 es van celebrar eleccions que van capgirar el Congrés dels Diputats.

Els governs radical-cedistes van desplegar una política rectificadora, centrada en:

• aturar la reforma agrària vigent, que van substituir per una nova (Llei Velayos),
• suspendre l’entrada en vigor a l’octubre de la llei educativa –que prohibia a les congregacions religioses l’ensenyament-,
• retardar l’execució de normes aprovades,
• derogar els jurats mixtes i
• no exigir el compliment de la legislació laboral vigent.

Es va aprovar també una amnistia per delictes polítics que va afectar el general Sanjurjo i els militars del cop d’estat de 1932. Gil-Robles, com a ministre de la guerra en tres governs (maig-desembre de 1935), va destinar a llocs clau de l’exèrcit als militars que després serien protagonistes de la insurrecció de juliol de 1936.

La llei de reforma agrària del primer bienni, tot i ser bastant moderada, va comptar amb el rebuig de la dreta, que veia en ella un qüestionament del dret a la propietat. Quan Lerroux va arribar al poder els assentaments es va alentir i, a partir d’octubre de 1934, paralitzar. La llei de reforma agrària conservadora (Llei Velayos, agost de 1935) es va centrar en la intensificació de cultius –sense tocar la propietat de la terra-. La dreta va tirar endavant una contrareforma agrària que va tornar arrere les mesures legals que havien permès millorar escassament la condició del camperolat: el període de contracte es va reduir de 6 a 4 anys, es van suprimir els límits a la renda, es van facilitar els desnonaments, la llei de termes va desaparèixer, es van reduir les delegacions de treball i van desaparèixer els tribunals d’arbitratge.

Va ser un període de majoria radical o radical-cedista, de dretes. En les eleccions de novembre de 1933 les dretes van obtindré majoria parlamentària, facilitada per la seua concurrència col·ligades en la “Unió de Dretes i Agraris” –coalició electoral CEDA, agraris i partits d’extrema dreta-. La divisió de les forces d’esquerra –negativa del PSOE a reeditar la coalició amb els republicans- i l’abstenció promoguda pels anarquistes va perjudicar la seua representació parlamentària. La CEDA va ser el partit guanyador (115 diputats dels 188 de la coalició), seguit pel Partit Radical (102); el PSOE va ser el partit més votat de l’esquerra (59 diputats); el Partit Comunista va aconseguir el seu primer diputat. Santiago Alba –antic ministre liberal d’Alfons XIII-, del Partit Republicà Radical, va presidir el Congrés dels Diputats.

Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, va ser el polític més significatiu del període –va presidir sis consells de ministres-, tot i que tota la seua acció de govern va estar condicionada per la pressió política de Gil-Robles, que aspirava a presidir el govern. El seu desprestigi polític –va indultar el copista Sanjurjo- i personal –sospitós de corrupció- va debilitar el seu partit, del qual va eixir Martínez Barrio per a formar-ne un de nou i integrar-se en Unió Republicana (setembre 1934). Al setembre de 1935 dos casos de corrupció (“l’Estraperlo”) van acabar amb la seua carrera política. La CEDA va ser la força política més significativa del període. Alcalá-Zamora es va negar a nomenar Gil-Robles –líder d’Acció Popular i de la CEDA, formacions que es declaraven “accidentalistes” quan a la forma de govern i que qüestionaven la forma parlamentària- President del Consell de Ministres. A novembre de 1934 va forçar la incorporació al govern de ministres cedistes, i al maig de 1935 la seua pròpia, en successius governs fins desembre de 1935. El seu discurs va experimentar al llarg de 1934 una progressiva radicalització –marcadament autoritari- més enllà de la reforma constitucional que va abanderar en el moment de la fundació, declarant que el seu objectiu era accedir al poder per mitjans democràtics per acabar amb les formes parlamentàries liberals i substituir-les per altres de corporatives, el que li va barrar encara més les opcions de substituir Lerroux quan aquest va caure el setembre de 1935.

A la dreta de la CEDA hi va haver formacions polítiques que defensaven obertament l’assalt a la República.  

• Renovació Espanyola va passar a estar liderada a partir de 1934 per Calvo Sotelo, l’antic ministre d’Hisenda de la dictadura de Primo de Rivera. Va accentuar el discurs autoritari del seu partit i es va acostar als tradicionalistes promovent la formació del Bloc Nacional (desembre, 1934). Defenia la intervenció de l’exèrcit com a “columna vertebral de la pàtria” i sostenia un concepte unitari de l’interès nacional en línia amb els discursos feixistes del moment (guanyades les eleccions Hitler va cremar el Bundestag el març de 1933). En el Manifest del Bloc Nacional de desembre de 1935 identificava República amb revolució i proposava la creació d’un front contra revolucionari amb un missatge guerra-civilista, tot assenyalant com a enemics d’Espanya el marxisme, el laïcisme, el separatisme i la maçoneria.
• Falange Espanyola de las JONS, liderada per Jose Antonio Primo de Rivera –fill del dictador- era una fusió (novembre, 1934) de formacions d’inspiració feixista; reclamava la intervenció  de l’exèrcit i exaltava la “violència lícita”. Va créixer a partir de les joventuts de les altres forces de la dreta de joves. Enquadrats en grups paramilitars, van protagonitzar recurrents desordres públics.

La política reformista republicana-socialista va trobar una oposició en quatre instàncies:

• L’opinió catòlica –que tenia en el diari “El Debate” i en A. Herrera Oria el seu vehicle d’opinió- va veure com perdia la seua hegemonia ideològica i posició social privilegiada i va manifestar ben prompte la seua oposició a la República. La defensa del catolicisme i del clericalisme va ser l’aglutinador de la dreta política més conservadora i va facilita el sorgiment de la CEDA, la confederació de partits que va mobilitzar a l’opinió catòlica durant el període republicà. El punt de partida va ser Acció Nacional (abril, 1931), partit fundat en defensa d’una societat fonamentada en la religió, la família, l’ordre, el treball i la propietat. En ell van confluir totes les forces i ideologies no republicanes, des de monàrquics i integristes fins “accidentalistes” (indiferents a la forma de govern). A 1932 –abandonat pels més reaccionaris- el partit va canviar de nom (Acció Popular) i va passar a estar liderat per J.M. Gil-Robles, qui va promoure la fundació de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, gener de 1933), que tenia com a punt programàtic fonamental la derogació dels articles de la Constitució que tractaven la qüestió religiosa. A les eleccions municipals d’abril de 1933 van aconseguir uns bons resultats, ratificats en les eleccions generals de novembre de 1933, en convertir-se en el partit amb més escons.
• Una important part de l’exèrcit, liderada pels africanistes, es va negar a assumir el nou paper que exigia la República, mostrant amb el pronunciament fracassat del General Sanjurjo (agost, 1932) –que havia estat destituït per Azaña com a Director de la Guàrdia Civil arran de la repressió salvatge d’una protesta popular pacífica a Arnedo (La Rioja) quan es va disparar indiscriminadament contra civils- la seua hostilitat cap a la República, dolguts per la pèrdua de protagonisme polític, la reestructuració dels cossos militars i la derogació de la Llei de Jurisdiccions. Al desembre de 1933 es va fundar la UME (Unió Militar Espanyola), una clandestina agrupació de militars opositors a les reformes, solidaritzats amb els represaliats pel cop d’estat.
• Els partidaris monàrquics alfonsins i integristes no van acceptar la República democràtica i, després d’un període d’integració en Acció Popular, van abandonar el partit per a reorganitzar-se orgànicament i ideològica. Els alfonsins, partidaris del rei destronat, van fundar Renovació Espanyola (Goicoechea, febrer de 1933), amb una ideologia que oscil·lava entre un conservadorisme autoritari tradicionalista i un corporativisme totalitari de nou encuny. Els carlins, hereus del carlisme històric, van fundar la Comunió Tradicionalista. Els dos grups es van proposar acabar amb el règim per mitjans insurreccionals, ja fora mitjançant intervenció militar, ja per acció miliciana.
• Les masses obreres mobilitzades per la CNT i l’esquerra de l’UGT –insatisfetes per l’abast i la lentitud de les reformes encetades- van provocar constants problemes d’ordre públic. En els principals centres obrers del país –Barcelona, Madrid, València, conca minera asturiana i Sevilla- i al camp andalús i extremeny anarquistes i marxistes van promoure vagues i ocupacions de finques, en un context de crisi econòmica, misèria camperola arrossegada durant dècades, explotació obrera i resistència dels terratinents a l’aplicació de la Llei de reforma agrària. La llarga relació es pot concretar en:

• Gener de 1932: Ocupació de finques i matança de guàrdies civils a Castilblanco (Còrdova); moviment llibertari de dos dies a l’Alt Llobregat.
• Març de 1932: control de la CNT pels líders llibertaris (Durruti i Garcia Oliver).
• Estiu i tardor de 1932: Vaga de telefònica a tota Espanya, diverses vagues anarquistes a Sevilla, onada vaguista d’Astúries (primera província en nombre de vagues), incidents de Villa de don Fadrique (Ciutat Real); recurrents ocupacions de finques, robatoris de collites i destruccions de màquines al sud peninsular.
• Gener de 1933: Insurrecció anarquista de Casas Viejas (Cadis), represaliada salvatgement.

Després de les eleccions municipals de 1933 –que van suposar un gran avanç de la dreta- i Azaña assetjat per l’oposició i sense el suport ferm dels socialistes, Alcalá-Zamora va decidir atorgar la governació de la República Lerroux (Partit Republicà Radical). En les eleccions generals de novembre de 1933 es va consolidar el canvi polític.

Responia a l’acord del Pacte de Sant Sebastià que reconeixia l’autonomia política dels territoris limítrofes que així ho reclamaren en referèndum, reivindicació forta a Catalunya.

El procés de conformació política d’una identitat catalana, que arrencava de finals del segle XIX, es concretava en projectes de diferent vinculació amb l’Estat Espanyol. El 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, dissolta per Primo de Rivera el 1924. La repressió del catalanisme no va impedir que a les portes del canvi de règim sorgiren a Catalunya nous partits que qüestionaven fortament el marc territorial de l’Estat. El triomf aclaparador d’Esquerra Republicana de Catalunya –constituït el 1930– en les eleccions d’abril de 1931 va permetre que Francesc Macià proclamara el 14 d’abril la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

La ruptura política que implicava aquesta declaració va obligar a una negociació del Govern Provisional, que va enviar als dos ministres catalans dels seu govern i a Fernando de los Ríos, amb el govern de Macià, perquè s’atenguere als acords del Pacte de Sant Sebastià. L’acord va conduir al reconeixement d’una Generalitat provisional (17 d’abril) amb un govern i una diputació en representació dels municipis catalans, que elaborà un projecte d’Estatut d’Autonomia (l’Estatut de Núria) que seria sotmès a referèndum el 2 d’agost amb una participació del 75% del cens i uns vots afirmatius del 99%. Les dones, mobilitzades i sense vot aleshores van aconseguir 400.000 signatures de suport. L’Estatut era molt ambiciós, partint de la declaració de Catalunya com un Estat dins de la República Espanyola. La presentació posterior en les Corts de la República va suposar intensos debats i un retall considerable.

La Constitució de 1931 va establir que “La República constitueix un Estat integral, compatible amb l’autonomia dels Municipis i les Regions” (article 1). En articles posteriors es referia als Estatuts i a les competències pròpies de l’Estat, les susceptibles de ser transferides i les que corresponien a les regions. Quan l’Estatut de Catalunya va arribar al Congrés els debats van ser molt intensos i van provocar fortes rèpliques entre les dretes que consideraven que s’atacava la unitat territorial de l’Estat. Lluís Companys, d’Esquerra Republicana, va aconseguir protagonisme en la defensa de l’Estatut de Núria que, finalment va ser molt retallat, abans de ser aprovat el setembre de 1932, després del tancament de files provocat entre els republicans davant l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, setmanes abans.

Les forces tradicionalistes basques triomfants en el País Basc i Navarra van aprovar l’Estatut d’Estella, aprovat per la major part del municipis, que no va ser aprovat per les Corts pel seu caràcter clerical i antirepublicà.

La reforma agrària republicana va tindre com a objectius acabar amb les deficiències estructurals d’una àmplia zona rural d’Espanya –hi havia 14 províncies latifundistes- on la pobresa camperola era generalitzada. El debat dels projectes de reforma –se’n van debatre tres- van ser molt accidentats a causa dels divergents punts de vista i interessos de les forces reformistes. Finalment es va aprovar la Llei de Bases per a la reforma agrària defensada per Marcel·lí Domingo (setembre, 1932), que va comptar amb un ampli suport republicà després del fracàs del cop d’estat de Sanjurjo. El Decret d’intensificació de conreus va completar la primera legislació reformista. Per a la seua aplicació es va crear l’Institut de Reforma Agrària (IRA).

La reforma agrària del bienni reformista va contemplar diferents mesures:

• El repartiment de terres, ja fora en forma d’assentaments temporals en terres susceptibles de millores –es van beneficiar 40.000 camperols (el 80% a Extremadura) a finals de 1933-, ja en assentaments permanents via expropiació de terres (a costa dels 16% de les terres dels 99 Grans d’Espanya) –del qual sols es van beneficiar poc menys de 9000 camperols a finals de 1934-. La concentració de terres en el sud-oest i sud peninsular era indiscutible: A 1933, a Càceres, 13 propietaris acaparaven 134.000 ha.; a Badajoz, 15 tenien 105.000 ha.; i a Andalusia, 40 posseïen 600.000 ha.
• La reforma del mercat del treball, que tenia com a objectiu posar fi al domini absolut dels terratinents en les relacions laborals: tria de treballadors lleials, penalització del sindicalisme agrari, imposició de jornals o jornades laborals de sol a sol. L’aprovació de la jornada de 48 hores al camp, el laboreig forçós,  la llei de termes (primer municipals, després provincials) i la implantació del sindicalisme al camp van permetre certa millora en les condicions del camperolat.
• Les transformacions en el règim d’explotació i dels contractes agraris (Decrets de juliol i octubre de 1931 i de març de 1932). Es van ampliar les durades dels contractes (6 anys), revisar les rendes, establir-ne taxacions i aprovar la possibilitat d’ajornar els pagaments en casos de inclemències meteorològiques.
• La recuperació dels béns comunals que s’hagueren privatitzat il·legalment (Decrets de gener de 1933), que tornarien a ús comunal.
• Creació d’un marc administratiu garantista d’inspeccions de treball, jurats mixtes per resoldre desacords i jurats especials de revisió d’arrendaments.

La lentitud provocada per les dificultats tècniques d’aplicació de la normativa reformista i les resistències dels propietaris va provocar la desesperació de les masses camperoles que, impacientades, van realitzar recurrents ocupacions de finques, algunes de les quals es van convertir en problemes polítics de primer ordre.

Els terratinents, per la seua banda, van reaccionar amb gran hostilitat a l’erosió del seu poder absolut en el camp, la disminució de les seues rendes i el qüestionament de la propietat, reaccionant amb l’impagament de contribucions i la suspensió de sembres. Va ser un grup que es va sumar des del principi a les accions insurreccionals contra la República.

Azaña va ser l’artífex –des de la cartera de Guerra que va assumir i retenir durant la seua estada en el govern– de la reforma de l’exèrcit, que va trobar en l’estament militar un profund rebuig.

La reforma de l’exèrcit era una necessitat llargament sentida pels governs liberals de la monarquia, que van presentar algunes propostes que no van eixir endavant, i per la dictadura, que va atendre a canvis superficials. La República va considerar la reforma una necessitat inexcusable, guiada per dos objectius:

• evitar que els militars foren un entrebanc a la instauració i a la pervivència de la República i
• modernitzar organitzativament i tècnica les forces armades.

El caràcter corporatiu i oligàrquic de l’exèrcit, els interessos confrontats de l’estament militar i les interferències de la Corona eren seriosos obstacles a superar. La desfeta de Cuba i les accions militars a Marroc van accentuar els problemes interns i van convertir l’exèrcit en un problema polític, demostrat cruament amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. La Dictadura que va seguir va agreujar la divisió interna i, tot i que la pacificació de Marroc va llevar una font de conflictes a la monarquia i al règim, va mobilitzar els militars en accions polítiques d’oposició, primer contra els governs de la monarquia, després contra el dictador.

La derogació dels privilegis militars en l’estructura estatal va ser decisiva per a erosionar la influència política de l’estament militar. La justícia militar es va reduir a l’àmbit castrense (es va derogar la Llei de Jurisdiccions de 1906) i es va reformar tota la seua administració. L’Acadèmia General Militar de Saragossa, creada el 1927 com a centre de formació conjunta de tots els cossos de l’exèrcit, es va dissoldre per raons econòmiques i de racionalització del sistema de formació militar.

La modernització de l’exèrcit partia dels principis de guerra defensiva i de rebuig de la guerra ofensiva, seguint el model francès. Tenia una vessant organitzativa i una altra de tècnica, concretades en:

• La reducció del cos d’oficials, mitjançant la jubilació anticipada dels oficials que ho demanaren –deu mil s’hi van beneficiar–, amb la qual es pretenia reduir l’enorme desproporció entre comandaments i tropa.
• La renovació del material militar i de les instal·lacions, més sobre el paper que efectiva, donada la delicada situació econòmica del moment, sota els efectes de la Gran Depressió de 1929. Els pressupostos es van reduir gradualment i sols l’aviació es va veure beneficiada de majors  inversions
• La reorganització del cos militar, amb la integració en una escala única dels nous oficials i la creació d’un cos de suboficials procedents de la tropa, la reducció del nombre d’unitats existents i la reorganització de l’organigrama militar. 

Entre les reformes dels cossos armats, la creació del Cos de carabiners responia a la necessitat de la República de comptar amb un nou cos especialitzat, deslligat de la milícia, que compartirà amb la Guàrdia Civil l’ordre públic ciutadà.

La reforma de l’exèrcit va trobar una oposició frontal en l’estament militar, en tocar múltiples claus: ja fora per discrepàncies amb els plantejaments teòrics, ja per erosionar l’estatus polític dels militars, ja simple incertesa sobre les carreres personals, ja per ser objectes de represàlies per responsabilitats polítiques passades, es van oposar als canvis. Ben aviat l’oposició es va convertir en acció subversiva contra la República. Els generals significats en el cop d’Estat de juliol de 1936, Sanjurjo –cap de la Guàrdia Civil, benefici aconseguit per haver donat l’esquena a la monarquia en revenja per la destitució de Primo de Rivera, va ser rebaixat en responsabilitats després dels esdeveniments d’Arnedo– Mola –represaliat  i exiliat per ser el cap de la seguretat de l’Estat durant la dictadura– i Franco –destituït com a director de l’Acadèmia General Militar quan aquesta es va dissoldre– en van ser uns d’ells. El general Sanjurjo va protagonitzar una primerenca intentona colpista l’agost de 1932, abans de fracassar i ser condemnat a mort, pena commutada per Alcalà-Zamora.

Es va concretar en la consideració del divorci com una institució civil i en les disposicions que regulaven l‘estatus de l’església catòlica en el nou Estat.

L’aprovació del matrimoni civil i en el reconeixement del divorci, ja reconeguts des de feia dècades a altres països europeus, era una exigència de les classes urbanes més progressistes que confrontava amb el caràcter sagrat i la indissolubilitat del matrimoni que sostenia l’església catòlica. La periodista Carmen de Burgos, històrica defensora pública del divorci, va veure com, amb el seu reconeixement en els articles 15 i 43 de la Constitució, s’aconseguia millorar la condició de moltes dones, sotmeses a unes capitulacions matrimonials desiguals en favor dels homes. Era l’inici del reconeixement de la igualtat civil amb els barons, que s’ampliava a altres àmbits laborals i polítics. La regulació de l‘estatus de l’església catòlica en el nou Estat (articles 26 i 27 de la Constitució) es va concretar en un conjunt de mesures laiques que pretenien acabar amb els privilegis civils, econòmics i socials que l’Estat havia reconegut a l’església catòlica, que, a través de la seua xarxa d’escoles religioses i el control dels plans d’estudi, havia adoctrinat la societat espanyola en els valors més tradicional durant generacions. La seua redacció van provocar grans debats i tensions. La llei de Confessions i Congregacions religioses (juny, 1933), que no va entrar en vigor, va concretar el que s’anunciava a la Constitució:  

• “(…) les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial”,
• “L’Estat (…) no mantindrà, afavorirà, ni socorrerà econòmicament a les esglésies, associacions i institucions religioses (…). Una llei especial regularà la total extinció, en un termini màxim de dos anys, del pressupost del clergat”.
• “La incapacitat d’adquirir i conservar (…) més béns que els que es destinen (…) al compliment directe dels seus fins”.
• “Prohibició d’exercir la indústria, el comerç o l’ensenyament”.
• “Submissió a totes les lleis tributàries del país”.
• “El cementeris seran sotmesos exclusivament a la jurisdicció civil”.
• “Totes les confessions podran exercir els seus cultes privadament. Les manifestacions públiques de culte hauran de ser (…) autoritzades pel Govern”.

La qüestió religiosa va suposar una important crisi en el primer govern de la República quan Alcalà Zamora i M. Maura van presentar la seua dimissió.  L’expressió “Espanya ha deixat de ser catòlica”, pronunciada per Azaña amb ocasió del debat constitucional quan va defensar una redacció més moderada dels articles en discussió front a la defensada per socialistes, radical-socialistes i radicals, va passar a ser el símbol del caràcter “anticlerical” de la República a ulls dels catòlics.

El clericalisme de part important de l’opinió catòlica i de la dreta xocava amb l’anticlericalisme de molts republicans i grups populars. Només proclamada la República, la pastoral del cardenal Segura –Primat de Toledo- contra de les primeres mesures secularitzadores de la República va mostrar el sentir d’una part important de l’Església espanyola. Aquesta acció li va suposar l’expulsió del país, negociada amb e papat, partidari de no oposar-se’n tan directament al govern republicà, en la línia del més conciliador Vidal i Barraquer –cardenal de Tarragona-. Als pocs dies (11-13 de maig de 1931) esclatava a Madrid, València i altres capitals provincials i poblacions del sud-est i sud peninsular una violència anticlerical concretada en la crema de 100 convents i institucions religioses, davant les quals les forces de l’ordre no van actuar amb la contundència requerida per M. Maura, ministre de governació.

Mesos després, el bisbe Isidro Gomà –successor de Segura en la seu toledana-  en la “Declaració de l’Episcopat” (maig, 1933) va tornar a qualificar –pròxima l’aprovació de la llei de Confessions i congregacions religioses– la legislació religiosa de la República com un “dur ultratge als drets divins de l’església”. L’execució de 34 religiosos en el marc de la revolució asturiana d’octubre de 1934 va ser una altra manifestació d’anticlericalisme de les classes populars, que veien en l’església i en els seus representants un puntal de l’opressió que denunciaven.

Va ser un període de majoria d’esquerra, republicana-socialista. La figura més destacada va ser Azaña, que va presidir tres governs de republicans d’esquerra i tres ministres socialistes a partir de la dimissió d’Alcalá-Zamora (octubre de 1931). El fort desgast del govern, assetjat per la dreta i per l’esquerra, va dur Alcalá-Zamora a la seua destitució quan la repressió policial a Casas Viejas (gener de 1933) va debilitar encara més la coalició amb el PSOE, passant la presidència del Consell de Ministres a Lerroux, republicà de dreta, (setembre, 1933).

El PSOE des de l’inici de la República estava dividit sobre el grau de col·laboració que s’havia d’oferir al govern republicà, dins dels principis marxistes sobre els vincles amb els “governs burgesos”. La postura defensada per I. Prieto d’integrar-se en els governs republicans va triomfar inicialment, però l’alternativa –defensada per Largo Caballero- de condicionar la legislació republicana des de les Corts i des de l’acció sindical va estar present durant tota la República. La pressió de les bases socialistes, impacients per la lentitud dels avanços reformistes, va provocar que aquesta acabara imposant-se a 1934, quan van ser apartats del govern. En el primer bienni els governs de la República van dur a terme un conjunt de reformes estructurals llargament demandades i sempre ajornades que es van obrir pas no sense entrebancs, estimulades a partir del  pronunciament del general Sanjurjo contra la República (“Sanjurjada”, agost de 1932):

• la secularització de l’Estat,
• la reformulació de l’organització territorial de l’Estat,
• la modernització de l’exèrcit i el sotmetiment del poder militar a l’autoritat civil,
• el reconeixement dels drets laborals i socioeconòmics al camperolat i, finalment,
• la reforma agrària.

Al juny de 1931 es van celebrar eleccions a Corts Constituents, amb un sistema majoritari de circumscripció provincial, que van donar el triomf electoral a la conjunció republicana-socialista formada pels integrants del Govern provisional (74% dels escons). Les forces d’esquerra més votades van ser el PSOE (115), el Partit Radical-Socialista (61), Esquerra Republicana de Catalunya (29), Acció Republicana (26) i el Partido Republicano Democrático Federal (16). El Partit Republicà Radical (90) va ser la força de dretes més votada, seguit de Derecha Liberal Republicana (25) i el Partido Agrario Español (15). Les Corts, presidides per Julián Besteiro, líder del PSOE i catedràtic de filosofia, van validar el govern provisional –convertit ara en govern ordinari- i van debatre l’articulat de la futura Constitució de 1931, que es va aprovar al desembre. Van ser deliberacions molt actives, amb intervenció d’un gran nombre de partits. La Constitució que va sorgir va ser fruit d’un gran consens republicà.

Els debats i l’aprovació dels articles que regulaven les relacions entre Estat i Església van ser molt acalorats i van provocar la primera gran crisi en el consens republicà: les dimissions d’Alcalá-Zamora i de Miguel Maura com a protesta pel que consideraven una erosió excessiva de l’hegemonia del catolicisme en la societat. Com a conseqüència, Azaña va arribar a la presidència del Consell de Ministres (octubre,  1931).

L’aprovació del sufragi femení pel 57% de la cambra va ser una fita històrica defensada amb èxit per Clara Campoamor, advocada del Partit Radical, que va haver de lluitar no sols contra aquells que s’oposaven a la igualtat de drets entre home i dona, sinó també a aquells que pensaven que no era el moment, en considerar que la dona era portadora de valors conservadors que posarien en risc la República, postura defensada per la radical-socialista Victòria Kent. Amb el suport de la majoria socialista (74%) i la dreta, amb l’oposició del gros dels republicans radicals i radical-socialistes, l’1 d’octubre es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor front a 121 en contra. Aprovada la Constitució de 1931, Alcalà-Zamora va ser elegit, gairebé per unanimitat, President de la República, segons el procediment excepcional arreplegat a la Constitució. Azaña, revalidat per Alcalà-Zamora com a President del Consell de Ministres, va ser ratificat per les Corts, que no es van dissoldre i van continuar amb la seua tasca política. Aquest fet va provocar que Lerroux –qui  aspirava al càrrec– i els radicals abandonaren el govern, a desgrat d’Azaña, que desitjava un govern d’ampli abast ideològic.